Demà dilluns es presentarà a l’auditori Josep Irla de Girona el llibre “Energia sobirana” de Ramon Tremosa i de Jaume Morron. Amb en Jaume fa molts anys que fem acció conjunta sobre el desplegament d’energia renovable. El vaig conèixer en un acte a Figueres el 2005 arran de defensar la necessitat de fer la MAT. Aquell temps ja explicàvem la importància d’aquesta infraestructura per moure l’energia renovable amunt i avall.

Hi ha una frase que només li sento a dir a ell que és “Pensar en gran” amb la que m’hi sento molt a gust. Un dels problemes que té el país és que no sap aixecar el cap i mirar lluny. Potser és el resultat de no tenir un estat. Els francesos, els anglesos i els alemanys sovint parlen d’infraestructures que tindran una gran influència al seu país durant anys. Recordo quan estudiava a Grenoble el 1978 com els francesos estaven començant el desplegament de les centrals nuclears, com es posaven les turbines bulb al Roine i com es va posar en marxa el TGV. De davant el meu despatx, quan hi vaig treballar, vaig veure sortir una de les 20 turbines de 700 MW del salt de Paranà. Tot allò es va fer sota la presidència de Valéry Giscard d’Estaing, enmig d’un orgull de país per haver pres decisions de gran envergadura.

França va viure durant molts anys d’aquelles decisions. El seu model nuclear i hidràulic els va donar durant molt temps un avantatge competitiu, un lideratge tecnològic en energia nuclear, i un lideratge en transport per ferrocarril que ha durat fins fa poc. Avui tot això s’ha esvaït, el model nuclear fa aigües, portant al país a tenir un preu de l’electricitat desorbitat, i el TGV ja no lidera res perquè molts altres països també tenen la seva tecnologia. Si escolteu de prop veureu que el país veí està moix, molt baix de moral, amb l’honor tocat. Els falta un nou impuls que lideri novament la situació.

A Catalunya hem tingut pocs lideratges com aquest de pensar en gran. Només se m’acut l’impacte de les olimpíades amb Pascual Maragall, però res més. Podem pensar en gran?

Ahir vaig veure un gràfic on hi han els països amb més capacitat solar per càpita. El primer és Austràlia amb 1.049 W/càpita, seguit per Països Baixos amb 825, Alemanya amb 714, Japó amb 616, Bèlgica amb 599… Espanya té una capacitat de 337 i Catalunya de… 57! Sento vergonya quan ho escric. Veure que Austràlia és un país que pensa en gran, no sorprèn a ningú, hi estem acostumats. Però que Catalunya, amb una geografia molt més favorable que la resta d’Europa tingui un valor tan baix, fa pensar que no és que no es pensi en gran, és que no es pensa, que és molt pitjor.

El llibre que presentaran demà explica com podem emmagatzemar electricitat amb centrals turbina bomba com la que hi ha a Estany Gento, a la Vall Fosca. A les comarques de Girona es poden fer centrals d’aquest tipus lligant els pantans de Sau amb Susqueda i Susqueda amb el Pasteral, una proposta que vam fer en aquell temps de 2005 i que Endesa va descartar llavors per no rendible. A Ribarroja hi ha el projecte més gran de turbina bomba, amb 3.000 MW de potència, i arribaríem amb facilitat a 7.000 MW, tot i que farà falta més capacitat per fer funcionar correctament el model al que caldrà afegir-hi les bateries, tant les dels cotxes com les fixes.

Parlant d’això, li vaig comentar a en Jaume una idea dels francesos de construir pantans secs per aprofitar l’excedent de les riuades. Per exemple, quan l’Ebre porta més de 2.000 m³/s en una riuada, a partir d’aquest valor fa mal a la llera. Si a Ribarroja es posa una bomba i s’envien 200 m³/s fins 65 km més enllà, al pantà de Santa Anna, es necessita una potència de 250 MW, i es compleixen dues funcions: es gestiona una aigua que ara té períodes de sequera i s’emmagatzema electricitat, car quan hi ha un aiguat sobra electricitat hidràulica.

A partir d’aquí es pot desenvolupar un concepte d’infraestructura en gran: connectar el màxim número d’embassaments per crear una xarxa d’aigua i energia que equilibri el país.

Una idea semblant fa mesos que venim dient-la per resoldre el problema d’evacuació de parcs fotovoltaics i eòlics a Catalunya. Connectar un parc de 5 MW en una línia de distribució de 25 kV porta molts inconvenients, tants que sovint no es pot fer. Per tant una solució que es podria aplicar és crear corredors de mitja tensió, a 66 kV, que recorrin el territori i connectin parcs d’alta tensió. Per exemple una línia que recorri el pla de l’Estany i vagi a la subestació de Riudellots de la Creu, o una que recorri l’Alt Empordà i vagi a Santa Llogaia, o una que recorri el Baix Empordà i vagi a Juià, o que recorri el Gironès i vagi a Bescanó. Aquesta línia es pot soterrar en molts trams i podria anar al costat de les carreteres.

Pensar en una xarxa d’aigua entre embassaments i en una xarxa d’evacuació d’energia renovable, no és fer volar coloms, és pensar en gran, en el futur. Si baixem l’òrbita, podríem pensar en que els ajuntaments liderin les comunitats energètiques locals i que la Generalitat, amb la seva empresa energètica pública faci de comunitat de comunitats, de paraigua de totes elles. Ens cal aixecar el cap i posar valentia per crear les millors condicions pel futur.

Des de 1992 ningú pensa en gran a Catalunya. Ara és hora de fer-ho. La nova Energètica Pública pensa en els teulats de la Generalitat i del que li pugui caure de minicentrals hidràuliques amb concessió caducada. Pensa en petit, en micro. Tot a Catalunya es pensa en aquesta mida: no facis parcs grans, no posis una nova línia, no reclamis el dèficit fiscal, no aixequis la veu als jutges… em costa creure que el país no té gent per pensar en gran.

No fer els deures amb la transició que ens cau a sobre implica augmentar en 350.000 els llocs de treball que es poden perdre, quan avui ja tenim 354.000 aturats, cosa que ens portaria a estar per sobre del 20% d’atur.

No pensar en gran arruïnarà el país, ens farà irrellevants, més petits i ens deixarà sense forces per impulsar el futur. Tot això em ve al cap quan passo revista a la formació que han obtingut alguns dels polítics que ens dirigeixen: pensen en petit. Necessitem un Valéry que pensi en gran.