Aquesta setmana he viatjat al centre geogràfic d’Europa, entre Suïssa, França i Alemanya. L’avió estava ple de gent que anava a vendre productes i serveis fora d’Espanya. Mai com ara els catalans hem exportat tant. Les vendes a l’exterior són l’única sortida per a la majoria de les empreses del nostre país i a això hi dediquen els esforços més grans. La percepció que es veu és que és possible sobreviure exportant però que encara no hem tocat fons, havent de potenciar encara més aquesta venda exterior.
El problema pot venir ara d’una baixada de la demanda externa, de països com França o la mateixa Alemanya, agreujat per la necessitat d’altres països com Itàlia per exportar. Els propers mesos veurem més problemes per vendre i per mantenir la rendibilitat havent de lluitar contra una competència en una lluita per la supervivència.
En aquest context les millores de productivitat són imprescindibles, encara que no evidents. Com ho pot fer una empresa per millorar en poc temps la seva competitivitat? Pot invertir en noves instal·lacions i processos, cosa no evident per haver-ho de fer sense bancs i per necessitar molt temps. Pot intentar dissenyar nous productes si està preparada per a això. Pot incrementar la seva producció augmentant el temps de treball, creant més torns, impulsant la intensitat de treball, disminuint l’absentisme, millorant l’organització interna. Però si amb tot això no en fa prou cal que faci alguna altra cosa per sobreviure. Moltes empreses han optat per alleugerir personal, algun d’innecessari per a la fabricació, d’altre ineficient, encara que la majoria de les vegades ho han fet per ajustar la plantilla a les vendes resultants després de la crisi. Tot això es va fer i ara es torna a fer en aquesta segona recaiguda econòmica. Però hi ha una altra manera de fer que és la lluita per vendre més enllà, l’augment de producció i l’ajust de costos via reducció salarial. Aquesta manera és més justa que la que s’ha fet fins ara, repartint el resultat de la crisi entre tots i no deixant-lo només als aturats. Alhora manté el teixit productiu i no ensorra tant la demanda interna d’un país. Això és el que va fer Alemanya per superar la crisi de l’annexió d’Alemanya de l’Est i el que va fer per superar la crisi financera del 2009.
M’han contestat que és normal que un país com Espanya o Estats Units visqui amb dèficit del compte corrent de forma permanent. També es pensava fins ara que era normal viure amb dèficit de pressupost crònic, augmentant any rere any el deute del país, com si això fos infinit.
El compte corrent exterior està compost per la balança comercial que té en compte la venda i compra de béns, per la balança de serveis que té en compte el turisme, les assegurances, els serveis financers (intermediació, comissions), els serveis governamentals (ambaixades, destacaments militars) i els royalties, per la balança de transferències com els ajuts dels governs a altres països i l’enviament de diner per part dels emigrants, i per la balança de rendes, derivada del resultat de la producció en altres països. Històricament Espanya té la balança comercial i de rendes negativa, però aquest valor sempre havia estat compensat per la balança de serveis i de transferències. És a dir, el turisme estranger compensava la compra de productes a l’exterior i les rendes que obtenien les empreses multinacionals establertes al nostre territori. Però a partir de l’any 1997 aquest equilibri es trenca completament, amb un augment exagerat en la importació de béns i rendes impossible de ser compensat pels serveis. Després de l’arribada de la crisi a l’any 2008 aquesta tendència es va corregint, no essent suficient encara per permetre l’equilibri del compte corrent. Així que cal que vinguin molts més turistes estrangers, comprar menys a fora i vendre-hi molt més, per assolir un superàvit exterior que ajudi a equilibrar el deute del país derivat dels anys de borratxera immobiliària. Si mireu el gràfic, veureu que el camí seguit per Alemanya i Espanya són un mirall, completament inversos. Alemanya va necessitar 10 anys de treball i restriccions per absorbir la pèrdua de riquesa per l’absorció d’Alemanya de l’Est. Nosaltres tot just portem 3 anys i quan més aviat fem els deures, més aviat en sortirem.
La setmana passada deia que no era pas una tasca tremendament difícil resoldre el problema, el que cal és treballar-hi, cosa que no es fa, només es té al cap la reducció de despesa pública. El desfasament de l’economia espanyola arran de la caiguda de la bombolla immobiliària deu ser entre el 25% i el 30%. El cost per l’economia dels 3,5 milions d’aturats nous (no crònics) és del 20%, l’augment de l’economia submergida pot ser entre el 5 i el 10% i el dèficit del compte corrent al primer semestre és del 3,7%. Falta molt poc per tocar fons i sortir rebotant amunt, només cal executar un pla que posi ordre a aquestes magnituds.
Aquesta setmana la CEOE ha dit que no complirà l’augment salarial pactat del 2,5% pel 2012 i comença a irrompre en la campanya electoral el pacte de rendes. La gran patronal és culpable d’acceptar pactes amb els sindicats que hipotequen el país. Les grans empreses, amb bones economies d’escala, han acceptat alegrement augments salarials impossibles d’assumir que tenallen de forma greu la supervivència de les pimes. El pacte de rendes ha de possibilitar congelar i reduir salaris per tornar a fer competitives les nostres empreses amb les contrapartides que facin falta, com la reinversió dels beneficis, el no repartiment de dividends i el manteniment de les plantilles. No s’ha de tractar de la mateixa manera una empresa especulativa que una altra que inverteix en futur i lluita pel manteniment dels llocs de treball. Aquí també la discriminació ha de ser positiva.