Quan el Sr. Alcalde em va justificar per què havia estat escollit per fer el pregó 2011 em va dir que era per la meva trajectòria professional i pels vincles amb la vila de Camprodon.

Caram, vaig pensar. El meu discurs no és mai divertit, més aviat és sempre transcendent i avorrit. Què puc explicar en un dia així? Puc narrar qualsevol de les dèries que explico als meus amics quan anem caminant. Els puc contar la importància de tenir termòstats als radiadors de les calefaccions, d’aprofitar la radiació solar, d’aïllar més les cases,… També els puc comunicar que el futur preu del petroli canviarà radicalment la societat, …o que la globalització ens ha fet a tots més pobres, que cal canviar el xip per esdevenir més responsables… Els podria parlar de com són les fibres de cel·lulosa per fabricar el paper, quanta aigua i energia fem servir, per què les petites empreses han de créixer i més coses…

Però no, tot això avui no toca. Ara el que és adient és parlar de com jo, nascut a Sarrià de Ter, vaig venir a lligar-me a Camprodon i la seva vall per sempre. Per fer-ho em serviré de quatre escenes diferents.

Primera escena.

Tinc dotze anys, 1966. El capellà de Sarrià de Ter ha decidit que anirem de colònies al Riberal de Molló. Allà, al costat del pont, ens banyem a la gorga, anem a la cova, pugem a Molló. Aquest any passa el Tour de França. Fem la meva primera excursió a la vall: des de Molló a Espinabell, Coll Pregon, La Presta, Prats de Molló i retorn a Molló pel mateix camí. A l’arribada a Can Calitxó, a la plaça, ens fan pa amb tomàquet amb una truita que deu ser la millor que he menjat mai.

Ens trobem al 1971. Quatre amics arribem a Setcases per fer una excursió al xalet d’Ulldeter. Comprem uns bons bistecs i ens disposem anar amunt aplantar la tenda. Plou. Ben xops decidim dormir dins la central inacabada. Com que no podem fer foc mengem pa amb galetes enlloc dels bistecs. L’endemà pugem fins a mig camí doncs torna a fer tempesta. Els anys següents anirem de Setcases a Núria per Nou Creus  tornant per Coma de Vaca i descobrirem les valls de Bacivers i Carancà.

És el 1976. Passo uns dies de les vacances de Nadal a Camprodon per anar a esquiar. Un dia pujo amb una colla que m’han presentat al club d’esquí. Un altre pujo amb el jeep d’en Cisco Carola enmig d’una tempesta de rufa. D’aquest dia em ve saber que la corba del xalet és la nº 8. La tempesta impedia esquiar, però l’ambient dins de la cabana metàl·lica, amb l’Smith i en Mariano, és fantàstic.

Aquests dies tota la meva feina és descobrir la vall. Llegeixo un llibre de Bakunin sobre l’anarquisme i m’estic moltes hores a Can Rovira esperant que arribi la gent que he conegut. M’agrada observar la vida del poble, tant, que puc fer una altra pel·lícula com Amarcord d’en Fellini. Puc identificar el més ràpid de la vall, el més graciós, el tímid, l’esverat, la nimfòmana,… l’única figura que no puc trobar és l’estanquera dels pits grandiosos. M’encanta anar a dormir a les tres o a les quatre tancat dintre un bar xerrant i rient. Tota la conversa és qui la diu més grossa per fer riure. A la sortida, els carrers són humits, el vent gela la cara i les campanes del rellotge de la vila identifiquen el poble. Mai més he oblidat el so del rellotge! De nit m’agrada agafar el cotxe i anar fins a Sant Pau o a Setcases per veure les muntanyes nevades, m’impressionen, semblen més altes.

Segona escena.

Ja conec a molta gent del poble. Visc a Grenoble i vinc de vacances a Camprodon. L’any 1978, amb en Ventura, en Biscaíno i el malaurat Jordi Marcer anem a pujar el Vignemale, el meu primer tres mil. Cinc dies coneixent el Pirineu central que seran decisius per continuar caminant amb en Ventura.  Fem la primera excursió a les gorgues de Toes, quan encara no hi ha passeres, creuant el riu descalços.

Primavera de 1981, s’ha acabat el meu període vivint a França. Llogo un pis a Vilallonga i després un a Camprodon. Amb en Ventura decidim descobrir el territori pam a pam. Agafem el mapa i el trossegem: vall, carena, vall, carena,… fins fer-lo tot. És un període molt intens, on el mateix grup que surt a muntanya està al Club Esqui i al grup de rescat de la Creu Roja. Tots els dissabtes i diumenges d’hivern anem a esquiar a Vallter enmig d’un ambient magnífic. Cada rescat es converteix en una gran gesta, havent-n’hi algun de molt dur, com per exemple el dels dos muntanyencs morts a Tirapits el dia de Nadal, els que vam rescatar amb congelacions el dia 1 de gener a la nit a la vall del Freser o el que vam treure, amb 10 companys més, de nit de les fonts del Freser amb 10 graus sota zero.

