La setmana passada vam assistir a l’entrega dels Premis Garrotxí 2009. En un acte d’unes 300 persones, la societat de la Garrotxa, representada principalment per la d’Olot, va entregar cinc premis: al garrotxí de l’any a Ricard Planiol, entrenador del club de patinatge artístic d’Olot; a la trajectòria personal a Pere Alzamora; a la millor iniciativa promocional a l’empresa Vol de Coloms; a la millor iniciativa social a Càritas Garrotxa; i a la millor iniciativa empresarial, a l’empresa L.C. Paper 1881. També es va homenatjar el músic Àngel Girona, l’últim trobador, com va ser definit.
Ens van donar el premi a l’empresa pel projecte de la nova màquina de paper tissú (de fet una nova fàbrica) que vam posar en marxa l’any passat. El projecte, amb una inversió de 18 milions d’euros, s’ha realitzat amb recursos humans del país, fent l’enginyeria a casa i amb més de 100.000 hores de muntatge amb operaris de la Garrotxa, del Pla de l’Estany, del Gironès i de l’Alt Empordà. Ha suposat importants avanços pel que fa al consum d’energia, amb una reducció del 50% , amb la incorporació de la cogeneració a la màquina de tissú, primera vegada que es fa al món amb un motor de gas; també en el camp del consum d’aigua, estalviant-ne el 70% , establint un nou mínim mundial. Tot això s’ha fet amb tecnologia i coneixements propis, comprant equips aquí i allà, i aplicant-los amb imaginació.
Albert Brosa, d’Olot TV, en la seva entrevista em va preguntar com és que es decideix fer una inversió com aquesta en temps de crisi. Li vaig respondre que els projectes industrials no s’improvisen, que la idea va començar l’any 2003 veient els problemes que l’economia tindria a causa de la globalització. Aquell any vam veure que, si l’empresa no augmentava la productivitat, no tindria vida més enllà de 10 anys, per la qual cosa vam començar un projecte per a una nova màquina, projecte que es va estroncar l’any 2004 arran de l’accident de vessament de fuel al riu Fluvià. Aquell fet va aturar el projecte durant un any, però va ser la raó per fer un impuls més fort que ens ajudés a sortir de l’atzucac. Durant tot l’any 2005 vam definir la producció i l’estalvi energètic. L’any 2006 vam acabar de definir el projecte amb la nova tecnologia de tractament d’aigua, es va ampliar el capital entrant nous socis, es va cercar el finançament, es van cursar les primeres comandes de la màquina i va començar l’obra civil. En els anys 2007 i 2008 es construeix la maquinària, que es munta de forma sincronitzada amb l’obra civil, doncs hi ha elements que pel seu pes i magnitud s’han d’entrar amb l’edifici a mig fer. El 22 de desembre de 2008 es realitza la primera prova de màquina i durant tot ?l’any 2009 es fa el que s’anomena la corba d’aprenentatge, afinant el procés, aprenent a portar la màquina i creant mètode.
Els projectes industrials d’aquesta magnitud no s’improvisen i en el nostre sector requereixen períodes de 4 anys entre la primera idea i la posada en marxa, i 2 anys més per tenir-ho tot a ple rendiment. És per això que nosaltres sempre pensem a llarg termini i que tenim una plantilla estable amb contracte indefinit. He explicat que en tot aquest temps, sobretot des de l’any 2006, sovint em sentia un estrany veient que tothom apostava per l’immobiliari i que gairebé ningú ho feia per la indústria, observant astorat com s’anava perdent massa empresarial. Durant dos anys el nostre projecte ha estat, juntament amb el de Nestlé, el projecte industrial més gran a les nostres comarques. Durant aquest temps la gent ens deia,… vosaltres sí que sou valents.
No vull pas amagar les dificultats per arribar fins aquí, tant des del punt de vista tècnic, com econòmic i administratiu. Han estat tantes que a vegades he comentat que, si la meva edat no fos de més de 50 al darrere no hi hagués hagut el coneixement i experiència acumulats dels que hi treballem, el projecte no hauria arribat a la fi. Però, de cop i volta, hem vist com aquest discurs de la indústria, el d’invertir augmentant la productivitat per un factor de 3, el d’investigar nous processos i productes, el de pensar en estalvi energètic i d’aigua, esdevé un discurs de moda. Hem vist, arran de la crisi econòmica, com la totalitat de la plantilla de l’empresa s’ha posat a treballar amb una complicitat mai vista per superar problemes i permetre, per exemple, que enguany la productivitat augmenti un 21% amb el mateix número de treballadors. Hem vist que el sistema financer ha canviat i, mentre uns veuen que el sector industrial és el futur, altres encara cerquen el camí enmig d’un cacau mental considerable.
Els amics m’han comentat l’oportunitat del premi valorant l’esforç, el coneixement, la perseverança i la imaginació. La meva resposta és que de fet s’ha valorat la iniciativa empresarial, acció que va més enllà i que avui obté una gran transcendència. Si l’economia ha perdut el 30% de la seva activitat immobiliària, creieu que els empresaris d’aquest sector es reciclaran cap a la indústria o als serveis? Penseu que per art de màgia sortiran en pocs mesos nous empresaris que emplenaran el buit deixat? O més aviat haurem d’esperar a que siguin els joves, que sortiran de les escoles i universitats, els que creïn nou teixit empresarial?
Ser empresari, tenir iniciativa, no tenir por de fer coses noves, no és una actitud innata. Tampoc s’aprèn a l’escola. S’aprèn en el si de les famílies i en l’entorn social en forma de transferència de valors. Anem malament si el 78% dels joves volen ser funcionaris. Trencar aquesta dinàmica implica un canvi social important, donant valor a l’emprenedoria, impulsant als joves a realitzar projectes propis, canviant el xip d’empresari explotador, especulador i gàngster, pel d’empresari creador, innovador i lluitador.
Això és el que va passar la setmana passada a Olot. La societat olotina, en un acte de cohesió social que haurien d’envejar moltes ciutats, va decidir canviar-nos l’etiqueta d’empresa destralera i contaminant per la d’empresa innovadora amb futur. Un acte pel qual els estem profundament agraïts.