Fa un parell de setmanes vaig començar a fer aquest article mentalment. Va ser quan UGT va presentar la sèrie de vídeos per Internet titulada Las mentiras de la crisis. Hi carregava de forma barroera con?tra la imatge de l’empresari i del treballador; per dir-vos que el nom de l’empresari era Calotro, i l’actor Chiquiliquatre,… Llavors se’m va acudir que el títol de l’article podria ser Un sindicat cutre, perquè em va semblar que el sindicat quedava retratat en la seva misèria, afegint que el seu cap, Cándido Mendez, té una imatge descurada, cutre. Dissabte el vaig veure a la televisió acceptant que a ell no li van les noves tecnologies, ensenyant la seva modernitat.
Durant aquestes setmanes he seguit el debat sobre el pes dels sindicats i dels alliberats. Vaig veure un d’aquests davant la nostra empresa que em va lliurar propaganda de la vaga i em va convidar a una assemblea a Olot. “Pensaré si hi vaig”,… li vaig dir convençut que no m’havia conegut. El dia abans de la vaga vaig veure que a la fàbrica hi havia grups que xerraven, imagino, de la vaga. Vaig assabentar-me que, en una fàbrica a torns, la vaga la poden fer durant 4 torns, 32 hores. A la nit de dimarts, davant la rodona de la fàbrica de Nestlé, vaig veure un piquet amb una pancarta i un foc cridant durant el canvi de torn de la fàbrica de cafè. Ja tenim el segon títol, vaig pensar, terror sindical, l’efecte dissuasiu dels piquets fent por a la gent. El meu fill em va explicar que no aniria a l’institut perquè el transport escolar no gosava circular. Terror democràtic, vaig pensar, del més democràtic.
El dia de la vaga començo mirant la càmera web de la porta de la fàbrica. Normalitat, penso. Surto de casa i encara veig el fum de la foguera del dia abans a la Nestlé. El trànsit sembla normal, a excepció dels autocars i camions. Arribo a Sarrià i veig que la fàbrica de Torras està aturada. Posteriorment m’expliquen que la fàbrica de Sant Joan va decidir treballar, tot i que un piquet va intentar encendre una foguera per intimidar. Segueixo cap a Besalú i veig un cotxe dels Mossos d’Esquadra a l’entrada del polígon de Palol. Arribo a Cornellà del Terri i veig que el polígon està desert, no sé si perquè els treballadors són dins les empreses o perquè no hi han anat. Finalment arribo a Besalú i constato normalitat total: tothom treballa com si no passés res. Al restaurant m’expliquen que una treballadora no ha pogut viatjar en avió de vacances per culpa de la vaga. A mig matí m’expliquen que a Girona han segellat amb un adhesiu químic almenys 40 portes de comerços. Més terror sindical, penso. Comença el ball del control de les xifres de la participació. L’associació de fabricants de paper demana a tots els associats la xifra de seguiment de la vaga; el resultat és el 21% de participació i el 45% de pèrdua de producció. Pimec també em demana el mateix per conèixer l’abast a Catalunya, el 16%, segons el seu càlcul final. Veig que el ministre Corbacho i Josep M. Rañé intenten veure la participació a través de la corba de consum de REE. Em diuen que en Rañé ha dit que la participació és del 60%, a la qual cosa els responc que ell, en Corbacho i en Zapatero són sindicalistes. Què sabran ells, d’energia… Decideixo calcular-ho jo i veig que en Rañé tenia raó,… però només a la gran indústria, menystenint la petita indústria, els serveis i l’Administració. El meu càlcul dóna un 25,7%, un 12,6% a la gran empresa i un 13,1% a les pimes i l’Administració. Retorno a casa amb un trànsit com sempre. En passar per Sarrià veig encara la fàbrica Torras tancada i normalitat davant la Nestlé. Les notícies continuen amb el ball de xifres i les imatges dels avalots dels piquets. Si calculem la pèrdua econòmica pel país d’aquest dia a partir de la participació del 25% dóna la xifra de 962 milions d’euros. No està malament per a un país que encara es pensa que és ric i té prop de 5 milions d’aturats.
Ara que tot ha passat recordo el paper de molts empresaris que han de fer malabarismes per poder pagar les seves factures, que els seus productes no són rendibles, que no tenen prou comandes, que els clients paguen com poden, mai a temps, que els bancs no els obren la porta,… i que l’endemà de la vaga han de pagar les nòmines dels treballadors sense saber com ho hauran de fer. Angoixats per trobar la tresoreria de la nòmina de l’endemà pels treballadors que estan en vaga i no l’ajuden a produir, quina paradoxa! Se m’ha acudit un altre títol: fàstic. He recordat la novel·la La Nàusea de Sartre que em van fer llegir quan estudiava COU. Quin fàstic treballar i viure amb gent que només pensa per ell mateix obviant la complexitat de la societat actual.
Però al final el títol que he triat ha estat el de poder sindical. Perquè em sembla que aquí hi tenim un gran problema. A Espanya hi ha 17,7 milions de treballadors. D’aquests, 3,1 milions fan de funcionaris i la resta està a l’empresa privada. Els 320.000 delegats que els representen van ser votats per 8 milions de treballadors, menys de la meitat del total. I aquests delegats han permès alliberar 4.300 delegats sindicals que no treballen a les empreses i només ho fan als sindicats. Aquí rau el problema. Perquè aquests 4.300 alliberats han perdut el contacte amb l’empresa, treballen només pel sindicat, sovint contra els interessos de l’empresa que els paga i dels treballadors que els han votat. Els sindicats funcionen de forma endogàmica, actuant de contrapoder ideològic, defensant els seus interessos, obviant els dels aturats, els de les empreses i els del país. En el temps que estem no es pot tolerar el llenguatge prehistòric dels sindicats, emplenant-se la boca de democràcia quan ells atempten contra els principis més elementals de la mateixa com és la seguretat i la lliure circulació. Ara es pot veure amb tota la claredat: un país que té el president del Govern i uns quants ministres amb carnet d’aquests sindicats no pot anar bé, és un país emmanillat pel passat. Un govern com el que tenim no pot decidir disminuir el poder sindical que té lligat de peus i mans al país, incapaç d’arribar a cap acord durant dos anys de negociació. Definitivament cal un canvi de govern, de sindicats i de patronals. Fa tanta pudor que el meu fàstic durarà molt temps.