Assistim a un període de confusió i desconcert total. Tenim la sensació que ningú sap cap a on anem i que no existeix la persona que coneix com en podem sortir de l’atzucac on ens hem ficat. Per això és bàsic de tant en tant girar-nos, mirar enrere, abaixar el cap veient el que hi ha davant els peus, aixecar-lo a poc a poc escodrinyant tot el que hi pot haver, per finalment mirar a l’horitzó, allà lluny.
Per entendre el que ens passa jo miro sovint la dècada dels noranta i les conclusions que hi trobo m’ajuden a entendre el que ens passa i a imaginar el que cal fer per sortir-ne. En aquella dècada es va decidir que l’economia mundial seria global i que es connectaria de forma eficient entre si. Es van posar en marxa mecanismes d’obertura de fronteres, de desaparició de taxes, aranzels, reglaments, que permetrien la connexió eficaç entre economies de països i continents diferents. Es va fer de forma inconscient, sense sospesar prou les conseqüències.
A física estudiem el fenomen de vasos comunicants. Consisteix en el fet pel qual un dipòsit està connectat a un altre situat a una altura inferior. Si el que hi ha en els dipòsits és un fluid veurem com hi ha una transferència del fluid del vas superior al vas inferior. Aquest fenomen és el que fa anar les turbines hidràuliques, cosa que ajuda a explicar que, al fer la transferència, estem alliberant l’energia que hi havia al vas superior. En la realitat els vasos comunicants són més complexes, fent part d’una xarxa hidràulica més complicada. La distribució d’aigua potable als pobles es fa a partir d’un dipòsit situat a un nivell més alt que els habitatges de forma que la pressió de l’aigua sigui suficient per vèncer tots els obstacles de la xarxa i arribar a totes les aixetes del poble.
La hidràulica és una ciència que, per la seva comprensió visual, es fa servir per explicar altres fenòmens, com per exemple l’electricitat. Així, el cabal d’aigua és la intensitat en ampers, la pressió d’aigua és el voltatge elèctric i la pèrdua de càrrega és la resistència dels fils. El mateix símil el podem aplicar a l’economia, veient el seu conjunt com una connexió monetària. En una xarxa d’aigua municipal hi ha punts molt delicats a tenir en compte. Per exemple, si el dipòsit es troba a una altura de 150 metres (és el cas on visc), a la part més baixa podria passar que la pressió de 15 bar fos excessiva i rebentés canonades domèstiques. En aquest cas la xarxa ha d’incorporar un element regulador automàtic, una vàlvula, que redueixi la pressió fins a límits assumibles. Una cosa que sol passar és que la xarxa pateix problemes de creixement. Així, si una part de la xarxa estava dissenyada amb un diàmetre determinat, si s’amplia cap un altre sector podria ser que la pressió no arribi a ser la suficient perquè la pèrdua de càrrega d’aquell diàmetre anterior sigui massa petit i escanyi l’aigua. Tot això passa en l’economia.
En els anys 90 es va decidir crear la xarxa econòmica mundial. Uns països (occidentals) estaven en dipòsits superiors i altres (emergents) en dipòsits inferiors. Es va fer la connexió així, sense cap enginyer que estudiés la xarxa, sense veure si feien falta vàlvules reguladores, ni si els diàmetres eren adequats, ni si el fluid econòmic era massa o poc viscós, sense estudiar si els dipòsits superiors es buidarien de cop. Vint anys després hem vist per a la nostra desesperació que el volum dels dipòsits superiors s’ha esmunyit perillosament cap els dipòsits inferiors de Xina, India, Russia, Brasil i dels països petroliers. La pèrdua de nivell dels vasos superiors ha estat tan acusada que no s’han pogut reomplir amb fluid nou en la celeritat corresponent. És a dir, la pèrdua de riquesa del món occidental per transferència als països emergents no s’ha pogut contrarestar amb l’augment pertinent de productivitat i el que ha passat ha estat una pèrdua notable de riquesa. Aquesta pèrdua de nivell dels vasos superiors alhora fa que la pressió de la xarxa econòmica baixi, perdi velocitat i la transferència de riquesa als països emergents també disminueixi.
Una vegada hem descobert que a Espanya hem perdut el 30% de la nostra riquesa, què fer? Cal actuar en tots els llocs possibles de la xarxa. Primer, frenar el cabal de sortida de riquesa, equilibrant el compte corrent exterior, comprant menys petroli i gas i exportant més, tancant aquí la vàlvula manualment. Segon, disminuint la velocitat en les canonades de transferència, per exemple augmentant la viscositat, cosa que faria la taxa Tobin sobre les transaccions financeres, abaixant la velocitat monetària. Tercer, posant vàlvules reguladores, siguin nous aranzels o taxes específiques com la taxa de CO2 o un augment d’IVA discriminatori per productes que importem. Quart, omplint el dipòsit novament amb més massa monetària, cosa que ha de fer el Banc Central Europeu, i augmentant substantivament la productivitat de l’economia, eliminant tot el que és superflu.
Per tot això és bàsic equilibrar el compte corrent espanyol, ajustant l’economia a la realitat, és a dir, fent-nos el 30% més pobres del que érem a l’any 2007, cosa que es pot fer cobrant menys, treballant més, o amb més impostos. A la fi de l’aprimament hi ha d’haver l’equilibri en el compte corrent i a partir d’aquí un creixement amb un saldo exterior positiu que permeti reomplir el dipòsit de l’economia. Evidentment amb el permís del BCE.
Tot això és el que es va fent, però alhora cal fer més deures, posar les vàlvules reguladores (CO2 o IVA discriminatori) i modificar la viscositat financera amb la Taxa Tobin. Aquí ja no tinc tan clar que els economistes, grans especialistes a explicar el passat però ignorants en el futur, escoltin els enginyers.