Aquesta setmana he hagut de fer l’informe de gestió a l’empresa. El 2020 va ser un desastre per la major part del teixit empresarial, un any per esborrar. Malgrat el context econòmic molt negatiu, crec que nosaltres podem sentir-nos orgullosos i afortunats d’haver pogut continuar amb la nostra agenda d’inversions, que seran clau per sobreviure a un futur on les indústries que no funcionin amb criteris de sostenibilitat ho tindran difícil. En plena pandèmia vam posar en marxa una màquina d’assecar els fangs que resulten de la depuració d’aigües, de tal manera que poden ser reaprofitats per a la generació energètica i així tancar la circularitat, entre d’altres projectes. Lamentablement altres indústries van viure la crisi de la pandèmia amb tanta intensitat que van haver d’aturar en sec els seus plans de futur, la qual cosa les situa ara en una recuperació encara més difícil.

Invertir per esdevenir més sostenibles en un futur és una decisió difícil d’explicar perquè no dona rèdits econòmics immediats. Tot donant voltes a quines són les mètriques que podien il·lustrar millor les raons per les quals hem apostat per aquest camí de futur, vam arribar a la conclusió que el número que millor sintetitza aquest camí és el de les emissions específiques de diòxid de carboni. Les empreses i les institucions han de calcular les seves emissions per poder gestionar i reduir-les progressivament. Una vegada es tenen les emissions ben identificades, cal posar-les en context, de forma específica per poder-les comparar amb altres empreses o institucions del mateix sector… o fins i tot de sectors diferents. Una forma de fer-ho és incorporar a les memòries anuals de les empreses el rati d’emissions dividit pel valor afegit. El nostre rati ha sortit de 1,407 kg CO₂/€ (a l’any 2019 va ser 1,528), quan al sector aquest rati és de 4 kg CO₂/€. Això vol dir que generem un quilo i mig de CO₂ per cada euro de valor afegit que crea l’empresa – una ràtio que permet analitzar si realment val la pena en termes ambientals l’activitat que es duu a terme, en comparació amb el valor que aporta. Si aquest rati és massa elevat, significa que s’està generant un dany desproporcionat al medi ambient a canvi de generar un valor afegit escàs, acció que no interessa a la societat. Fora de les empreses hi ha llocs on és difícil el concepte. Per exemple, quin valor afegit és l’adequat per a l’administració pública? En aquest cas només podríem comptar els costos de personal i l’amortització de les instal·lacions, però també caldria fer-ho.

En el nostre dia a dia ens veiem obligats a divulgar tota mena de ratis a organismes públics. Per exemple, en el marc del programa d’Acords Voluntaris per a la reducció de Gasos d’Efecte Hivernacle de la Generalitat hem d’aportar les emissions generades per tona de producte fabricat i les emissions per treballador, entre d’altres. Però, en la meva opinió, s’han oblidat el valor més important: les emissions per Valor Afegit. En canvi, el Ministerio de Transición Climática està tramitant l’estatut de les empreses electrointensives i en ell hi figura l’índex que us explico.

Per què és important vincular les emissions al Valor Afegit? Perquè el benestar de la societat és el resultat del valor afegit que l’economia ha creat. Per això cal referenciar totes les activitats cap aquí. Qualsevol economista em diria ara que això és el que fa el PIB. Sí, si el PIB no fes trampes en el càlcul: per exemple, durant molts anys l’empresa Ercros va abocar a Flix tones i tones de fangs al riu Ebre. Allò el PIB ho ha considerar com una activitat positiva però, quan més de cent anys després es va decidir extreure els fangs de la presa, el cost també es va considerar positiu en el PIB. És a dir, el PIB compta els desastres també com a positius, per això cal anar en compte i cal descomptar els efectes negatius de l’economia del PIB, cosa que fa un altre índex que es diu GPI.

Tornem al fil. Ens cal anar fent visibles els paràmetres principals per ajudar a trobar el camí per la Transició Energètica. Tenim els problemes clàssics d’un procés d’aquesta mena: manca de formació de la societat que ha de prendre decisions, la motivació, la determinació dels polítics, la capacitat financera, la capacitat per difondre noves tecnologies, la capacitat de gestió, la capacitat dels mitjans per mantenir la concentració sobre aquests problemes, i la capacitat dels individus per mirar lluny enllà. Tot això falla i només podem fer-hi front aportant informació i debat. D’aquí la necessitat de construir ratis i de posar números que ens ajudin en aquest difícil debat i anar superant barreres en el camí.

Podem dir, com diuen alguns, no hi ha res a fer: anem al col·lapse. O bé podem ser més optimistes i pensar que cal reorientar l’economia i adaptar les nostres conductes per arribar a una nova economia sostenible, evitant com puguem el col·lapse i així mantenir la part més important del nostre benestar com és la sanitat, l’ensenyament i les pensions. Aquesta és la diferència.

Aquesta setmana vaig sentir com l’Alcaldessa de Roses deia que entenia que el parc eòlic marí Tramuntana era important per Catalunya però que afectava el litoral. Aquest és el punt a resoldre: el bé comú és bàsic, i les afectacions particulars, les injustícies al territori, s’han de compensar. Més encara, si l’estudi d’impacte ambiental és rigorós, cal fer-li confiança. Si és positiu el parc caldrà construir-lo i, si és negatiu caldrà descartar-lo.

Les emissions de Catalunya referides al Valor Afegit són de 0,199 kgCO₂/€. Per millorar aquest rati caldrà augmentar el Valor Afegit i disminuir les emissions. Tot això es pot fer amb les tecnologies disruptores que hem anat explicant aquí i amb l’entrada massiva (paraula que no agrada a algun alt responsable energètic) d’energia renovable.