Diumenge vaig anar a votar a la consulta popular a Llanars. Abans d’anar-hi vam fer una aturada a Setcases, on havíem caminat. Davant l’Ajuntament hi havia l’urna esperant els vots. Mentre vam ser allà va venir el grup Els Randallaires de Ripoll a posar una mica de música a la festa. A Setcases va votar el 58,7% del cens. A Camprodon i a Llanars l’ambient també era distès, com si es tractés d’una cosa que es fa sovint. Em vaig preguntar per què un ajuntament dóna permís per utilitzar un local públic per fer-hi una cursa de cargols, per exemple, i a canvi el nega per a un acte cívic, assenyat i amb tanta participació com el del referèndum.
Fa temps que comencem a tenir les idees clares en les relacions entre Catalunya i Espanya. Sabem que la relació que ens manté és exclusivament d’interessos econòmics, que Espanya ens vol pel pes econòmic, i que a Catalunya ens interessa conviure amb ells perquè imaginem que no es podrà viure sense el seu mercat. També hem pogut constatar que els arguments no valen per res quan l’altre no vol escoltar. Els presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall van provar de convèncer la classe política espanyola de l’encaix de Catalunya dins l’Estat i, de fet, fa més de cent anys que ho provem sense èxit. Quan vam començar a redactar el nou estatut dèiem que era hora d’establir regles clares perquè mitja Espanya s’anava acostumant a viure del subsidi europeu i un dia el voldrien substituir pel provinent d’altres àrees de l’Estat, dient en el fons que intentarien viure a costa de Madrid i de Catalunya.
Tot aquest procés l’hem fet i paït. La il·lusió era que l’Estatut, retallat, pactat, esparracat… arribés al final. Ara veiem que no, que quan arribem al fons del camí que havíem començat, només un sender, lluny de ser una carretera o una pista forestal, no hi ha destí. Jo sé el que és caminar sense destí. Estàs mort. Això només passa quan ja no tens forces, quan ets perdut enmig de la boira, de la foscor o dintre un bosc sense perspectiva.
Les dades de l’atur a Espanya d’aquesta setmana han ensenyat una cosa que ja sabíem però que no vèiem amb tanta claredat. Espanya està partida en dos: al sud València, Castella la Manxa, Extremadura, Múrcia i Andalusia, amb taxes d’atur entre el 21,5% i el 27%, i la resta de l’estat al nord amb taxes d’atur entre el 10,9% i el 17,8%. L’Espanya de dues velocitats està servida.
El Tribunal Constitucional posarà el fre i la marxa enrere en el procés autonòmic. Això serà greu per les nostres aspiracions. Però més greu serà encara que s’entri en un procés de sangonera a partir del qual mitja Espanya visqui del nord. Ho havíem previst, hi anem de cap i el nou encaix de Catalunya dins el món globalitzat no ho permet: la recuperació del teixit industrial català necessita tots els esforços possibles.
Els moviments dels partits politics catalans intentant frenar la sentència del tribunal són per a la galeria,una lleugera boira per despistar. Els partits catalans intenten que no surti abans de les eleccions. No la volen abans perquè diuen que contaminaria el debat polític de les eleccions… Em pregunto jo, quin assumpte més important hi ha a Catalunya per debatre que no sigui aquest? Els partits volen aconseguir mantenir l’estatus quo, no canviar massa coses en l’espai actual per la por que els fa el buit, la incertesa.
De la història de la negociació entre Catalunya i Espanya en el temps de la democràcia actual sabem que tenim força quan anem plegats i també quan ens necessiten. Ambdues coses són factibles. Espanya no es pot governar sense l’aportació catalana. El PP no ho podrà fer, per més visites que ens faci Mariano Rajoy, i el PSOE ho ha fet gràcies als vots guanyats aquí.
Llavors, si sabem que el camí que hem seguit és perdedor i si tenim clar que Espanya només es pot governar amb el vist-i-plau de Catalunya, per què no ho fem valer?
La clau està en el PSC. Igual com CiU, el PSC s’ha mogut durant tots aquests anys en l’ambigüitat; el PSC el joc confús l’ha fet entre els votants emigrants de la resta d’Espanya i els nascuts aquí. El temps ha dit que no li ha anat malament l’estratègia. Però ara es troba governant a la Generalitat i no pot seguir en l’evasió, havent de decidir plantar cara o fer el joc a Madrid.
Una sentència del Tribunal Constitucional abans de les eleccions ajudarà al PSC a acabar amb el joc ambivalent, el forçarà a defensar els interessos d’aquí encara que sigui enfrontant-se amb els d’allà, és a dir, votant diferentment del PSOE. Si això arriba, algun dia tornarem a tenir tota la força com a col·lectiu, essent fàcil presentar moviments plegats, obligant als grans partits a negociar-ho tot amb els d’aquí. No és cap utopia això, només falta que el PSC es desacobli del PSOE, que no segueixi la totalitat de les seves decisions, que no sigui ni mimètic, ni automàtic amb el partit federat. Aquest moviment de desacoblament no és fàcil i només es pot fer davant una situació especial com la derivada després de la sentència del Constitucional.
Per tot plegat és vital pels interessos del nostre territori que la sentència es produeixi abans de les eleccions. Pot suposar un terratrèmol de prou consideració que ajudi a desacoblar, per fi, el PSC del seu homònim espanyol.
Vist així, la votació de diumenge passat a mi no em va semblar que fos encetar un camí que no condueix enlloc com va dir Quim Nadal o una drecera que porta a llocs perillosos com va dir Àngel Ros, alcalde de Lleida. A mi em va semblar començar a caminar per un sender, estret, costerut, amb pedres, llarg i difícil que val la pena recórrer per arribar un dia a un objectiu… perquè en el lloc on ens trobem ara tot és fosc.