Dilluns vaig tenir l’honor de rebre el premi referent E-TECH 2025 per l’Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona (AENTEG). La gala de premis era la dinovena i es va fer a l’auditori Josep Irla de Girona. Es van lliurar premis tecnològics a diverses empreses de les comarques de Girona.

Durant la recepció del guardó com a “referent E-TECH”, es va projectar un vídeo prèviament gravat amb l’organització, on vaig tenir ocasió de compartir la meva trajectòria, indissociable de la de l’empresa on he treballat 44 anys. En el meu discurs d’agraïment em vaig referir al fet contraintuïtiu que suposa rebre un premi tecnològic: la tecnologia s’associa al món digital i als joves mentre que la meva trajectòria és amb tecnologia que dic Newtoniana, és a dir, analògica. En lloc de paraules com algoritme, token, peer to peer, blockchain, encriptació, Firewall… el meu vocabulari és de tones, m³/s, m/min, hm³, temperatura, kWh, TWh, reciclatge, cogeneració, renovable, sostenible, frugal… Malgrat ser paradoxal, les dues vessants de la tecnologia no són contradictòries, car el món digital no pot existir sense la tecnologia analògica que li subministra l’energia i la comunicació física, en coure una, i en fibra òptica, l’altra. Evidentment jo no soc jove, però al meu favor tinc la transversalitat que aporten els anys d’experiència.

Vaig explicar la meva relació amb la tecnologia des que a l’any 1972 vaig entrar a la universitat a fer enginyeria amb una regla de càlcul com a instrument. Al 1974 vaig tenir la primera calculadora, una HP45 que encara tinc en format app al meu mòbil, i al 1980 vaig tenir contacte amb l’Apple II i amb el full de càlcul Visicalc. Posteriorment, l’Excel ha estat el meu instrument en tota la vida professional. Fa un any vaig començar a fer càlculs energètics amb la Intel·ligència Artificial. La potència de l’IA i l’Excel junts és immensa – de fet, són tantes les possibilitats que m’agradaria tornar a ser estudiant d’enginyeria per poder aprofitar-les.

Finalment els vaig explicar que la tecnologia ha d’anar acompanyada de pedagogia perquè, sinó, hi ha el risc que es desviï de l’objectiu de facilitar el benestar de la gent i l’acabi perjudicant. Vaig citar la Paradoxa de Jevons, que explicaré aquí.

La intel·ligència artificial (IA) va molt ràpida. Aquest comentari es va repetir una vegada i altra durant l’acte. Justament això és el que no permet veure els potencials problemes que pot generar. L’IA exemplifica de manera clara la paradoxa de Jevons en l’actualitat: quan una tecnologia augmenta molt la seva eficiència, no aconsegueix reduir el consum total de recursos, sinó que el dispara degut a l’augment de la demanda i la proliferació de nous casos d’ús.

L’origen de la paradoxa es deu a William Stanley Jevons que al 1885 va veure com la millora en eficiència de la màquina de vapor augmentava el consum de carbó perquè les màquines eren més rendibles, se’n posaven més i treballaven més hores. Així, cada millora en la capacitat de càlcul en l’IA, cada millora en l’eficiència energètica o en la reducció de costos de processament, fa que més empreses, usuaris i sectors adoptin la tecnologia, ampliant-ne l’ús en àrees impensables fa només pocs anys.

A partir d’aquest fet cal determinar com s’integra l’IA a la societat, evitant fer com es fa la majoria de vegades, que és no anticipar res. Avui els centres de dades a Espanya han copat en el futur la potència de la xarxa elèctrica. Així, si a la fàbrica de Besalú tenim una connexió de 15 MW a 132 kV, amb un dret de connexió de 5,4 MW, no podem demanar cap augment, ni a 6 ni a 10 MW. Això té implicacions greus. Per exemple, la impossibilitat de cap indústria de descarbonitzar-se amb electricitat, o plantejar un augment de producció, un canvi de procés o una indústria nova. És la mort de la indústria.

El problema encara és més greu. El model de futur que havíem dibuixat per a fer la transició energètica a Catalunya segons Proencat tenia una demanda de 120 TWh, dels quals uns 110 TWh en forma elèctrica. Doncs bé, l’IA sola necessitarà 30 TWh que no estaven previstos en el pla. Si ara ja tenim problemes per abastir amb energia renovable qualsevol kWh miserable, imaginem el problema que ve a sobre. El risc de enfonsar la indústria per manca de subministrament elèctric és real.

Hi ha solucions? Evidentment sí, però cal actuar. Pel costat de l’IA la primera ha de ser posar-la on és necessària, és a dir, donar senyals de preu perquè s’utilitzi on cal utilitzar-la: en automatització de processos, en recerca, en càlcul, en disseny… allunyant-la d’usos banals. Això ho fa el preu. La segona és la latència: no tots els usos han de tenir respostes de milisegons, molts usos en recerca o en automatització de tasques administratives poden esperar més temps, fet que porta a que els centres de càlcul puguin ser més llunyans i no hagin de ser locals. Finalment queda el subministrament d’electricitat i d’aigua de refrigeració. És urgent obligar als nous centres de càlcul que siguin elèctricament autònoms i amb recurs d’aigua de refrigeració abastable. Això porta que a Catalunya el lloc on s’haurien de posar els centres de dades és enganxats a les centrals nuclears, traient aquestes centrals del mercat elèctric, deixant-les per autoconsum d’IA. Resolem el problema de la manca d’electricitat i la incompatibilitat entre el model nuclear i el sistema renovable. Això sí, mentre siguem capaços de fer els deures renovables per sobre del moviment Nimby. Seran més necessaris que mai els governs valents, cosa que no sé si ja és un oxímoron.