Les excursions van a tota pastilla. Els isards comencen a ser uns vells coneguts i les marmotes comencen a arribar a Concròs. La travessa a Núria la fem unes deu vegades per any, en totes les condicions i direccions. Un any anem a dormir al Coll de nou creus el dia de Sant Esteve per provar la tenda i els sacs de dormir. Des de les sis de la tarda fins les 8 del matí,… quin mal d’esquena ajaguts sobre el glaç! A l’estiu sovint anem a dormir a muntanya, sigui amb la tenda que tenim, a la barraca de plàstic o a la cabana dalt de l’arbre de Bacivers. Algun hivern també hi anem, sobretot després de Nadal. Vivim situacions delicades i perilloses que enforteixen els nostres llaços d’amistat.

Dia 6 de gener de 1985, Vallter està tancat per manca de neu. Nosaltres hem anat a Carançà baixant per la canal nevada del coll de darrera la cabana de Tirapits. Decidim dormir a la cabana de plàstic. A la nit el baròmetre puja, cosa que indica que ve bon temps.L’endemà neva al bosc de Bacivers, un nevar calmat, contradient el baròmetre. Pujarem a veure què passa. Quan acaba el bosc i arribem al pla de Bacivers veiem el panorama. Fa una rufa impressionant i tot i això decidim intentar travessar la carena. Ens refugiem darrera un gran roc, mengem i ens abriguem amb tot el que portem. Dissenyem un itinerari per l’aresta de la Jaça dels Burros; tot i que està ventada, no hi ha el gruix de neu de dintre la canal. Caminem amb dificultat, sovint de quatre grapes, patint un vent huracanat i fred. A dalt no es veu res, estem enmig del núvol de rufa. El vent tomba en Ventura que va dret, però jo vaig de quatre grapes i no perdem la direcció. Sí, Xemeneies és aquí davant, som a casa.

Ens agrada molt anar a Mentet a veure la família d’en Richard i l’Angelina i fer tertúlia de sobretaula. En Richard és caçador i gran coneixedor del seu entorn. Si hi anem el mes de gener aprofitem per portar una joguina pel nen, ens sentim Reis Mags.

La muntanya s’ha convertit en el nostre hàbitat, hi anem per entrenar-nos, per conèixer, per acompanyar algú, qualsevol excusa és bona. Des de Canigó fins Puigmal, des d’Eina, fins Oix, el nostre espai es va acotant a mesura que passen els anys. La carena Pirinenca és l’espina dorsal del nostre territori. La cara nord és la part més feréstega i la sud la suau.

Tercera escena

Abril de 1989. Em caso amb una pubilla de Camprodon. Estava cantat, només podia ser algú de la vall, això m’arrela encara més al territori. Fins i tot em dóna un cert pedigrí que no tenia. A partir d’ara aquí sóc el gendre de Can Pere Pastor. La Piti m’ha conegut a muntanya i ens ha acompanyat en alguns recorreguts. Tant és així que el viatge de noces ha estat la volta a l’Annapurna en 21 dies.

Octubre de 1996. L’alcalde, el d’ara, ens demana si podem dissenyar rutes a peu pels turistes. Comença una nova etapa, la de caminarper fer un treball útil. L’any 1997 fem les primeres 6 fitxes de camins de Camprodon, amb la senyalització i documentació pertinent, treball que s’estén a la resta de la vall. Estem molt il·lusionats pensant que hi haurà molta gent que farà sevir la xarxa de camins. Algunes sortides són per estassar i obrir camins, altres per pintar-los o per mesurar-los. He construït una roda amb un comptaquilòmetres que ens serveix per mesurar les distàncies. Amb ella anem per tot arreu.

Diumenge d’agost de 1999. Estem mesurant la volta a la Vall de Carançà. Pugem el coll de la Marrana i en Ventura es queixa de mal al pit. M’explica que de tant en tant li fa dolor sobretot si menja fort el dia abans. A partir del coll es refà i continuem camí cap a la barraca de Tirapits. Baixarem per la canal de darrera sobre el segon llac. Continuem baixant la vall trobant el llac de les truites i arribant fins el Ras de Carançà. Veiem que la roda s’ha rebentat i costa més fer-la girar. Enfilem la vall de Bacivers, passant per la cabana de plàstic on tantes hores hi hem passat. Quan ja arribem dalt la vall escoltem un tro. Decidim acabar de pujar pel dret a tota potència atrapant una família que ve del llac de Bacivers. Aneu molt lleugers, ens diuen. Si sabéssiu els quilòmetres que portem fets avui,… Encara hem arribat eixuts, just a temps per anar a dinar.

