En darreres articles hem vist els efectes de la liquiditat monetària en el creixement del PIB. Com ho fa Xina per tenir la liquiditat més elevada del món (2,5 vegades el PIB) i no patir els seus efectes?

Xina ha planificat molt bé el seu creixement. Les entrades de capital estranger per invertir en fàbriques i el seu creixement exportador haguessin fet apreciar el yuan contínuament. Per això va engegar una política de creació de moneda a gran escala, mantenint constant el canvi del yuan. Això ha permès que durant 30 anys seguits la seva economia sigui més competitiva que les altres i conquerir el món amb els seus productes barats.

El risc d’una política així era un sobreescalfament de la seva economia i l’augment de la inflació, efectes que Xina ha sabut controlar. El primer control és el hukou, el mecanisme d’assistència social que un xinès té en el lloc on neix, però que perd si viu en un altre lloc. Això el converteix en immigrant il·legal, sense possibilitats de reivindicar millores socials de cap mena. Recordem que la major part dels treballadors de Xina es van desplaçar des del món rural cap a la costa. Un altre mecanisme és el del gran germà, el sistema de control social pel que, si perds els punts del sistema, quedes expulsat, sense drets. Aquest gran germà que et vigila digitalment és un fre a cap protesta (els salaris enguany han baixat, i no hi ha hagut cap manifestació). Cal afegir aquí la propensió cultural dels xinesos a estalviar i a no consumir en excés, podríem dir que és una societat culturalment frugal. Però hi ha altres mesures que expliquen la contenció de la inflació, com el subsidi a les matèries primeres d’importació, que manté els preus baixos i permet a les empreses ser més competitives amb l’exterior, ajudes que també són rellevants en l’àmbit de l’energia. Finalment, l’enorme oferta derivada d’una producció de béns desproporcionada front una demanda que cada cop és més petita (per la pèrdua de naixements) fa que els preus no hagin pujat en decennis.

On ha dedicat Xina aquesta enorme liquiditat? Primer, a comprar matèries primeres essencials a tot el món per al futur, amb acords d’inversió a molts països d’Àfrica i Amèrica llatina. Després, a crear habitatges, una política que ha acabat amb una bombolla immobiliària més gran que l’occidental (arribant a representar el 25% del PIB contra el 10% a EUA), amb la caiguda de grans empreses com Evergrande, un cas que va acabar liquidant el 60% dels fons de pensions particulars xinesos, que no tenen un sistema de pensions públic com a Europa. Un altre lloc on ha invertit ha estat en grans infraestructures energètiques, en xarxes d’autopistes, en ports automatitzats, en aeroports, en la xarxa d’alta velocitat més gran del món. Però sobretot, ha invertit en desenvolupar tecnologia. En una visita que vam tenir les darreres setmanes, una senyoreta xinesa, que es fa nominar Mònica Li (amb aquest nom us és més fàcil recordar, ens va dir), em va advertir que ara els productes xinesos no són de baixa qualitat, sinó de la millor. El cas és que actualment a les escoles d’enginyeria xinesa hi ha uns 7 milions d’estudiants d’enginyeria front els 200.000 que hi ha a Espanya o els 2,9 milions en tota l’Europa dels 27 estats. L’excés de liquiditat que genera Xina cada any, uns 3,9 bilions de dòlars (un 20,8% del PIB), ara, una vegada acabada la inversió immobiliària i la d’infraestructures, la dedica a la producció tecnològica i a armar el seu exèrcit. L’objectiu queda clar que és sortir del forat creat per la bombolla immobiliària, amb baix consum domèstic i caiguda dels salaris enguany, per avassallar el món (sobretot Europa) amb la venda de productes i conquerir Taiwan per la força.

La política de suport a la tecnologia digital i a les empreses exportadores és fruit de dos fets essencials. Durant el primer semestre de 2020 van saber invertir en l’ensenyament a distància a un preu 10 vegades inferior al del món occidental. El 2022, el 20è congrés del partit comunista va decidir que el creixement s’havia de fer mitjançant l’expansió digital de les empreses privades amb el suport financer públic. 

Xina està arribant a cotes inversemblants, amb un superàvit comercial de 1,08 bilions de dòlars. Malgrat els aranzels (Trump els ha deixat al 37%) les exportacions de Xina van caure a EUA un -39% però van pujar al món un 5,9%, entre ells a Europa amb un 15%. Xina va compensar les sancions a EUA amb més agressivitat a altres mercats.

Per tot plegat hi comença a haver dirigents a Europa que clamen per uns aranzels que comencin l’estratègia continuada a llarg termini d’un yuan estable i tremendament baix.

Posar aranzels als cotxes elèctrics pot ser fer pessigolles, amb uns ingressos per taxes de 2.000 milions front unes inversions de l’estat xinès de 150.000 a 200.000 milions. Europa té un mercat de 450 milions de consumidors amb alt poder de compra. Cal sortir de la innocència i de l’arrogància per entrar en una relació de força raonable i constructiva. Xina vol accedir al nostre mercat? Molt bé, imposem-li el que ella ens ha imposat durant 30 anys: aliances d’empreses, socis accionarials i transferències de tecnologia. És l’única manera d’igualar dues formes de fer, possibilitar un encaix entre els deures xinesos i els drets europeus.

En resum, la Xina va canviar el llibre de text de l’economia: va utilitzar l’expansió de la liquiditat no per impulsar el consum (que causa inflació d’IPC), sinó per impulsar la inversió en oferta i capacitat, amb l’ajuda de subvencions selectives i controls de capital i preus. Aquesta pot ser la lliçó a aprendre per a la nova economia: no expandir el consum i invertir en la recuperació del PIB i productivitat perdudes.