Un article del New York Times preveia aquesta setmana una nova onada de naixements de nous estats. Explicava que després de l’explosió de la Unió Soviètica ara fa vint anys va seguir la divisió de Iugoslàvia, Eritrea, Timor i altres estats petits. Nosaltres expliquem als nostres fills que no s’amoïnin gaire a aprendre els noms dels estats quan estudien geografia perquè el mapa canvia en pocs anys. Segons el rotatiu assistim a un baby-boom de nous estats en els quals trobem la divisió de Bèlgica, la separació d’Escòcia, la del País Basc, la de Catalunya, el trencament de Mali, del Congo, de Somàlia, de Síria, del Kurdistan, d’Azerbaijan, del Kurdistan, del Pashtunistan al Pakistan, i altres problemes al voltant de Sibèria i la Xina.
Els conflictes neixen quan hi ha crisis o revolucions. La més important va ser la fi del règim soviètic, que va suposar una explosió de nous estats independents i una pèrdua de riquesa equivalent a la d’una guerra. Els malestars d’ara són producte d’un mal funcionament de l’economia global que beneficia uns a costa d’uns altres i crea injustícia. Si això ha estat sempre normal, ara es fa més evident i arriba a un punt de no acceptació.
Els espanyols fan un error greu d’anàlisi menyspreant el moviment que s’ha engegat a Catalunya perquè pot ser un moviment que s’estengui per Europa. En algun lloc he llegit que un moviment com aquest pot significar la fi del poder de bloqueig dels estats a la Unió Europea, és a dir, el naixement d’una Europa de les regions més uniforme, cosa ben vista per cert think tank de Brussel·les. O és que creieu que Baviera, el Trentino o el Piamont no miraran el procés amb expectació?
Com més avancem en el debat més veiem la idoneïtat de sortir d’Espanya: ara per ara és una hipoteca excessivament gran per poder mantenir en els anys que vénen. El futur de l’economia és el de la productivitat, de l’estalvi, de l’eficiència, de la meritocràcia, de l’esforç, de la igualtat d’oportunitats, de la fi de recursos per als que s’escapen del treball i de l’estudi,… conceptes difícils d’assolir lligats a una Espanya que pensa com en el segle XIX a treure canons als carrers.
El camí que comencem ha de ser clar i ferm, i hem de posar la democràcia, el debat i el ?respecte per sobre de tot. A veure com s’ho fan per frenar un moviment massiu que pot esdevenir la nova espurna de nous estats, un autèntic baby-boom al planeta.