De AraEmprenem

Les mesures d’estalvi energètic aprovades pel govern espanyol aixequen molta polseguera. A mi, en canvi, em semblen correctes. Els que seguim de prop el món de l’energia sabem que tot això havia d’arribar algun dia, que era inevitable. Espanya és energèticament depenent de l’exterior, comprant a fora el 48,8% de l’energia primària en forma de petroli i el 23,8% en forma de gas. Si el conjunt de l’Estat ha tingut en els darrers 3 anys una pèrdua important de riquesa, passant d’un índex 100 a l’any 2003 a un altre de 129 a l’any 2007, per caure a 110 a l’any 2010, l’augment de preus de matèries primeres portarà aquest índex de riquesa a 92 l’any 2020. Ens estem empobrint de forma alarmant i és bàsic prendre mesures per frenar el procés.
És lògic que si això que explico no s’ha interioritzat, no ha estat reflexionat i no s’ha paït, tothom s’hi posi de cul. És més, sabem que tocar qualsevol statu quo porta immediatament un rebuig reflex. Així ho veiem quan es tracta de perdre poder adquisitiu en l’àmbit laboral i ara ho veurem en les mesures d’estalvi energètic.
És eficaç la mesura d’abaixar la velocitat de les autopistes a 110 km/h? No només és eficaç sinó que s’hauria de modificar per posar-la a 100 km/h de forma permanent. A Estats Units després del primer xoc petrolier de l’any 1973 van posar la velocitat a 55 milles per hora, uns 88 km/h. Si mireu el gràfic veureu que en passar de 120 km/h a 100 km/h, l’estalvi mig dels cotxes és de més del 20%. La majoria de la gent que s’ha queixat de la mesura diu que no aporta res. A ell no, però al país sí. Veiem, imaginem un cotxe amb un consum de 6 l/100 km que viatja sempre per autopista. Si durant l’any fa 40.000 km, l’estalvi de passar a 100 km/h serà de 480 litres a l’any, uns 624 euros anuals, 2,6 euros al dia feiner. Des del punt de vista relatiu és insignificant, mentre que la molèstia és molt gran. Però com que la compra de petroli i de gas significa un 2,5% del PIB, cada augment d’aquesta entrada significa un fre enorme per a l’economia. Si cada augment de 10 dòlars el barril significa una despesa de 6.000 milions d’euros en petroli i de 3.600 milions en gas vol dir que cada augment de 10 $/b perdem un 0,96% del PIB, trobant que podem passar des d’una importació del 2,5% del PIB al 4% amb certa rapidesa. La conseqüència és aquella pèrdua de riquesa que he exposat que porta al fet que a ?l’any 2020 siguem molt més pobres que a l’any 2003. Isaías Taboas diu que s’haurien pogut prendre mesures d’altra mena, per exemple apujant l’impost de combustibles. No, aquesta mesura encariria en excés el transport, incidint encara més sobre la inflació i la competitivitat del país, essent com era la millor solució pel pressupost de l’Estat. Fernando Alonso diu que la mesura adorm el conductor (deu ser a ell, que té orxata enlloc de sang) i proposa deixar circular els cotxes segons tinguin matrícules parells o senars. A mi em sembla molt més restrictiva que la mesura de velocitat.
El fet és que la mesura d’abaixar la velocitat és una mesura proposada per l’Agència Internacional de l’Energia en un paquet (How to save oil in a hurry) on n’hi ha més. Fa anys que sabem que els cotxes tenen el consum proporcional al quadrat de la seva velocitat i que hi ha formes de reduir-lo. Heus aquí el llistat fet per l’IDAE. Arrencar el motor sense prémer l’accelerador, marxar immediatament en els motors de gasolina i esperar uns segons en els motors dièsel. Posar la primera només per fer moure el cotxe, canviant a 2ª al cap de 6 metres. Canviar les marxes quan el motor estigui al seu parell màxim, entre 2.000 i 2.500 rpm en motors de gasolina i entre 1.500 i 2.000 rpm en els dièsel. Portar marxes llargues i baixes revolucions sempre que sigui possible. Preferiblement circular amb marxes llargues amb l’accelerador més premut que amb marxes curtes amb poc accelerador. A ciutat, posar la 4ª i la 5ª sempre que sigui possible. Mantenir la velocitat uniforme, evitant frenar, accelerar i canvis de marxes innecessaris. Mantenir la mínima velocitat possible. Quan es desaccelera, aixecar el peu de l’accelerador, frenant de forma suau i reduint la marxa el més tard possible. Quan es para el cotxe, sempre que sigui possible, aturar-lo sense canviar la marxa. Quan l’aturada sigui superior a 1 minut, aturar el motor. Conduir sempre amb distància de seguretat, anticipant la conducció aixecant el peu de l’accelerador.
Totes les mesures, totes, que proposi el Govern per estalviar energia tindran efectes positius en l’economia. Reduir la il·luminació a la nit i a certs punts és de calaix, posar rodes de baix consum al cotxe és trivial, inflar les rodes a 2,8 bar és elemental si es circula amb baixa velocitat. No és necessari dir que ni els Ajuntaments ni les Autonomies poden fer front a aquestes inversions. Com s’ha de pagar és un altre debat. El que ha fet malament el Govern és deixar les mesures com a fets aïllats, sense formar part d’un pla més ampli. Com sempre, li ha mancat relat, preparació del tema, pedagogia prèvia, però això ja és una norma a Espanya: els temes no s’anticipen mai i s’actua improvisant. Si s’haguessin aplicat en època de bonança ara no estaríem amb aquest drama.
El que sobta del debat engegat amb aquestes mesures és la poca visió que tenen la opinió publicada i els economistes dels temes energètics. La seva ignorància és de tal magnitud que qualsevol canvi cultural en les maneres de fer xoca sempre amb aquest mur. Difícilment el país podrà avançar si tothom només mira les mesures en clau del seu interès personal i no pensant en l’interès global. L’estalvi d’energia no és mai exclusivament un tema d’inversió, és més aviat una predisposició cultural, una manera de fer i de viure, una filosofia de veure les coses. És això el que cal canviar en els propers anys, enfocar la vida cap allò que fa anys vaig anomenar la societat de l’abundància frugal.