En el darrer programa de Salvados, Jordi Evole va presentar Oriol Junqueras a una família sevillana, a casa de la senyora Eugenia Parejo. Amb els seus fills van fer una tertúlia sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, parlant dels tòpics que acompanyen aquest debat.Tot i que el paper d’Oriol Junqueras no va ser pas massa brillant, el debat permet veure que hi ha coses que no es podran resoldre mai sense un trencament.
Davant d’un Junqueras que va reiterar que ha de ser el poble català qui ha de decidir el seu futur, els sevillans van anar aportant arguments que són dignes de ser considerats. Una de les reflexions que la família va formular és que Catalunya és rica gràcies a l’aportació de mà d’obra espanyola i també de capital provinent dels cacics i terratinents espanyols. És a dir, que si no hagués estat per aquesta aportació, Catalunya tindria la mateixa riquesa que Andalusia o Extremadura, per dir dues comunitats. Això és una fal·làcia que es pot contradir només mirant la quantitat d’inversió que ha fet Espanya i Europa en aquestes dues comunitats en les darreres dècades sense aconseguir els efectes de millora de la quantitat i capacitat de treball. La diferència de Catalunya comença al segle XVII quan va comerciar per primera vegada amb l’Atlàntic, comerç en el qual Andalusia tenia un important avantatge competitiu perquè ja era el monopoli de les transaccions amb Amèrica. Per Sevilla entraven els productes provinents d’Amèrica i d’allà en sortien els productes. Tal va ser el desgavell, que la repatriació d’or i de plata (una entrada massiva de riquesa!) no va ser suficient per evitar que Espanya acabés fent una suspensió de pagaments internacional. És a dir, només va servir per allargar el braç més que no pas la màniga, una filosofia que encara continua. Amb el comerç internacional en marxa, al segle XVIII arriba la revolució industrial que Catalunya agafa de ple en sectors com el tèxtil o el paper, camí que no és ben vist per l’elit espanyola perquè era lliberal en excés i disminuïa el seu poder. Per tant, els orígens de la diferent manera de fer cal trobar-los en la voluntat de no modernitzar Espanya per part de les seves elits dirigents, una voluntat que encara perdura. Si a finals del segle XIX i durant el segle XX van venir emigrants és conseqüència d’un fet diferencial que cal veure’l en clau positiva, no en negativa. Catalunya va permetre sortir de la misèria a molta gent i va donar sortida a capital espanyol que no sabia on col·locar el seu diner. Si l’emigració no hagués vingut d’allà hauria vingut d’un altre lloc, igualment com el capital.
També es va dir que Espanya havia dirigit tota la inversió industrial cap a Catalunya, quan tothom sap que el govern volia que Seat anés a Villaverde i que va venir a Barcelona per decisió expressa dels italians que van veure el teixit industrial de l’àrea. Com diu l’Eugenia, el capitalisme “torpe” andalús no volia invertir a la seva terra perquè no en sabia o perquè, dic jo, li anava millor mantenir una pobresa a casa seva que podia dominar, tal i com ha fet durant segles evitant la revolució industrial.
El segon argument important que va sortir el va aportar Eugenio quan va dir que després de la separació no hi hauria reconciliació perquè Catalunya no deixava només la seva nòvia, sinó que també deixava set fills. Em sembla que aquí rau un dels problemes de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per quina raó Catalunya ha de ser responsable de la mala situació econòmica d’Espanya, per què s’atorga a Catalunya la responsabilitat de mantenir set fills que ni ha fet, ni té res a veure amb la seva paternitat?

La paternitat dels set fills és de l’elit econòmica espanyola. Si aquesta elit ha decidit no invertir en empreses per donar treball als fills i prefereix invertir en empreses catalanes o internacionals, ella és la responsable i no pot traspassar aquesta paternitat als catalans.
El que van fer els governs socialista i del PP amb les prestacions del PER, possibilitant que un treballador agrari treballi només un mes a l’any i tingui dret a subsidi la resta de l’any, és el pitjor mal que es pot fer al territori, mantenint-lo esclavitzat durant generacions, impedint que es generi teixit empresarial. De fet és la mateixa manera d’actuar que va tenir la direcció d’Espanya quan va preferir l’Espanya rural i submisa davant Catalunya industrial i conflictiva. La història ens va diferenciar a partir dels segles XVII i XVIII, però ara continuen els mateixos errors. Llavors i ara es pretén mantenir l’statu quo de la submissió -abans rural, ara electoral- amb subsidis que necessiten transferències de riquesa provinents d’altres llocs, en aquest cas de Catalunya. Per tant, és evident que els catalans no podem ser responsables d’una política que justament nosaltres hem fet a la inversa.
Oriol Junqueras els va explicar que amb Catalunya fora d’Espanya, Andalusia aniria millor, perquè Catalunya faria de locomotora de la resta, va dir, però va oblidar mencionar que una Catalunya independent forçaria Espanya a deixar el subsidi per industrialitzar-se, fer per primera vegada la revolució industrial i alliberar-se del caciquisme que els sotmet.
No pot ser que, per culpa d’haver de pagar la paternitat de set fills que no són nostres i de la corrupció de les elits dirigents, la classe mitjana catalana pateixi com ho fa i que la pobresa d’aquí alimenti la classe mitjana d’allà. Aquest és el problema de fons que hem de resoldre, i no podem defallir.