Cada vegada que vaig a Lucca, a la Toscana, em fascina la complexitat de la seva xarxa viària i el desordre en les comunicacions. Lucca és una ciutat que té una part històrica emmurallada molt bonica. Dintre les muralles hi viuen uns 8.000 habitants, però a fora n’hi viuen uns 80.000. La dimensió s’assembla a la de l’àrea metropolitana de Girona, però el desordre urbanístic i viari és descomunal. La ciutat ha crescut barrejant indústria (150 fàbriques i tallers de paper) i vivenda, passant d’una estructura rural a una altra d’industrial. Per aquest fet els carrers i les carreteres arriben a ser tan estrets que sovint no es poden creuar dos cotxes, amb traçats completament il·lògics, derivats dels camins que anaven als camps, vorejant-ne ara un, ara un altre. A més la ciutat es troba dividida per dues línies ferroviàries que tallen el trànsit quan passa un tren i per una multitud de petits canals d’aigua. Durant les meves visites intento fer un esforç per orientar-me, però és en va. Les persones que em porten en cotxe, quan troben un embús, cosa freqüent, canvien d’itinerari cercant entre els carrers i carreteres secundàries una alternativa al tap. Tot plegat és un embolic, un gran casino, com diuen ells.
Aquesta imatge és una mica la que té el país. Itàlia viu permanentment en un núvol de contradiccions. Ara mateix té una crisi profunda, però actua com si no la tingués. Té un govern impresentable, però no genera cap preocupació important. Té una disjuntiva enorme entre la religió i la modernitat que no li treu la son. Té un daltabaix entre la cultura del nord i la del sud que sovint els deixa indiferents. És un territori habituat a viure entre el blanc i el negre, amb una gent que ho relativitza tot.
La crisi a Itàlia serà més difícil de resoldre pel fet que els governs no seran tan contundents com ho són l’espanyol, el portuguès, l’irlandès o el català. L’actuació del govern italià s’assembla a la del de Grècia, proposant mesures que només es compliran a mitges. Una vegada un taxista italià se’m queixava de la duresa de les sancions espanyoles en matèria de disciplina vial. Em raonava que a Itàlia les lleis no es feien pas per complir-les estrictament. Molts industrials m’han preguntat aquesta setmana per la duresa de la crisi a Espanya i la meva resposta sempre ha estat la mateixa, a Espanya hem tardat a veure la gravetat de la crisi, però tot i això anem un pas per endavant d’Itàlia i de França, fent els deures quan altres països encara dubten si fer-los, per la qual cosa en sortirem abans.
Les eleccions italianes han de ser el 2013, però tothom dóna per fet que Berlusconi no passarà d’aquest any al no poder aprovar els pressupostos. Es queixen que no troben un polític amb prou carisma per dirigir el país, tot i que Prodi ho hauria pogut ser si hagués estat acompanyat de més imatge. Ara estan pensant que Mario Monti podria ser el polític de la transició. Però el llast de la direcció política italiana és la connexió amb la màfia. Això fa que l’administració del país sigui del tot ineficient, quan no corrupta, impedint impulsar l’economia i essent un vertader fre pel funcionament del país. Les inversions públiques viàries fan riure si es miren amb els nostres ulls. Carreteres plenes de revolts, estretes, sense voral, rotondes fetes amb quatre tanques, improvisades fa deu anys, obres que es comencen i que s’aturen per no arribar el pressupost a la fi… innombrables exemples del que no ha de fer una administració pública.
Aquest fet de tenir una administració que és un impediment fa que l’individu italià sigui un espavilat i que lluiti sol per la supervivència. Em fascina la seva imaginació, la facilitat de fer contactes, d’exportar arreu del món, a la Xina, a Indonèsia, a Austràlia, al Pakistan, a Índia, al Japó, a Nigèria, a Turquia, al Líban, a Egipte, a Aràbia Saudita, a Iran… a països que per nosaltres són completament exòtics. He vist una visita, organitzada per la cambra de comerç de Lucca, d’un grup d’empresaris estrangers a empreses de la ciutat i m’han comentat que és un fet regular.
Finalment Itàlia té un problema cultural entre el nord i el sud més greu que el d’Espanya. Quan els pregunto on és la ratlla que separa el nord del sud em diuen que depèn de qui fa la ratlla. Si la ratlla la fan els del nord, la Toscana forma part del sud. Si la ratlla la posen els del sud, llavors la Toscana forma part del nord. Així la Toscana esdevé el territori de transició entre el nord i el sud, un espai flou, grisós. És prou industrial per ser considerada com del nord, però alhora és desordenada i caòtica per ser tinguda com del sud.
Els explico que Catalunya té un problema semblant de nord i sud amb altres regions d’Espanya, que la solidaritat arriba a ser del 10% en lloc del 2% dels länders rics alemanys. Em responen que una cosa és ser solidari però que una altra és ser babau, no tenint idea de quina part de solidaris o de babaus són ells. M’expliquen a la Toscana que entenen el malestar del Trentino o de Calàbria perquè la gent és molt més ordenada i cuidada, fet que els fa sentir com estrangers a la Itàlia que no és estrictament del nord.
Els temps que ens toca viure són de gran transformació, eliminant ineficiències i tornant a posar els punts sobre les is. Pot ser una ocasió d’or perquè a Europa es resolguin molts dels embolics que s’han anat fent al llarg de la història. Una oportunitat per desfer el gran casino italià i espanyol.