Cada any, el Club de Muntanya de la Vall de Camprodon organitza la pujada nocturna a l’ermita de Sant Antoni. És una sortida fàcil, amb un desnivell assequible de 300 metres, atractiva per a moltes famílies amb nens. Aquests són els que més gaudeixen de l’ambient, amb les llums de les llanternes en la foscor. Després de sopar, l’entrepà dalt l’ermita tot veient els llums de les poblacions de la vall i de la Garrotxa, la cinquantena de persones de la sortida vam fer la baixada formant un gran cuc lluminós.
Fa dos o tres anys que estem veient una explosió de gent que camina. Quan vam començar els treballs per marcar camins l’any 1996 ens vam demanar com ho faríem per mantenir els 400 km de senders. Per això ens vam associar amb el projecte Itinerànnia, pensant que hi trobaríem recursos per netejar, però va ser un error que només ha portat confusió. A la fi hem vist que qui manté els camins és el seu ús continuat, un fet que es manifesta ara més que mai.
Quan vam arribar de la caminada, fent la cervesa, vaig llegir al Twitter d’ACN que els bombers havien rescatat cinc persones en accidents de muntanya, un amb un esquinç al turmell, un altre amb fractura de cúbit i radi, un altre que havia caigut en el camí de ronda amb un trau al cap i rascades i dues més en altres dos llocs que havien hagut de ser ateses després de trobar-se malament. Vam coincidir que abans tots aquests rescats no s’haurien fet perquè els afectats haurien arribat a lloc pel seu propi peu, fins i tot el que s’havia trencat el cúbit i el radi – i ja no en parlem dels que es trobaven malament-. Recordo que una vegada Jordi Pujol va explicar que, en haver-se fet un esquinç al turmell, havia baixat pel seu propi peu la muntanya on era. El rescat s’està banalitzant enmig de la massificació.
Diumenge passat el club va organitzar la sortida clàssica Ulldeter-Núria, tot emplenant un autocar de cinquanta-dues persones. Em va sorprendre veure com la totalitat del grup havia fet l’assegurança que proporciona la federació de muntanya o bé estava federat. Darrere nostre venia un segon autocar organitzat per l’Ski club de Camprodon amb quaranta-cinc socis, nens i pares, tots federats. A la muntanya vam fer una corrua de prop de cent caminadors amb la seva assegurança. Vaig pensar que s’havia millorat molt des dels nostres inicis muntanyencs a l’any 1978. El temps va ser fantàstic, clar i fresc, i va permetre a la gent gaudir del coll de la Marrana, de la Vall de Tirapits amb la seva cabana i els isards pasturant, de les vistes sobre els llacs de Carançà i de les de nou Creus sobre Núria.
A l’arribada al santuari, un helicòpter de rescat dels bombers va fer un gir sobre els nostres caps. Vam saber que feia el rescat de dues noies que practicaven barranquisme i que van quedar-se bloquejades al no atrevir-se a saltar el Salt del Sastre de 12 m d’altura al riu de Núria. No gaire més tard ens van dir que havien hagut de treure un excursionista entre el pic de l’Infern i el pic del Freser perquè s’havia torçat el turmell. Alguns dels que eren amb nosaltres ens van preguntar: i no els cobren el rescat?
És evident que estem arribant a un punt insostenible. Resulta que la gent que fa excursions amb un club està obligada a fer-se una assegurança per cobrir responsabilitats civils i el que va en solitari ho fa sense estar assegurat en la majoria de casos. I no hi posem els boletaires perquè la llista seria inacabable! En cap cas es cobra el rescat a no ser que la imprudència sigui flagrant.
La massificació a muntanya exigeix posar certes regles de joc: cal ensenyar com protegir el territori, com endreçar els camins per evitar que siguin dispersos; cal difondre bones pràctiques i fomentar l’assegurança a muntanya. És injust que hi hagi muntanyencs que es preocupin per estar assegurats i que al seu costat n’hi hagi que s’ho estalviïn. Però és tan injust com absurd que el rescat d’un ?munta?nyenc amb assegurança no el cobri el servei de rescats. La massificació porta a fer rescats de gent que s’ha cansat, com aquells de divendres, que “es trobaven malament”. La majoria de gent s’ha trobat malament alguna vegada a muntanya, és més, sol haver-hi un moment en qualsevol excursió en el qual et preguntes com estaries de bé gaudint al costat de la piscina, però només són instants en una evolució a muntanya que a vegades té etapes difícils. No pot ser que a cada una d’aquestes petites crisis hagi de venir l’helicòpter.
És urgent que els rescats de muntanya es cobrin universalment, i que això empenyi la gent a tenir assegurança de muntanya. Això porta a demanar també que els rescats en carretera i els incendis de cases i edificis es cobrin a les seves assegurances. És molt millor aquesta via que no pas la de reduir serveis. A muntanya, tothom assegurat.