Aquesta setmana he assistit a un congrés a Niça, a França. Cada dos anys es fa aquest congrés internacional juntament amb una fira pel sector del paper tissú. Es tracta d’una cita interessant, en la qual es contrasten informacions, contactes i novetats. L’edició d’enguany ha estat més concorreguda i animada que la de fa dos anys, quan la crisi tenia tota la seva cruesa. La novetat per a nosaltres ha estat que en el congrés hi havia dues ponències (de cinquanta) sobre la nostra màquina de tissú.
La primera la va presentar una firma finlandesa que va instal·lar el seu circuit de pasta per primera vegada al món a la nostra màquina de Besalú. El resultat del seu circuit i la nostra filosofia química de procés ha estat espectacular: si el valor normal de consum d’aigua en una màquina de tissú és de 8 m3/t, preveient que la tecnologia podria portar a consums de 5 m3/t, a Besalú hem assolit un valor de 2,5 m3/t, un 70% menys que els valors estàndard del moment.
La segona ponència la vam presentar nosaltres respecte a l’estalvi d’energia en la fabricació de paper tissú. Un valor bo en la fabricació avui de paper tissú és de 2.850 kWh/t. Les altres ponències en estalvi proposaven millores per assolir 2.500 kWh/t. Doncs bé, el nostre disseny, patentat internacionalment, assoleix valors de 2.100 kWh/t fent ús de la cogeneració, un 26% d’estalvi sobre valors estàndard. És el fruit de l’experiència i els coneixements acumulats des que vam posar en marxa la central de cogeneració l’any 1993.
Per l’expectació que van rebre les dues ponències, per les preguntes que es van fer després i pels comentaris a la sortida, vaig copsar que havíem mostrat que es pot fabricar d’una altra manera de com es fa habitualment, que l’enginy i la imaginació tenen resposta si s’apliquen amb treball i constància.
En aquest punt us he d’explicar que aquesta manera de fabricar ha suposat també l’obtenció de l’etiqueta ecològica per part de la Unió Europea, etiqueta que sovint només es té amb papers fabricats amb paper reciclat, però no amb pasta verge com és el nostre cas. És l’única etiqueta semblant a Espanya.
Innovar a Espanya no és fàcil, sobretot per una petita empresa com la nostra. He de dir, però, que en aquest cas ho ha estat perquè la innovació es feia en estalvi d’energia. Així, el projecte va gaudir d’un crèdit del Ministeri d’indústria i de dues subvencions de l’ICAEN de la Generalitat de Catalunya per estalvi energètic. No era per menys, l’estalvi que es fa en el nostre procés és de 3.750 kW, l’equivalent a 75.000 bombetes de 50 W enceses, a l’energia que generen 8 aerogeneradors de 2 MW, o a l’energia que produeixen 59.000 plaques fotovoltaiques de 300 W ocupant 91.535 m2. Des que va començar la crisi he percebut que una de les formes per sortir-ne és la inversió en estalvi energètic, tant en l’àmbit domèstic, residencial i de serveis, com en l’àmbit industrial. A partir de la nova aturada nuclear és bàsic invertir en més estalvi, en més energia eòlica i en més cogeneració, doblant les potències que ara hi ha instal·lades en ambdues tecnologies. La cogeneració, a més, fa més competitiva la indústria respecte a l’exterior. Fins avui la cogeneració no és rendible a Alemanya, i a França només ho és durant unes hores a l’any, quan fa fred, en els mesos de novembre, desembre, gener i febrer. Per tant, per una vegada que hi ha un aspecte que afavoreix les nostres empreses sobre les de l’exterior, s’ha d’aprofitar, sabent alhora que això és bo per al sistema energètic del país.
Del congrés tornem amb energies renovades. Una vegada hem pogut corroborar que el camí que hem fet durant tants anys és encertat, és hora de continuar. Això vol dir començar un altre projecte d’investigació per desenvolupar nous productes, nous papers, que permetin estalvis de matèria primera d’un 12% i un estalvi d’energia suplementari del 30%. No és més que l’aplicació de l’anàlisi que no hi haurà matèries primeres ni energia per a tots els 1.200 milions de consumidors actuals als quals anem afegint 2.300 milions de nous consumidors provinents de països emergents. Si hem anat transferint rendes en forma de llocs de treball a aquests països, fet que comporta abaixar els salaris reals d’aquí, si a més això comporta que el repartiment de matèries primeres farà apujar els seus preus, el resultat serà que el poder de compra del consumidor es veurà radicalment reduït. Només una reorientació dels costos dels productes, abaixant els costos de distribució, disminuint la quantitat de material i d’energia, podrà ajudar el ciutadà a mantenir les seves possibilitats de compra. És tota una revolució cultural, d’organització i tecnològica, un repte per als enginyers, desafiament que a alguns ens posa les piles. L’exemple de tot això l’està aplicant Mercadona.
És interessant observar com la percepció de la macroeconomia espanyola i la de l’administració pública es troben en un fort desnivell cap avall mentre que una part de l’economia internacionalitzada es troba en un lleuger pendent cap amunt, veient el final del túnel. Aquesta situació de moviments contraris entre l’economia pública i l’empresarial, baixant una i pujant l’altra, pot durar anys, els que faltin perquè l’administració espanyola es reinventi a si mateixa. Per sort una part de la indústria, la que va patir durant els anys de la borratxera immobiliària, la que s’ha internacionalitzat més, té els deures fets i comença a treure pit, arrossegant amb ella una part substancial de l’economia. Encara hi ha algú que no entén la paraula productivitat? Deu ser allò que la lletra amb sang entra.