Fa temps que hem assumit que els canvis que estem vivint formen part d’una revolució. En anteriors ocasions ja he explicat que l’origen dels problemes que tenim prové dels efectes de la globalització i dels canvis d’usos derivats d’Internet. He explicat que la globalització ha transferit part de la riquesa dels països occidentals a països emergents, sobretot a l’Índia i a la Xina. La globalització també ha afectat la forma com es mou el capital al món, facilitant un excés d’especulació financera, amb nous productes monetaris que acaben essent un parany per a l’economia. Vist així, de forma conjunta, la globalització necessita mecanismes reguladors que evitin una deriva definitiva de l’economia i que acabi en col·lapse. Per exemple, s’han de modificar els criteris de valoració de cada divisa per evitar que un país creixi a costa d’altres només perquè manté a qualsevol preu la seva divisa devaluada. La Xina creix amb aquesta premissa. Però no s’adona que si el procés continua, i va escanyant les economies occidentals afectant la base de l’estat del benestar, acabarà amb una revolta d’aquestes que pot portar al renaixement dels aranzels. Hi ha propostes per frenar la velocitat de moviment de capitals d’una part a un altre del món, com la taxa Tobin, que tard o d’hora acabaran reeixint.Amb tot, ara comencem a veure un efecte de la globalització que pot ser més greu: la manca de matèries primes. És un efecte esperat tot i que no se li ha donat la credibilitat adient. És com allò que no es vol escoltar. Doncs ja és aquí. Tot i que durant els anys 2007 i 2008 ja es va fer palesa la manca de matèries primeres, la crisi mundial havia disminuït els seus efectes. Ara que l’economia mundial comença a remuntar ja es torna a albirar el problema amb força. La gravetat de l’assumpte rau en el fet que fins fa quatre dies el consum mundial es basava en una població relativament petita: Amèrica del Nord, amb 443 milions d’habitants, Europa amb 501 milions, Japó i Corea del Sud amb 177 milions, i altres països com Sud-àfrica, Xile i Argentina, amb 106 milions. En total el consum es feia amb una població de més de 1.200 milions d’habitants. De cop i volta una part important del món decideix copiar el nostre estil de vida (tenen el dret a voler-ho fer) i comencen a augmentar el seu consum. L’aportació de nous consumidors és fenomenal, cosa que agrada a molts economistes preveient un fort creixement de l’economia mundial. Els nous països emergents són el Brasil amb 192 milions d’habitants, Indonèsia amb 228 milions, India amb 1.139 milions i Xina amb 1.326 milions. Els nous consumidors potencials sumen 2.885 milions, és a dir, un 140% més del que hi havia. Em deixo països com Rússia, Ucraïna, Turquia, Egipte, Nigèria, uns en fase de consum i altres molt lluny d’arribar-hi amb una població conjunta de 494 milions d’habitants.
No cal ser economista ni malthusià per veure que no hi ha prou recursos per a tothom. El més evident és el petroli, però el tema afecta a totes les matèries primes, des de la fusta, fins l’alumini, passant pel ferro, el coure, l’or,…
Algunes matèries primeres es poden refer augmentant la seva extracció. Per exemple, en el nostre sector hi ha manca de pasta de cel·lulosa. La manca prové de la incapacitat de les fàbriques a servir el material, però no pas de la massa forestal. L’augment de preus propiciarà un augment de la capacitat que equilibrarà la demanda en un període relativament curt de dos o tres anys. Però altres matèries primeres no ho poden fer, com molts minerals o com el mateix petroli. La capacitat de producció actual de petroli té un sostre de 90,15 milions de barrils diaris i la producció del mes de febrer ha estat de 86,59 mb/d, igualant el consum de l’any 2008. El ritme de creixement del consum augmenta des de 84,94 mb/d de l’any passat fins els 86,94 mb/d d’ara. La superació del sostre comportarà que la producció no pugui seguir la demanda, fent el mercat inelàstic del tot amb puges de preus de forma exponencial que podran arribar a 150 o 200 dòlars/barril en poc temps. No us explico res de nou, doncs ja va passar durant l’any 2008, fet que va agreujar de forma notable la crisi econòmica. La gravetat del cas és que aquell senyal no ha servit per fer els deures del tot. És cert que els fabricants de cotxes s’han posat les piles, però el canvi no ha servit per poder tenir avui els cotxes elèctrics a disposició: encara no en podem comprar cap. No us dic res dels altres productes de consum de l’economia. Ni s’ha començat a parlar del tema.
Vénen temps, doncs, difícils per l’economia. Si la crisi havia reduït el marge del salari disponible pel consum, ara hi afegirem un augment considerable dels preus dels productes derivat de l’escassetat dels materials. Aquest fet afectarà tota l’economia de dalt a baix. Per exemple al preus dels pisos que encara queden per vendre. Algú creu que si s’aprima la part del salari disponible per consumir es podran pagar les monstruoses hipoteques dels darrers anys? El problema de les caixes i dels bancs pot ser irresoluble, d’aquí la pressa del governador del Banc d’Espanya i la ceguesa de les caixes petites que no miren més lluny del seu nas. Però el moviment afectarà a la totalitat del consum, establint un nou ordre de prioritats, oblidant la part supèrflua, disminuint la necessitat de matèries primeres. Això obligarà a redissenyar els productes, els serveis i els processos productius. En fi, serà tota una sacsejada que modificarà la nostra cultura tal i com la coneixem.
De fet no serà res que no s’hagi vist anteriorment. Quan era petit recordo que en els sortidors de gasolina s’escorria la mànega fins l’última gota. També recordo algun autocar anant amb gasogen, un equip que produïa gas ciutat a partir de carbó a mesura que es necessitava. Evidentment recordo que no es llençava res, que tota la ferralla, el vidre i el paper eren escrupolosament reciclats. Aneu a muntanya i mireu de trobar material d’algun avió caigut: no queden ni els cargols.
Tornem a un punt on ja havíem estat, en el que la part més important en la composició de preus d’un producte era la matèria primera i la part menys important el salari. Malauradament hem fet una volta molt gran (50 anys) per retornar-hi.