A l’hivern marquem camins per l’Alta Garrotxa. Poc a poc es va configurant un projecte de gran abast. Decideixo que cal escriure de forma exhaustiva totes les rutes que fem i posar-les en un llibre. Així deixarem constància i evitarem que es perdin camins. A en Ventura cada dia li costa més pujar a les cotes altes. A partir d’ara m’acompanyen en Toni i en Joan Mora. Amb ells, durant els dos anys següents, completaré els camins a banda i banda de la carena.

Agost de 2000. Avui mesurem Ulldeter-Planes. Fem tota la carena fins arribar al Coll de Nou Fonts on ens aturem. Mirem detrobar les fonts, però és impossible comptar-ne 9. Ves a saber qui ha estat primer, si les nou fonts o les nou creus. Flanquegem el Pic de Nou Fonts per finalment baixar a l’Estanyet. És un llac petit, però quina bellesa! És un cas clar d’un llac fill d’una gelera anterior immers en un circ perfecte. Seguim fent camí fins el refugi de l’Orri i continuem el GR 10 francès enmig del bosc. Fa calor i sovint en Joan diu, Quin país! Cansats arribem a Planes on ja hi ha en Berino que ens ha vingut a recollir.

Ens trobem a finals de 2002 i tenim totes les rutes del llibre mesurades. Totalitzen 1.200 quilòmetres de camins. El 2003 presento el llibre en aquesta mateixa sala.

En Toni sempre m’havia retret que jo era un professional de la muntanya. Ara observo que ell també s’hi ha convertit, sortint cada diumenge. La seva companyia

m’ajuda a conèixer la gent del país, el seu tarannà afable facilita la comunicació i la difusió del territori a la gent. És famosa la seva explicació sobre en Roland i la mort del Gegant Moro quan passem per la Fossa del Gegant, abans de Nou Creus: sempre que portem nens ens aturem ritualment a escoltar la llegenda.

Tardor de 2005. L’editorial Alpina ens encarrega que mesurem amb el GPS els camins de l’Alta Garrotxa. Ara que els havíem mesurat amb una roda hi tornarem amb el GPS. Primer mesurarem els camins del mapa de l’Alta Garrotxa, després vindran els del mapa del Taga i finalment els del mapa Costabona. És impressionant la precisió que tenen els camins mesurats amb GPS en els nous mapes.

Meitat del mes d’agost de l’any 2007. Anem a Toès amb dos autocars en una travessa del Club de Muntanya Vall de Camprodon. Al matí miro per Internet el radar i sorpresa! Hi ha un núvol de tempesta enganxat a la carena. Reviso l’estació automàtica d’Ulldeter i,… fa rufa! Som a mig agost i hi ha rufa. Impossible creuar la carena amb 100 persones vestides amb pantalons curts. Arribo a l’estació d’autobusos i intentem convèncer a la gent que no podrem pas anar a Toès. Decidim que ho comprovin ells mateixos enfilant els autocars cap a Vallter. Abans d’arribar al Pla de Molina comencen a caure volves de neu, fet que fa dir al conductor que ell no conduirà un metre més en aquestes condicions. Després de debatre-ho decidim anar des de Rocabruna fins Oix en un dia radiant. Veure per creure: Toès per Hortmoier.

Sant Antoni 2009. Començo a filmar en HD i format 16:9. Ara els vídeos els penjaré a Youtube. Tornem a filmar tots els camins. A partir de 2010 ho faig amb trípode per guanyar qualitat d’imatge. Hi ha més de 120 vídeos de camins al canal Youtube. En el mateix període començo a penjar els tracks del GPS a Wikiloc per facilitar a la gent l’accés als nostres camins. És la revolució d’Internet. Cada dia poso a Twitter les temperatures de la vall.

Desembre 2009. Avui sortim amb l’Eixam. Som 25, fa fred, el terra està gelat i anem a Hortmoier passant per les Feixanes. A sota la gran alzina que hi ha a la llera de la casa hi construïm un pessebre. Pintem rocs, fulles d’arbres, dibuixant figures per finalment conjuntar el pessebre. Seguim fins trobar la vall d’Hortmoier. Els nens intenten abraçar un dels dos roures del Rei que encara queden. El tercer va caure durant una ventada d’un mes d’octubre dels anys 80. Per tornar cal pujar per la canal d’Escaladuix on hi ha uns escalons que hi vam posar nosaltres ja fa uns anys. Escaladuix és un dels límits de Camprodon. És un lloc on el riu s’amaga i he pogut comprovar que és el nivell d’aigua necessari perquè surti el llac intermitent d’Espolla, a Banyoles, 27 km. més lluny.

