Video de 12/09/2010. Com si no hagués passat el temps. És millor el video que l’article, mireu-los tots dos.

Amb més lentitud de la prevista, el PP va presentant les reformes, cada setmana una. Aquesta ha tocat la reforma laboral, un tema tabú a la nostra societat. Fa anys que tenim la discussió de si s’ha de fer la reforma o no, de si això crea o destrueix treball, de si és lícit atemptar contra drets adquirits durant tants anys. La patronal i el lobby econòmic la demanen i els sindicats fan tot el possible per evitar-la, havent consumit dos anys discutint la reforma en negociacions eternes.
Sabem que ningú té la raó absoluta, llavors qui té la relativa, els sindicats o els empresaris? Si portem dos anys sense arribar a acords, per què no canviem el mètode i deixem de discutir?
Els enginyers tenim un costat pràctic que ens fa dir sovint, per què no ho provem? Què hi perdem fent-ho? Si els riscos són menors que els guanys llavors fem la prova.
Tenim un país que s’apaga a poc a poc, que engreixa la llista d’aturats cada mes de forma alarmant, de manera que ja tenim a l’horitzó la xifra de 6 milions. Que lluny queda aquell període quan el ministre especialista de treball Celestino Corbacho assegurava que la xifra no arribaria a 4 milions perquè ja hi havia brots verds. Aquell temps els sindicats i els opinadors deien que la crisi no l’havien de pagar els treballadors perquè no l’havien provocada. Que llunyà queda tot això i quant de temps hem perdut! Un temps que val or, que s’hauria pogut aprofitar per no caure tan avall. Per no tenir, no tenim ni el diagnòstic clar. Els sindicats fan com els grecs, no volen assumir més costos i demanen més crèdits a les empreses i al consum, però la direcció econòmica alemanya no afluixa la mosca si abans no es fan deures. Qui té raó, la Merkel o en Cándido?
Espanya està sumida en una greu crisi competitiva que li fa perdre riquesa a grans glops. Encara avui n’estem perdent perquè el balanç amb el compte corrent exterior és negatiu, cosa que vol dir que hem de finançar aquesta part amb crèdit exterior. I la crisi és més greu perquè a grans trets no sabem fer prou coses que interessin els altres països. Durant deu anys ens hem dedicat gairebé només a construir, eliminant bona part de la indústria i ara no ho sabem refer ràpidament. No sabem produir i per tant consumim productes que fabriquen a fora,… què us sembla que hem de fer? Augmentar el consum? Engreixar encara més el balanç negatiu exterior esperant que ens financin més? Impossible, només hi ha la sortida de produir més dintre el nostre espai econòmic.
Què hem de fer per esdevenir més competitius? Millorar la competitivitat vol dir augmentar la productivitat i disminuir el cost salarial. I això com es fa amb la legislació que hi ha hagut fins ara? No es pot fer perquè no és fàcil adequar les plantilles a les necessitats de producció, no és fàcil aconseguir que tothom treballi amb la intensitat que li toca i encara ho és menys abaixar salaris per atrapar competitivitat. Per què és tan difícil? Perquè les lleis han donat un poder als sindicats que fan impossible tot aquest procés. Un conveni que es negocia en àmbit sectorial a tot l’Estat es negocia pels grans sindicats i per les grans empreses, però afecta a totes les petites, encara que els costos laborals per producte siguin molt més grans que els de les grans. La rigidesa arriba a impedir nous horaris i noves formes d’organització del treball dintre les empreses o a obligar les que estan en pèrdues a fer augments de salaris que poden ser letals pel fet que els convenis ho contemplen. Espanya encara té una inflació superior a Alemanya tot i estar en crisi i durant aquests anys de davallada encara s’han apujat els salaris. És de sentit comú matar les empreses per voler el privilegi d’augments salarials d’alguns?
Els sindicats van tenir un paper fonamental en la revolució industrial permetent el repartiment de la productivitat guanyada per la mecanització del treball, però en aquesta nova revolució de la globalització van amb el peu canviat, reclamant guanys quan el que hi ha són pèrdues. Amb la seva actitud es comporten com uns grans destroyers de l’economia.
Per què es diu que la llei permet acomiadar els contractes fixos que ara hi ha amb 45 dies quan no és veritat? El nou decret llei afecta gairebé només als nous contractes. Per què no deixem decidir a un aturat si està d’acord amb la nova formulació o si vol continuar amb la que hi havia fins ara? Qui són els sindicats per erigir-se en veu dels aturats? És que potser són uns grans creadors de treball i han esdevingut referents morals?
Fins avui no es creava treball si l’economia no creixia més d’un 2%. Ara necessitem que ho faci quan creixi un 0,1% i per això es necessita afavorir l’accés al treball trencant totes les cotilles. No coneixeu petits comerços, botigues de queviures, bars o restaurants que haurien de llogar gent perquè no poden atendre tota la feina i no ho fan perquè tenen por? Sí, amics, tenen por de llogar, de tenir conflictes, d’haver de pagar una fortuna si arriba el cas. Equiparen un lloc de treball a una hipoteca i ningú vol fer-ne una quan les coses són incertes.
Per això qualsevol persona pràctica provaria alguna acció que trenqui aquesta barrera, que retorni la confiança a llogar. Jo estaria a favor d’un contracte amb acomiadament lliure com el danès mentre duri la sagnia d’aturats, temporalment i per als nous contractes fixes.
No és moment de línies vermelles ni de tabús, ni d’ideologies, és hora del sentit comú i del treball per la col·lectivitat,…encara que això signifiqui pèrdua de poder sindical per obtenir més competitivitat.