Dijous vaig tenir la visita dels alumnes de l’escola d’enginyeria de paper de Grenoble, la mateixa on vaig estudiar l’any 1977-78. La visita formava part d’un viatge d’estudis per veure fàbriques de paper de Catalunya. Després d’ensenyar les instal·lacions, d’explicar quins eren els nostres punts clau, la nostra evolució i l’estratègia de futur, un dels professors que els acompanyava em va dir que el coneixement dels tècnics de les fàbriques d’aquí era molt superior al de les fàbriques franceses. Això és el resultat de la composició del nostre teixit empresarial. A França la majoria d’empreses del sector són molt grans i pertanyen a multinacionals, i aquí, en canvi, les empreses són mitjanes i independents. Li vaig respondre que així li va a França sense pimes, on la balança comercial amb Espanya és favorable a nosaltres. Les pimes són fonamentals en un bon teixit industrial i l’exemple millor el trobem a Alemanya, on les mitjanes empreses, de 200 treballadors, són el pal de paller del seu teixit. No vol dir això que no es necessitin multinacionals, però les pimes són bàsiques en la creació de treball i en el desenvolupament de l’economia: la seva agilitat els permet una millor adaptació als temps convulsos.
L’estructura empresarial de Catalunya és bona, en dóna fe el ritme exportador, amb augments del 10% des de fa mesos, però ara estem anant amb el fre posat, amb els peus i mans lligats. L’economia espanyola s’ha quedat sense capital circulant a l’haver enterrat 180.000 milions en immobles, la meitat dels quals s’han de donar definitivament per perduts. Sense circulant als mercats les empreses cada vegada tenen més problemes per pagar, i deixen de fer-ho alguna vegada. La morositat dels mercats és creixent de forma alarmant, actuant en efecte dòmino. Amb aquest panorama les empreses cada vegada tenen més difícil programar els seus pagaments perquè no estan segures dels cobraments, no poden créixer perquè han de destinar les poques plusvàlues, si n’hi ha, a cobrir els desfasaments entre cobraments i pagaments i no poden invertir perquè no tenen prou capital, ni cap préstec, ni banc on anar. El camí que estem fent ara porta a un espai imaginari difús on tot s’acaba, a la fi del món financer.
Massa vegades he reclamat canvis en les direccions financeres i polítiques espanyoles. Em fa basarda pensar en figures com Fernandez Ordóñez, Rato, Botín, … o Arcadi Calzada, però ara el que toca és trobar una solució a l’atzucac on ens trobem. Cap de les solucions serà fàcil, sense patir.
La solució més contundent és la intervenció del sistema bancari espanyol. El BCE s’hauria de fer càrrec del BDE, controlar el pla de sanejament del sector financer espanyol i injectar els recursos que facin falta. Però això no resoldrà necessàriament el finançament del sector productiu espanyol per la por que tenen els bancs a augmentar més la morositat.
Una altra solució és l’exportació. A fora paguen bé, puntualment, i més enllà paguen quan el producte es carrega al vaixell. El problema de l’exportació dintre Europa és que tots ho volem fer, Espanya vol vendre a França i França vol vendre a Espanya, i així no arreglem gran cosa. L’exportació s’ha de fer fora de les fronteres d’Europa i, per això, el valor de l’euro és massa elevat. Només Alemanya, amb productes d’alt valor tecnològic, té facilitats per exportar fora d’Europa. Ella és la que no permet, amb la seva exportació, devaluar l’euro. Per tant, o augmenta el seu consum i la inflació, permetent alhora que l’euro es devaluï, o millor que surti de l’euro.
Una tercera solució, més dràstica encara, és la sortida d’Espanya de l’euro. Aquí hi ha el perill de fugida del capital, però si la sortida fos concertada amb el BCE, aportant la massa monetària que fuig temporalment, hi hauria un retorn del capital sortint buscant les plusvàlues. Seria un “corralito” controlat. Els efectes serien immediats, exportant arreu del món com folls, resolent la situació en un temps curt d’un any. El problema és la incertesa d’un moviment com aquest.
Finalment queda la solució imaginativa buscant solucions de finançament que no necessitin els bancs, buscant la sinergia de l’aval públic i l’estalvi privat per canalitzar-lo cap al finançament de les pimes. És una solució lenta, perquè ara mateix no està a l’abast, però que pot tenir futur depenent de com vagin les coses.
En tot això no s’ha de deixar de mirar cap al costat polític. La caiguda de Bankia és la caiguda d’un model econòmic que Aznar va engegar l’any 1996: el creixement de l’Espanya radial al voltant del gran Madrid alimentat per l’especulació i pel domini dels mecanismes financers. Aquell gran Madrid fou contraposat al teixit de pimes català, ofegant-lo durant més d’una dècada. Ara això torna al principi, ensorrant-se el “tràgala” econòmic i surant el teixit industrial i turístic.
És molt important que la Generalitat disminueixi el seu dèficit pressupostari i no hagi de demanar crèdit al Govern de Madrid. Sense aquesta necessitat, les mans poden quedar més lliures per actuar. No oblidem que el que ha caigut a Madrid és el seu model econòmic, no el nostre. La gravetat de la situació pot ser semblant a la de l’any 1898, arran de la desfeta de Cuba, que va propiciar el ressorgiment de Catalunya. Per això a mi m’agrada trobar una solució financera estrictament catalana que canalitzi els estalvis de la gent cap a les empreses del seu voltant. Perquè, entre tanta convulsió, podria haver-hi una oportunitat per dir a Espanya que es quedin els seus estafadors, que nosaltres som un país de treball incompatible amb la seva història.