Arriba l’estiu amb el que les excursions canvien de lloc. A la tardor, a l’hivern i a la primavera les excursions a la Vall de Camprodon les fem per sota de 2.000 m., sobretot a la Garrotxa i al pati de darrera de la vall, és a dir, a l’Alt Vallespir. Amb l’arribada del bon temps, la fosa de la neu i l’allargament de les hores de dia, tornem a agafar les rutes de la part alta, més amunt de 2.000 metres. Setcases esdevé llavors la porta de gairebé totes les excursions.

És diumenge i sortim a les 7 de Camprodon. Avui anem a mesurar una excursió que farem amb el club durant el mes d’agost. El dia és excel·lent, amb possibilitat d’alguna tronada a la tarda.

Sortim de l’estació de Vallter tot pujant per la pista de Morens. Fa un lleuger vent i, quan passem per davant els canons de neu, veiem que les aspes del rotor giren per efecte del vent. El rotor és un ventilador que bufa aire barrejat amb gotes d’aigua per fabricar neu artificial. Se’ns acut que quan no estan de servei també podrien servir com generadors eòlics per produir electricitat. Algú ho haurà de patentar, diem.
Continuem pujant per la pista de xemeneies amb un pas petit. Aquí, en el pendent de la muntanya, sovint hi ha isards, però avui no n’hi veiem cap. Ara la pista s’aplana una mica més, perdent inclinació, fent la pujada més suau. Passem pel costat del contrapès del tele-arrossegador i ens posem enmig de la canal de la morrena que la neu fa a l’hivern. Ara és una canal de rocs. El camí comença a estar senyalitzat amb fites i ens sorprèn que ja és fresat. En tots els anys que portem pujant no ho havíem vist mai, cosa que vol dir que hi passa força gent i que les fites han conduit tothom pel mateix lloc. Arribem al final de la canal de rocs i el camí gira a l’esquerra per fer una diagonal que puja al Pla de Regalíssia. Just al començament de la pujada trobem un ramat de xais que pasturen al seu aire. Una vegada som a dalt el Pla, que mai ha estat pla sinó amb pendent, la vista sobre el Gra de Fajol, el Coll de la Marrana, Bastiments i l’estació d’esquí és magnífica. Val la pena filmar-ho. Una mica més endavant, abans de començar a pujar el pendent del Pla de Regalíssia(?) trobem el primer grup d’isards. Estan pasturant a la part més alta i, a mesura que ens anem acostant, marxen poc a poc sense treure’ns l’ull de sobre. El camí del pla també està fresat, però aquí ja ho havia estat sempre. Ara l’aigua dels ruixats ja hi fa mal doncs, com que l’herba de les gramínies té dificultats a créixer per l’alçada (ens trobem a 2.600 m.), l’erosió de l’aigua corrent és cada vegada més important.

Arribem dalt el pla, al Coll de la Geganta. Es diu així perquè el Pic de Bastiments a França s’anomena Pic del Gegant, toponímia que suposem lligada a la llegenda d’en Roland i a la batalla amb el gegant moro. Ens trobem just en la ratlla fronterera i podem veure el pic de Gallinàs, el

Pic de Bacivers i, seguint la mateixa carena on som, el Pic Bastiments. També podem veure tota la vall de Bacivers i un altre ramat de xais sobre el turó que hi ha dalt de Xemeneies.

Com que fem la volta a Bastiments baixem cap a la vall de Bacivers per anar al llac. El camí baixa en diagonal fins arribar al circ de Bacivers. Una vegada arribats en aquest relleix el camí que baixa a la vall gira a la dreta i porta al Ras de Carançà. Però avui no fem la vall i només anem al circ. Faig una presa de vídeo i els meus companys Toni i Sidro continuen fent camí una mica enganxats al llom de Bastiments. Quan torno a caminar decideixo fer una mica més de drecera del seu recorregut fins que, de cop, davant meu apareix una perdiu blanca. En aquest temps ja no és blanca, és completament grisa. Per primer cop la perdiu no aixeca el vol. Poso el trípode i començo a filmar. Un noi s’acosta per demanar-me alguna cosa. Li faig que s’aturi, que no arribi fins on soc. La perdiu continua caminant davant meu, ara darrera un roc, ara passant enmig d’altres. Està relativament tranquil·la, fent un petit krr, krr, però no para de moure’s. Després de gravar un minut decideixo no molestar-la més i m’allunyo. El noi em pregunta pel camí de Carançà i li senyalo que ha de tornar enrere per seguir la vall.

