Durant les eleccions del 2006 Diari de Girona va fer una entrevista a tots els candidats. Vaig intervenir formulant aquesta pregunta a Artur Mas: “Acceptaria com a mesura urgent per a una legislatura no invertir en tantes infraestructures viàries i desviar els seus imports cap a la millora estratègica de les indústries, en el foment d’inversions d’estalvi energètic i d’innovació tecnològica?” L’hauria pogut fer als altres candidats i la resposta hauria estat la mateixa: “Res és superflu. Cal recuperar el ritme inversor en infraestructures al nostre país. I això s’ha de fer sense negar partides a la millora estratègica de les indústries, la innovació o l’eliminació de barracons.” Per ell l’ajuda al sector industrial era suficient i l’important continuava sent el formigó i la millora del transport. De què serveix millorar la logística si les empreses no poden aguantar els seus costos de producció? És infinitament millor rebaixar les cotitzacions a la seguretat social un 10% que fer totes les carreteres que es fan.
Fixeu-vos que parlem de fa quatre anys. Tot just ara algú comença a escoltar el que estic dient des del 2005: el creixement del sector públic es fa amb recursos que ?ofeguen les indústries que han de competir en el mercat internacional. Vaig sentir unes declaracions de Sánchez Llibre parlant sobre les mesures de l’equip econòmic de Zapatero: “No en tenen ni la més mínima idea”, va dir. És el mateix raonament que aplico a tota la classe política: no en tenen ni idea del que passa al món industrial. Des de l’any 2003 es va perdent teixit de forma alarmant i ningú hi ha posat fre. És cert que la bombolla immobiliària feia difícil veure enmig de l’estadística, però només s’havia d’anar a visitar les indústries o escoltar els seus responsables per saber que el sector industrial no aguantava. O haver estudiat l’estadística.
Fa pocs dies vaig participar en una taula rodona sobre la competitivitat de les empreses gironines. Vaig dir això mateix, que la inversió pública s’havia passat de frenada, en excés. Una responsable d’una empresa pública em va dir que no, que encara es formen moltes cues de Girona a Platja d’Aro a l’estiu. Li vaig contestar que tenia raó, però que els costos de les empreses industrials no poden suportar més pes i per tant toca continuar fent cua a l’estiu, o anar-hi a l’hivern.
El desembre de 2008 vaig escriure que ens havíem d’empobrir un 30%. Des de llavors fins ara m’he demanat com es faria això. Ara ho sabem: amb 5 milions d’aturats, amb el tancament de milers d’empreses, amb la baixada de sous dels funcionaris, amb la congelació de les pensions, amb l’aturada de les inversions i amb la reinvenció de tot plegat, disminuint el pes del sector públic i devaluant… l’euro.
Hi ha coses que ja van pel bon camí. Per exemple, el dèficit comercial amb l’exterior ha baixat a la meitat i el deute privat cau de forma important. Anem fent els deures, però n’hem de fer molts més per assolir l’empobriment del 30% i poder tornar crear treball.
Tan malament està el país? Rotundament no. Si mirem amb calma veurem que tenim un país avançat, amb infraestructures de nivell, amb un sistema d’ensenyament que no està malament, amb un sistema sanitari envejable arreu del món, amb unes empreses (de construcció, industrials, d’enginyeria, de serveis i turístiques) de bon nivell, amb gent molt bona professionalment,… llavors, per què els resultats no són els que han de ser? Per què tenim tanta mala eficiència? Per dispersió. I ha un excés de dispersió d’esforços, en part alimentada per anys de filosofia barata, de fals progressisme, de creure que tenim dret a tot pel sol fet d’haver nascut aquí i que tenim el deure d’ajudar a tot el món. Aquesta dispersió no és adjudicable a una ideologia concreta i afecta tots els partits polítics. Hem creat un país on cadascú mira amb visió de ric sense ser-ho, sovint contra el seu propi interès. Per exemple, hem fet tot el possible perquè el sistema permeti a un treballador que no vol treballar, que ho pugui fer, cobrant igual, sense veure que aquest fet perjudica el conjunt en afectar la competitivitat de l’empresa. Portem anys i panys creant normes, decrets i lleis que acoten el desenvolupament de les empreses. El resultat és que és gairebé impossible la inversió en noves indústries pels entrebancs a superar: fa temps vaig suggerir una moratòria de dos anys a Medi Ambient per la seva incapacitat de fer gestió. Aquest dijous ens ha visitat un inspector de bàscules i s’ha molestat perquè li he dit que la seva feina era supèrflua venint a inspeccionar l’empresa (ha estat de sort que no l’empenyo escales avall). Sobra una tacada important de sector públic, hem creat un excés de llocs inútils, una xarxa de control i de fiscalització de tot que està fora de lloc. M’explica un enginyer que li va dir a la seva dona funcionària que la mateixa aversió que el seu col·lectiu té als polítics és la que tenim els que treballem en el sector privat respecte dels funcionaris.
Cal repensar-ho tot des de l’arrel, començant a qüestionar si no hem de suprimir els ajuntaments més petits de 400 habitants, seguint pels consells comarcals i per les diputacions, on l’exemple del sou dels seus presidents (quina intel·ligència amb Caixa de Girona!) és una mostra evident del que és superflu i inadmissible.
No n’hi haurà prou amb la retallada ni amb la congelació de sous. Caldrà aprimar el sector públic eliminant normes, reglaments, decrets i lleis que impedeixen el naixement de noves empreses.
Tenia raó Sanchez Llibre que no en tenen ni idea d’economia real… els polítics. Perquè el problema del país és que tenim molts bons caps, però no ens dirigeixen en el sector públic, tenim molts polítics, però només el 25% ve del món real. La resta, el 75%, prové d’aquest món irreal, virtual i estratosfèric dit funcionariat, que haurem d’anar aprimant gradualment.
Enteneu la dificultat?