“Cal penalitzar l’ús de matèries primeres”

“L’augment dels gasos d’efecte hivernacle, els límits dels abocadors sòlids i la contaminació de les aigües són senyals que mostren que s’han excedit els límits del sistema econòmic i mediambiental”, adverteix l’empresari i enginyer industrial Joan Vila al seu últim llibre, La fi de l’abundància (Icaria Editorial). L’expert en transició energètica proposa de retornar als anys 1970, a la recerca d’un benestar eficient i frugal, amb menys hores de treball i un consum que no sigui tan “forassenyat”.

Al subtítol del llibre, parla de creixement sostenible o de decreixement estable. Pot ser sostenible el creixement? És viable que l’economia decreixi?

Aquest és el repte. L’actual creixement ens porta al col·lapse. Si hi ha creixement, aquest últim ha de ser petit. D’altra banda, el decreixement ha de ser contingut, dominat. Hem de consumir només el que necessitem i que podem, amb els recursos que es tenen i oblidar-nos de l’endeutament continuat. El concepte de créixer per obtenir benestar ha sigut un model que ha funcionat bé fins als anys 1970, quan encara fer créixer l’economia tenia incidència en la millora del benestar. A partir dels anys 1980, el model ha entrat en una fase de benestar ineficient, amb una economia que s’engreixa sense sentit i produeix béns que no necessita.

I continuar creixent, però sent més eficients i productius?

L’increment de la productivitat ens ajudarà en la transició que hem d’emprendre, però si no es vigila, aquest increment portarà, altra vegada, a un augment del consum. Va passar amb el carbó i ha passat en tots els desenvolupaments energètics, com cotxes, avions i altres processos industrials. És la paradoxa de Jevons, un economista anglès que va observar que, com més eficient era la màquina de vapor, més carbó es consumia al país. Aquesta és la raó per la qual a la transició tecnològica energètica cal que l’acompanyi un canvi en els models de consum i evitar l’efecte rebot.

Quin paper té la tecnologia en aquesta transició?

Per fer el camí de la transició plantejo cinc tecnologies disruptives que aporten un creixement de la productivitat immens: les energies renovables; la mobilitat elèctrica; la bomba de calor i la rehabilitació energètica d’edificis; la intel·ligència artificial, i el canvi de proteïna animal per vegetal i per proteïna de fermentació de precisió. Totes aquestes tecnologies vindran, vulguem o no vulguem. Dependrà de nosaltres, de si les adoptem de manera intensa com a país o si les deixem passar, que la nostra riquesa s’aguanti o no s’aguanti. Si no fem els deures, Catalunya decreixerà de manera important. Si no fem res, que és el camí que estem seguint, les pèrdues seran substancials.

Aquestes cinc tecnologies no poden produir un efecte rebot, com va succeir amb la màquina de vapor?

És un risc. Per això han de tenir una contenció, i aquesta contenció ha de ser fiscal. La següent reflexió no és meva, sinó de l’economista del Banc Mundial Herman Daly: hem de penalitzar l’ús de matèries primeres i despenalitzar tot el que la intel·ligència i la raó són capaces de desenvolupar. La taxa del CO₂ ja seria això, una penalització per l’ús de combustibles fòssils, però s’hauria de penalitzar també l’ús de minerals, aigua i tots els materials en origen. Llavors la indústria i l’economia sí que s’esforçarien a fer les coses amb menys matèries primeres.

Com afecten aquests canvis el món laboral?

La transició energètica destruirà llocs de treball vinculats als hidrocarburs o al sector de l’automoció i en crearà d’altres, cosa que implicarà una gran labor de formació i d’adaptació. Però el gran error és pensar, com s’ha pensat fins ara, que si no creixem o creixem poc no es crearan llocs de treball, que no hi haurà prou treball per a tothom. I aquí hi ha el gran pànic del sistema financer. És cert que menys consum provocarà que hi hagi menys feina, però aquesta última s’haurà de repartir, crear jornades de treball de menys hores, que ens aportaran més temps lliure. Repartir el treball implica cobrar menys i tenir menys capacitat adquisitiva, que lliga amb menys consum, però xoca amb el greu problema dels actuals elevats preus de l’habitatge. El punt feble de la transició energètica és resoldre el problema amb l’accés a l’habitatge, però no hi ha valentia política.