La primera setmana de març, quan la quantitat d’aigua emmagatzemada a les conques internes de Catalunya era de 215 hm3 vaig començar a llegir el llibre Planeta Aqua de Jeremy Rifkin.
Quan l’he acabat, aquesta setmana, la capacitat d’aigua emmagatzemada és de 407 hm3 .
Mentre he llegit el llibre hi ha hagut l’episodi de pluja més important dels darrers 5 anys.
La descripció que Rifkin fa de la situació de l’aigua al món és dramàtica: avui uns 2.500 milions
de persones viuen en zones d’estrès hídric alt o sever, i al 2040 seran 5.400 milions. La
conseqüència representarà que al 2050 uns 3.500 milions de persones tindran inseguretat
alimentària per manca d’aigua. Les inundacions signifiquen el 42% dels desastres naturals
enregistrats actualment. S’estan mesurant temperatures entre 43 i 50ºC en regions de tot el
planeta. Fins i tot l’Antàrtida ha enregistrat una temperatura de 18,33ºC el 2021. En els
primers mesos de 2023 els 44.011 incendis forestals a Estats Units havien cremat 948.000 ha.
Dinou països tenen risc de perill per augment del nivell del mar, afectant al 10% de la seva
població. Rifkin preveu una emigració massiva del sud cap al nord, un retorn, segons ell, a una
societat itinerant, on hi hauria d’haver un passaport nòmada, per canviar de país a país.
A l’any 1980 vaig treballar en una empresa francesa que es dedicava a la tecnologia hidràulica.
Des del meu despatx vaig veure sortir una de les turbines del salt d’Itaipú al riu Paranà, entre
Brasil i Paraguai. Allà vaig escoltar una idea que l’he guardat tots aquests anys: la construcció
de pantans secs. Imagineu que a la vall d’Osor hi fem una presa sabent que la riera no la podrà
emplenar perquè té poc cabal. El dia que a Susqueda li arribés un excedent d’aigua, com va
passar a l’any del Glòria, aquest es podria transvasar al pantà sec i tenir més reserva. És
evident que l’exemple és impracticable, però la idea de transvasar s’hauria de prendre més
seriosament. Connectar el riu Segre amb el Llobregat entre Oliana i La Baells té una distància
de 45 km, la mateixa que entre La Baells i Sau. Connectar les conques per tenir flexibilitat en
cas extrem, és clau. La continuació del pla de dessaladores amb l’ampliació de la de Blanes, la
nova de Cunit i la de Roses, també han de ser infraestructures decisives en el futur. Però on hi ha més a fer és en l’estalvi, en el canvi de la cultura de l’ús de l’aigua.
Un habitatge consumeix a Barcelona uns 102,4 litres persona dia. Els consums mitjos son els
següents: dutxa 39,4 lpd, lavabo 15,64, cuina i beure 8,3, vàter 17,84, rentaplats 4,32,
rentadora 16,12, neteja i reg 0,76. Si aquest habitatge s’optimitza en base a reduir cabals per
a cada ús (dobles cisternes, limitadors de cabal), el consum pot baixar fins 69,3 lpd. Però
encara es pot anar molt més lluny, amb la reutilització d’aigües grises provinent de les dutxes i
de la rentadora. Així, en un habitatge optimitzat, les aigües grises de la dutxa serien suficients
per alimentar el consum del vàter i l’aigua de neteja, eliminant 12,43 lpd. Per un habitatge
amb 100 m2 de teulat, aprofitant les aigües pluvials, podríem alimentar la rentadora amb un
estalvi de 16,12 lpd. En total el consum d’aigua d’un habitatge podria ser de 40,53 lpd, una
disminució del 60% del consum. L’aprofitament d’aigües pluvials pot ser una solució de futur.
Per 100 m2 de teulat es necessitaria un tanc de 4 m3 per emmagatzemar 3 mesos de pluja. Si ho fes tot Barcelona, amb la pluviometria de sequera anual de 310 l/m2, el potencial de
recuperació d’aigua seria de 5,8 hm3, un 6,6% del consum actual. Per tant, si tots els
habitatges tinguessin un consum eficient d’aigua aprofitant les aigües grises, la demanda de
Barcelona seria de 41 hm3 que, amb les pluvials reduiria la demanda exterior per dessalació a
35 hm3, alliberant per sempre al Ter.
És molt car aquest plantejament? És factible proposar-ho quan els preus dels habitatges estan
en un nivell inabastable? Primer cal dir que el preu de l’habitatge no es deu al cost de la
construcció sinó al preu del sòl, i aquí espero que un dia la política sàpiga trobar la solució a
partir de sòl no urbanitzable. Però després cal dir que la tecnologia la tenim a l’abast i no cal
fer-ho tot avui. Només cal preparar els nous habitatges perquè un dia la idea sigui factible.
Separar les aigües grises de les fecals i tenir dues canonades d’aigua, la potable i la
regenerada, no és un cost important, son tubs de plàstic. En tot cas cal deixar l’espai per si un
dia es vol posar la màquina de regeneració d’aigües grises. La mateixa cosa passa amb les
aigües pluvials: haver preparat la captació dels teulats i preveure l’espai on es posarà el dipòsit
d’aigües pluvials permet que en el futur aquestes aigües ajudin en diversos escenaris: el primer
reduir el cabal instantani de la xarxa de claveguera en ruixats intensos, el segon permetre que
un dia pugui servir com a reserva d’aigua potable domèstica i el tercer conformar un sistema
de xarxa d’aigua pluvial amb cisternes connectades que podria alimentar el sistema d’aigua
potable d’un municipi. És el mateix principi de l’energia fotovoltaica i les bateries: a gran
escala poden ser de molta ajuda a la xarxa elèctrica.
Només cal que la normativa de construcció d’habitatges obligui a partir d’un any a construir les
dues canonades dels habitatges i els baixants d’aigües pluvials, deixant l’espai per posar-hi un
dia la maquinària i el dipòsit corresponent.
Ara més que mai hem de recordar que ser intel·ligents vol dir saber-se adaptar, i la planificació
a llarg termini ajuda a que sigui més fàcil.