L’altre dia vaig veure que el meu fill estudiava l’evolució del comerç català amb l’estranger. Hi havia un gràfic de barres amb les importacions i les exportacions des de l’any 1991 fins el 2005. Any a any el saldo del comerç exterior català ha empitjorat fins que a l’any 2005 les exportacions només cobrien el 58% de les importacions. Em va preguntar si això era cert. Li vaig dir que els dos anys que seguien, el 2006 i el 2007, encara havien estat pitjors. Avui la cobertura exterior espanyola és del 76,4%. El saldo és positiu amb França, Portugal, Grècia, Eslovènia, el Regne Unit, Estònia, Letònia, Lituània, Suïssa, Turquia, Croàcia, Canadà, Brasil, Mèxic, Hong Kong, Marroc, Sud-àfrica i Oceania. Amb la resta de món és negatiu.
Fa exactament un any un client important de Barcelona ens va dir que no érem competitius en comparació amb una empresa francesa. Des de fa anys competim amb una fàbrica de paper que es troba a Alsàcia, a 1.200 km de distància. Ambdues empreses tenim costos semblants i a vegades ells tenen millors preus, mentre que en altres som nosaltres. Però ara farà un any van sortir amb uns preus fora de lloc, un 12% inferiors als nostres. No ho vaig entendre. L’experiència em va fer dir que els francesos ja n’havien fet una de les seves. Vaig pensar que l’administració francesa havia inventat una ajuda que feia que el nostre competidor tingués millors preus que nosaltres. Hem sobreviscut aquest any sense el nostre client, que alhora subministra a Mercadona. Però heus aquí que, quan s’ha complert l’any, l’empresa francesa ha apujat els preus per sobre dels nostres. Així, de cop. Aquest fet ha confirmat la sospita que vaig tenir llavors i tot fa pensar que l’administració francesa havia subvencionat l’exportació de la nostra competència.
Aquesta setmana també he pogut llegir que els Estats Units han decidit posar aranzels a la importació de paper estucat provinent de la Xina i d’Indonèsia perquè tenen subvencions a l’exportació. La Unió Europea tot just s’ho està pensant… mentre van caient empreses al nostre costat, com Aconda o Torraspapel a Sarrià.
Nicolas Sarkozy ha fet marxa enrere en l’aplicació de la taxa sobre el CO2 perquè el tribunal consultiu francès va dir que la taxa posava en perill un centenar d’empreses a França. Cent empreses! Us ho imagineu això aquí? Jo no, què són a Espanya 100 empreses…
A Alemanya fa anys que legislen de forma proactiva per afavorir els productes fabricats dins el seu territori. Si han de canviar el reglament dels papers en contacte alimentari, per afavorir a una empresa seva en contra d’una de l’exterior, ho fan. Això ens va passar fa uns anys.
Si voleu comprar una màquina, es més fàcil fer-ho a Itàlia, on trobareu avals que possibilitin el finançament, que no pas a una empresa d’aquí, que no sabrà com fer-ho per ajudar-vos com a client a resoldre els problemes.
I ja no parlo de la formació professional alemanya i italiana, autèntics pilars en la seva indústria. Ni tampoc de les facilitats per resoldre problemes de disseny, com estudis amb elements finits, que realitzen amb naturalitat en les seves universitats. Tampoc penso amb les generoses subven?cions a la innovació i a la inversió dels francesos,… les vegades que he dit que a França haguéssim tingut un creixement brutal…
Els països del nostre entorn defensen les empreses una a una, els llocs de treball un a un, amb les dents. Aquí ens mamem el dit, pensant que el clima internacional resoldrà la crisi, escoltant els sindicats.
Des de l’any 2002 anem veient com el teixit industrial de casa nostra va desapareixent. Quan fèiem aquesta reflexió als polítics i a l’administració catalana la resposta sempre era que el fet no tenia gravetat: la construcció anava a tota pastilla i ho absorbia tot.
Des de fa deu anys les coses no han parat d’empitjorar per a la indústria. La inflació, derivada de la borratxera immobiliària, va fer encarir els costos de les empreses deixant-les en posició no competitiva. Els preus dels terrenys industrials es van encarir de tal forma que sovint ara és més car el terreny que la instal·lació industrial. I l’administració es va pensar que podia xuclar i exigir la lluna a la indústria perquè suposava que tenia els mateixos beneficis que les immobiliàries. El resultat va ser una pressió administrativa inaguantable, essent gairebé impossible requalificar terrenys per establir una indústria, exigint tràmits mediambientals gairebé impossibles d’obtenir en un temps raonable, establint normes de seguretat al treball a vegades lluny del sentit comú, o redactant normes de resistència al foc pròpies de llocs públics, en espais on no hi treballa ningú.
No és possible que ens en sortim fins que no fem marxa enrere en tot això. La indústria no tornarà a crear treball fins que pugui invertir. Però per fer-ho ha de veure que la inversió serà rendible. Una vegada estudiat que el producte es vendrà i hi haurà prou marge brut per retornar la inversió, llavors caldrà executar el projecte, cercant el finançament adient, superant tots els obstacles de compra del terreny, de llicència d’obres, de llicència d’activitat,… Finalment ha de trobar el personal amb la formació necessària per fer-ho funcionar.
No cal que us digui que gairebé cap dels supòsits anteriors es poden complir amb facilitat. Ni a les empreses hi ha idees on invertir amb rendibilitat, ni el país té bancs o caixes que ho possibilitin, ni existeix el personal format, ni l’administració s’ha assabentat que fa massa coses malament en aquest aspecte.
M’he fet a la idea que estarem molts anys, decennis, amb milions de persones a l’atur (la propera setmana tindrem l’enquesta de l’EPA amb el màxim històric). Només hi ha una escletxa: aguantar les empreses que encara queden, fer-les competitives i esperar que creixin, que siguin elles les que creïn treball, i que a partir d’aquí es regeneri el teixit.
Quan el meu fill em va preguntar per què havíem deixat de ser competitius li vaig haver de dir,… perquè aquest país fa anys que ha deixat de creure en la indústria.