Les perdius blanques són una raresa al nostre territori. Es suposa que van venir amb la glaciació i que van quedar atrapades ara fa uns 10.000 anys quan la temperatura va pujar i es va fondre la neu. Altres animals van tornar a l’Àrtic, però les perdius van quedar atrapades o van decidir quedar-se dalt les muntanyes. Habiten entre els 2.000 i els 3.000 metres. A l’estiu el seu territori es troba per sobre 2.600 m. La major característica de la perdiu blanca és el seu mimetisme amb l’entorn, la discreció dels seus moviments que dificulta la seva visió. A l’hivern el seu plomatge és blanc, però a l’estiu és grisós, del mateix color que les roques de granit. Aquest fet és el que li garanteix la supervivència.  No té res a veure amb les perdius, essent de la família dels tetraònids, més en concret de les gallinàcies. El seu vol és curt i gairebé sempre corre per terra. Si mai heu vist un faisà, corre igual. La perdiu blanca, o de les neus, és una au especialitzada a viure en la neu. A l’hivern el seu plomatge arriba a cobrir els dits dels peus. Menja el que pot, entre branques de nerets i de pins, i durant una nevada queda completament coberta, aixoplugant-se així de la tempesta. És una au relativament gran amb un pes entre 300 i 500 g., una envergadura de 60 cm., i viu fins a 10 anys. A la primavera s’aparella amb un ball nupcial semblant al del gall fer, del que és cosí. En aquella època el color del plomatge és barrejat entre blanc i negre, igual com el terra. A mig juny la femella pon 7 o 8 ous que els covarà durant 22 o 23 dies posats en un niu a terra. El mascle vetlla l’entorn del niu i si s’acosta un intrús intenta atraure-li l’atenció per fer-lo allunyar del lloc on hi ha la prole. És just el que vaig tenir la sort de trobar, el mascle que em va despistar, no veient per enlloc la resta de la família.

Al Coll de la Geganta, Pla de Regalíssia, Circ de Bacivers i Jaça dels Burros, hi ha una colònia de 26 perdius blanques. Diuen que enguany els guardes forestals han portat un mascle provinent de la Cerdanya per millorar genèticament el grup.

Deixo la perdiu blanca per retrobar els meus companys als que explico la bona troballa. Al costat de l’estany de Bacivers decidim esmorzar, tot veient com els isards que hi ha en aquest lloc han marxat tots. Aquí hi deu haver el ramat més gran d’isards del nostre entorn. Nosaltres en comptabilitzem uns 150. A aquesta hora del matí, amb el trànsit que hi ha, ja no en queda ni un, tots han anat a trobar un lloc més tranquil i discret. La vista del lloc és majestuosa, amb el pic de Bastiments davant nostre i la carena que el lliga amb el Pic Bacivers. Les canals van aportant rocs i rocs al fons del circ.

Acabats d’esmorzar enfilem la pujada del pic Bacivers. El camí puja darrera una espècie de barraca amb capacitat només per a una persona. El pendent és fort i cal anar a poc a poc. Sense aturar-me, controlant el pas, arribo dalt la carena. Filmo els meus amics que pugen i també la vista que apareix davant meu. A l’est veig el Pic de la Dona, el Costabona i el Canigó. A l’oest els pics Rodó i Gallinàs, i al fons, França endins, els pics Carlit i Peric. Continuem pujant enmig de blocs de granit per trobar finalment el Pic de Bacivers (2.884 m.). Dalt hi trobem un pessebre en inoxidable que hi vam posar amb el grup de rescat de la Creu Roja l’any 1993. Encara està intacte 17 anys després.

Una vegada parlat i filmat tot, continuem el camí seguint la carena que connecta el Pic de Bacivers amb el de Bastiments fins arribar a una espècie de coll dit de Bacivers. Trobem unes clapes de neu que encara no s’han fos i comencem la baixada a Coma Mitjana per una canal. El pendent és fort i la terrellera no té bona qualitat com per anar baixant de pressa i saltant. S’han de fer passos assegurant no relliscar i això vol paciència. En Toni troba flor d’àrnica i m’explica que és diferent de la que es troba a la vall, que aquesta té el botó que es torna marró quan es fa madura. Arribem al fons del circ de Coma Mitjana on hi ha un petit estany. No gaire més avall n’hi ha un parell més. La visió des d’aquí és totalment feréstega, només superada per la de la Coma de l’Infern. El circ està tancat pel Pic de Bacivers, Bastiments, Segre, Infern i pel Pic de Coma Mitjana. Els pendents de les muntanyes són plens de rocs i només queden algunes clapes d’herba.

En Sidro decideix banyar-se al llac, tot dient que l’aigua no és gaire freda. Dalt de Bastiments hi ha gairebé un aplec de gent. Una vegada acabada la sessió continuem fent camí, pujant cap el coll de Coma Mitjana, entre el Pic de Bastiments i el Pic Freser. No pugem pas per la via directa sinó que trobem un camí que voreja un bony de la muntanya. Finalment la pujada és més fàcil del que havíem suposat, sobretot per en Sidro que va fresc de la remullada que ha fet.

Des del coll decidim no baixar a les fonts del Freser i fer nivell pel llom de Bastiments fins el coll de la Marrana. El camí està una mica marcat i passa enmig de blocs de rocs que han baixat de Bastiments. Passa per sota dels Madelons d’en Sobirana (nosaltres en diem ronyons de Bastiments), uns rocs que es troben a uns 2.700 m., i segueix fins el Coll de la Marrana. Abans trobem un altre grup d’isards que es deixen filmar correctament. El coll està ple de gent com sempre. Baixem i agafem el camí que porta al xalet vell. Aquí també fem el mateix comentari de fresat: fa anys la feina era saber per on passava el camí, ara és completament fresat. Just al trobar el riu Ter una parella ens demana pel naixement, ensenyant-los que és una mica més amunt de la pista. Acabem baixant a l’estació per les pistes d’esquí. Haurem fet 11 quilòmetres amb un desnivell de 835 m., això sí, acumulant un munt de vivències en poques hores. Si ho voleu veure podeu anar a youtube.com i demanar volta a Bastiments.