L èxit de la Marató de TV3 diumenge passat, amb una recaptació de 8,4 milions d´euros, parteix de dècades d´aquest format que molts pensaven que era exclusivament català i que molts països estudien per copiar. La Marató és, de fet, un programa que va néixer a EUA els anys 50 per ajudar als malalts de poliomielitis. Aquesta tipologia de programes generalment s´anomenen Teletó, una contracció de televisió i marató. N´hi ha a tot el món, al Estats Units, Canadà, Xile, Panamà, Perú, Brasil, Mèxic, França, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Espanya, Luxemburg, Austràlia, Israel i Japó. Com hem dit, el primer va començar a Green Bay (Wisconsin) a l´any 1954 amb una emissió de 22 hores consecutives de programa dedicat a una croada pels infants. L´èxit d´aquest programa encara perdura, essent la marató local amb més èxit dels EUA, amb una recaptació de més de 5 milions de dòlars. El Teletón de Xile ha arribat a recaptar 53 milions de dòlars, amb un fort increment després del terratrèmol que va patir el país a l´any 2010. El Téléthon de França, organitzat per l´Associació francesa de miopaties, finança projectes de recerca de malalties genètiques i va recollir l´any 2006 fins a 101 milions d´euros, mentre que a l´any 2015 la xifra va ser de 80 milions.
Què tenen les maratons televisives que enganxen tant? La facilitat amb què permeten ser solidari. Per això la majoria es fan el mes de desembre, just abans de Nadal, quan la campanya de compres i llums està en plena efervescència.
Durant la darrera Marató de TV3 he pogut llegir a les xarxes socials, també en premsa digital i escrita, burles i escarnis de la Marató dient que permet fer un rentat de consciència, que amaga la corrupció política, que és un recurs bonista a la caritat, que justifica les cues de la sanitat… en fi, que és pornografia sentimental, un acte d´hipocresia col·lectiva patrocinat per empreses que evadeixen impostos.
Els que diuen això tenen una part de raó quan diuen que aquest exercici de bonisme acaba sent un recurs a la mala consciència però, no ho és també fer donacions o ajudar Càritas? Hem de deixar de fer-ho? No és un excés de bonisme el subsidi col·lectiu i sistemàtic a bona part de l´Espanya meridional? No n´hi ha un excés en el suport a algunes famílies que han vinculat la seva vida al subsidi sense importar-los la reinserció al treball? Les mateixes persones que clamen la hipocresia són les que pressionen perquè aquest bonisme sigui públic, que vingui de l´administració i no els involucri a ells perquè els molesta.
Doncs no. La societat no té recursos infinits per subsidiar tota la població i és una demagògia miserable dir que es poden resoldre aquests problemes amb l´import de les ambaixades catalanes.
Molt més important que els recursos és el fet del voluntariat. En els darrers 20 anys la societat catalana (i suposo que la global) s´ha tornat cada vegada més individualista, penjant a l´estat accions que abans es feien de forma voluntària. Recordo per pròpia experiència els grups de rescat de muntanya que vam ser apartats pels bombers professionals. L´administració mai tindrà prou mitjans per fer front a totes les contingències de la societat, essent vital el recurs a la bona fe de la gent i a accions de voluntariat.
I què dir de la solidaritat? És cert que la solidaritat de la Marató és de llagrimeta, però solidaritat a la fi. Creieu que sense fer campanyes algú faria donacions a la Creu Roja, a Càritas o donaria sang? Ni que sigui per un problema de comunicació fan falta les campanyes i, si aquestes afecten les emocions dels qui han de donar, millor.
Per tant jo trobo un encert la Marató de TV3 que permet recuperar per un dia el voluntariat i la solidaritat de la gent, alhora que fa una cosa que desagrada a tots els que se la carreguen, que és el sentiment grupal d´aquell dia a Catalunya, la identificació d´una acció amb el territori, la potenciació d´un orgull de la gent que s´hi aplega, la diferenciació amb altres tribus.
Són actes així els que enforteixen el sentiment de nació, que fan que un territori sigui més homogeni, compacte, que acabi tenint objectius comuns i, per tant, més eficient. Hi afegiria la necessitat de convidar actors i persones notables espanyoles per poder incidir encara més en el col·lectiu castellanoparlant i fer-los partícips d´aquest objectiu de crear una societat catalana més lliure, solidària i més igual, que hauria de ser una part fonamental dels nostres valors.
La corrupció cal combatre-la sempre i la Marató no hi ha de tenir absolutament res a veure, ni com a pantalla sentimental. Les mancances de l´administració en salut, ensenyament o en assistència cal resoldre-les amb més ingressos i més eficàcia en les despeses. Però ni una cosa ni l´altra han de ser mai una excusa per impedir que un ­territori exerceixi la seva solidaritat en forma d´excitació, que aplegui conductes de forma massiva i que mostri els seus recursos emocionals en un acte que enforteix la cohesió social.
Avui tenim una altra ocasió d´expressar la nostra emoció, en família. Bon Nadal!