Aquest final d’any està sent catastròfic. Ho és per la baixa activitat econòmica que afecta la continuïtat de les empreses, però també perquè l’equilibri social es comença a esparracar, deixant entreveure perills i debilitats de la societat.
El nom de l’alerta prové de les mesures que el govern espanyol ha pres per posar quiets als controladors aeris. Sembla que gairebé tothom està d’acord amb la militarització. Jo no estic massa a favor de mesures excepcionals per actuacions que fins i tot són normals. Ho llegiu bé, normals. Els controladors em cauen fatal, els trobo descarats i uns autèntics lladres a la societat fent ús de la seva força, però el mateix que fan ells es fa arreu del país. O és que ningú es recorda que una vaga general o de transport acaba amb piquets que rebenten les rodes dels camions, que intimiden a tort i a dret, paralitzant el país només perquè ells ho han decidit, i l’opinió ho troba com una cosa normal? Ningú recorda que en cada període de vacances, col·lectius com els conductors de trens, treballadors d’aeroports, pilots,… aprofiten l’avinentesa d’afluència màxima de gent per convocar les seves vagues i tenir la màxima pressió? Ningú recorda la tallada d’autopistes en operacions tornada per part de pagesos, paralitzant el retorn d’una quantitat gens menyspreable de famílies? Ho sento pels pagesos, que me’ls estimo molt i que estan lluny de ser un col·lectiu privilegiat, però massa sovint una reivindicació se salta l’ordre per aconseguir la seva fita, maltractant l’usuari que es troba enmig del merder. La solució als controladors s’havia de fer com la va fer Reagan, despatxant-los a tots de cop i reduint l’espai aeri pel temps que es necessita per formar nous operaris.
Però la vertadera alerta prové d’Olot per l’horrorós assassinat de quatre persones. És un indicador de com es pot trencar l’equilibri social, l’estabilitat de la societat que cada cop és més fràgil. Cada vegada hi ha més gent desesperada i no donem abast a resoldre les seves necessitats més bàsiques com són el menjar i el dormir, factors que afecten la seva salut física i mental. És urgent frenar el pendent en el que ens trobem de pèrdua de llocs de treball.
Les perspectives pels propers mesos no permeten massa optimisme. La supressió de l’ajuda de 426 euros per treballadors que hagin esgotat la prestació d’atur pot ser un altre graó cap a la desesperació. Jo estic d’acord en aquesta supressió, però mai sense que les mesures per crear llocs de treball comencin a funcionar. Si es creen llocs de treball és lògic exercir pressió perquè la gent oblidi el subsidi i torni a la feina, però mai abans. Una mesura no pot anar sense l’altra.
A veure, a força de fer-me pesat, qui crea els llocs de treball? Els polítics? Els governs? Els sindicats? Que jo sàpiga són les empreses. La reforma laboral permet obrir expectatives de crear feina quan les vendes i la rendibilitat retornin, cosa que no passarà si no es realitzen més mesures. Els empresaris necessitem que s’abaixin els nostres costos. Les matèries primeres no baixaran, sinó que pujaran. L’energia no baixarà, com no ho farà el transport, ambdós aniran amunt. El finançament tampoc, els interessos s’enfilaran. Què pot baixar? Els serveis com el telèfon, els que paguem a l’administració o a altres organismes públics (pobra Cambra de Comerç) i, sobretot, els costos salarials. Si hem d’abaixar el diferencial de 15 punts amb Alemanya per tornar a ser competitius, assumint que ja n’hem atrapat un 3,5%, cal urgentment fer camí per reduir la resta. Per exemple es poden congelar els sous durant dos anys, cosa que permetria recuperar la diferència amb la inflació prop d’un 5%. Però la mesura més contundent és la rebaixa de la cotització empresarial per cada treballador a la Seguretat Social. Rebaixar un 10% té un cost de 18.000 milions d’euros, que podria sortir d’una segona pujada de l’IVA. Fins i tot podria ser una mesura temporal, en un període suficient perquè els costos salarials redueixin el diferencial amb Alemanya i permetin a les empreses invertir per millorar la productivitat.
Fa riure la pretensió de Zapatero de resoldre la creació de treball pactant amb 39 grans empreses quan alguna d’elles (Telefònica) és la responsable de serveis amb preus exagerats i inversió insuficient, frenant la competitivitat del país. Qualsevol mesura important ha d’afectar a la totalitat de les empreses, impulsant la seva rendibilitat i catapultant la seva exportació. L’objectiu és possible, tenim les empreses i els productes, fins i tot tenim la xarxa comercial. Només ens falta tornar a ser competitius.
Que perquè els politics no actuen per aquí? Creieu possible que facin un pacte com el de la Moncloa? Jo ja no ho crec. Tenim uns polítics ignorants de la realitat, sense capacitat intel·lectual per trobar solucions, actuant només com a reacció del que fan els mercats internacionals. Sort en tenim que aquests obliguen a fer alguna cosa! De no ser així encara negarien la crisi. La desgràcia ve acompanyada dels altres responsables en el tema, sindicats i patronals. Ambdós col·lectius són igualment responsables de no trobar acords per resoldre la situació: els sindicats amb el seu argument que ells no van provocar la crisi (i què?, molts altres tampoc), i els empresaris amb els problemes interns que han evitat fer pedagogia a la societat, insistint en el concepte empresa.
Els sindicats no estan a favor de mesures que millorin la rendibilitat empresarial, “pobrets empresaris”, diuen, es posen en contra de qualsevol congelació salarial (tenen drets adquirits, els aturats no) i no volen sentir parlar de rebaixes de cotitzacions.
No és d’estranyar que, davant tanta resistència, el govern actuï amb l’exèrcit. Controladors i assassins, temes suficients per clamar l’alerta.