Juny 2011. Hem vist les petxades d’un llop i ens diuen que han vist l’ós al nostre espai.

Quarta escena

Em fascinen les relacions humanes a banda i banda de les muntanyes. Parelles que s’han fet a costat i costat de la Collada Verda, famílies on algun membre ha desertat durant una guerra, passos de bandolers i contrabandistes,…

Aquest estiu de 2007 em proposo refer el camí que feia el maqui Sabaté. He llegit que tenia una casa a Prats de Molló on durant l’any 1946  s’hi va estar. Anem a La Presta i fem el camí que porta a la cabana de l’Ollat. A poc més d’una hora trobem la Grevodella, casa on amagava les armes i des d’on feia les sortides cap Espanya passant per Setcases. Per la seva alçada, 1.387 m, i per la dels colls pels que havia de passar, 1.900 o 2.300 m., el pas no funcionava a l’hivern. Des de Setcases la via de penetració passava per Vilallonga, Espinauga, Ogassa i Ripoll. A Espinauga es va refugiar a la herbera de l’Abadia, casa pairal dels avis de la meva dona.

Agost de 2008. L’any vinent serà el 350 aniversari del tractat dels Pirineus pel que el Vallespir va ser separat de Catalunya. Caminant per les carenes es percep que va ser un error històric i geogràfic. La carena principal va des de Roca Colom  fins el Canigó. Per altra banda, la vall de Serrallonga, Sant Llorenç de Cerdans i Costoja està ben comunicada amb Maçanet de Cabrenys. Això explica la revolta dels habitants del Vallespir en la guerra de la sal. Aquesta gent es resistia a pagar un impost sobre la sal quan n’havien estat exempts en la pertinença a Catalunya. Si la podien obtenir a través de Maçanet i de Camprodon, per què l’havien de pagar més cara?  La revolta es va anar enverinant per acabar en un grup liderat per en Trinxeria que va acabar en la batalla de coll Regina, prop del refugi dels Estables que hem anat a veure.

8 de febrer de 2009. Aquests dia recordem que fa 70 anys de l’exili massiu de la guerra civil espanyola. “El 25 de gener de 1939, tres personalitats fugitives de Camprodon han vingut a advertir-nos que es preparava un grup de 10.000 civils per fugir de l’invasor i per entrar a França. Ens han assegurat, també, que els hospitals de Camprodon serien evacuats i que comptaven amb 4.000 ferits i malalts. Ens trobem en ple hivern i les muntanyes estan cobertes d’una espessa capa de neu, però la cohort de l’espant i de la por estan en marxa i res, ni cap obstacle, l’aturarà mai”. Sortim de Camprodon per anar a Coll d’Ares on a migdia ens espera una munió de gent que ha vingut a recordar el fet històric.

Els colls que es troben a la carena Pirinenca han estat històricament espais de comunicació entre la cara nord i la sud, entre França i Espanya.

Han tingut la seva importància tant amb la deserció i l’exili com en el contraban. En Toni explica que hi havia una persona d’aquí que feia contraban de truites a França! En Manel Pujol explica en un llibre com un contrabandista de Vilallonga s’amagava dintre un nínxol per no ser trobat. Les relacions entre els dos costats de la frontera, quan aquesta ha estat tancada, han necessitat el domini perfecte de la xarxa de camins per qui en feia ús. Em fascina aquest coneixement tan profund.

Però les imatges valen més que les paraules. Video

Aquestes quatre pinzellades mostren l’enorme impacte que la vall de Camprodon va fer en mi. La posició geogràfica fronterera, la força de les muntanyes, la velocitat dels rius, la intensitat del verd, els sons de les aigües i el del rellotge, la lluminositat i la rosada dels matins dels dies d’estiu, les flors de muntanya, les fulles grogues dels faigs i les vermelles dels cirerers a la tardor, els cants dels ocells a la primavera, els ramats de vaques, de xais i de cavalls, la majestuositat dels isards, la por de les marmotes, la potència dels ruixats d’estiu, el tou de les nevades d’hivern, la nevada del cucut a la primavera, el glaç dels mesos de desembre i gener, el tro dels llamps de tempesta,… i la fabulosa acollida de la gent de Camprodon, amb una generosa disposició a l’amistat i infinites ganes de gresca, em van captivar, fascinar, embadalir, embruixar a primera vista.

Per tant, fidel a la força d’aquesta seducció, vilatans de Camprodon, en els dies de Festa Major us invoco a que seguiu sent el que sou, la gent més acollidora i engrescada del món!!!  Bon Sant Patllari.

Joan Vila. Camprodon 21 de juny 2011