Aquesta setmana he anat a explicar a la fira Net Zero d’Hospitalet com fem la transició energètica a l’empresa. El cas de les fàbriques de tissú és una mica diferent a moltes altres indústries pel fet que es necessita aire calent a 450 i a 550ºC. La majoria de sectors en fan prou electrificant més el seu procés, fent servir biometà o biomassa. Però, quan posem preu a les diferents alternatives, resulta evident que a dia d’avui no són competitives amb el gas natural (més el preu del CO₂), de tal manera que la indústria europea queda fora del mercat global, on altres països tenen costos energètics més baixos.

Per a fer front a la descarbonització de forma general cal treballar en tres fronts principals: Electrificació, substituint el gas per electricitat d’origen renovable, Eficiència, per reduir el consum mitjançant la modernització de la maquinària i l’ús de la intel·ligència artificial pel control de processos, i Descarbonització de vectors combustibles, cercant alternatives verdes, com el biometà, el Syngas o la valorització de residus.

No totes les tecnologies que sonen bé sobre el paper són viables en el món real. Nosaltres les classifiquem en una matriu segons la seva viabilitat financera i segons la seva aplicabilitat tècnica. Son tecnologies viables i aplicables les que tècnicament són madures i que poden ser rendibles, que en el nostre cas serien les resistències elèctriques, la caldera elèctrica, la fotovoltaica solar, la eòlica, les bateries i el biometà. Després venen les tecnologies acabades, però no viables financerament, que funcionen, sí, però el seu cost és massa elevat pel seu ús. Aquí hi trobem la bomba de calor per produir vapor, el Syngas, l’energia solar tèrmica a alta temperatura i l’hidrogen. Després venen les tecnologies que estan tècnicament amb coneixement, però no viables industrialment. Aquí hi trobem opcions de futur que encara han d’abaixar preus, com la captura de CO₂. Finalment hi ha les que no son viables ni tècnicament ni financerament, com l’escalfament de maquinària per inducció.

Encara que sembli que no hi ha innovacions en el món de l’energia, la bomba de calor per a produir vapor és un desenvolupament que permetrà al sector carni, que té bombes de calor per produir fred, posar una bomba de calor en sèrie de la màquina de fred per produir vapor a 2 bar. Això té un rendiment que permet un estalvi del 60% en l’ús de l’energia. En aquest mateix sentit, les noves turbomàquines de compressors poden produir aire comprimit calent fins a 800ºC amb un rendiment del 95%. La mateixa resistència elèctrica és una opció fins a 400ºC amb una eficiència del 98%, però ambdues són tecnologies que depenen del preu de l’electricitat. Això obliga a haver de crear una microxarxa industrial amb parcs de generació fotovoltaica, emmagatzemament en bateries i amb control intel·ligent amb IA de procés.

Els grans obstacles en el món real topen de ple amb els problemes geopolítics i d’infraestructura. Per un costat, el bloqueig de la xarxa, on a Espanya la xarxa elèctrica està ocupada pels centres de dades, i els parcs fotovoltaics depenen d’una burocràcia a Catalunya sense sentit. El preu del mercat elèctric a Espanya té un excés de serveis d’ajust, peatges, càrrecs, impostos i drets de CO₂ indirectes que fan que aquest 2026 el preu mig elèctric sigui de 72,5 €/MWh front els 38 €/MWh de França i els 65 €/MWh d’Alemanya. Aquí encara s’ha d’afegir el terme de connexió fix. Això fa que l’electricitat no sigui competitiva front el gas, que té un preu avui de 62 €/MWh (comptant els drets de CO₂). Però les expectatives de futur son que aquest preu del gas podria ser de 50 €/MWh (amb el CO₂) i és amb aquest preu que cal treballar. A tot això cal afegir l’efecte Nimby, les traves socials i administratives per instal·lar parcs d’autoconsum prop de les indústries.

La descarbonització és una marató, no un esprint. Com tot en el món de la indústria, és fer un pas per veure més lluny i tornar a fer un nou pas, és carregar-se de paciència front la teranyina administrativa i anant observant tots els punts de la realitat industrial per resoldre l’equació.

Molta gent no veu, per exemple que, per produir un producte que no és de moda, però que cal introduir per avançar en la descarbonització, cal fer una travessa del desert, cercant el mercat adient i insistir durant molt de temps en els arguments. Ens passa amb els rotlles de paper d’una capa (el 60% menys de recursos), amb el paper no blanquejat, amb el paper amb bambú, amb la caixa de cartró enlloc del plàstic… solucions per les que el mercat espanyol no està prou madur i per les que hem hagut d’anar a vendre al nord d’Europa. I, per fer-ho, hem hagut d’anar a posar els camions al tren a Perpinyà, perquè els clients europeus no entendrien que un producte sostenible, amb baix CO₂ i mínim impacte d’aigua, hagi de viatjar en camió 1.400 km o 2.000 km.

Heus aquí la complexitat del procés de descarbonització: cal veure tots els fronts, trobar solució raonable en temps i cost, i anar fent el camí, en enginyeria, flexibilitat tarifària i estratègia tecnològica. Combinant l’autoconsum solar amb bateries elèctriques, electrificant el vapor i amb altres accions com l’SRAD, la indústria pot resoldre l’equació.

Però, com vaig dient últimament, això Europa ens ho fa fer amb els peus i les mans lligades a l’esquena, no veient que la resta del món farà tancar la indústria del continent si no es prenen mesures de contenció i igualtat regulatòria. Si continuem així, la descarbonització la farem tancant la indústria. Llavors els planys seran profunds.