En aquest moment de la crisi sabem algunes coses que cal il·luminar: en primer lloc, que l’economia no tornarà a ser mai més el que era, serà una altra cosa. En segon lloc, que no sortirem del pou fins que l’exportació del país aporti entre el 3 i el 5% del PIB de forma continuada durant sis o set anys. En tercer lloc, que les empreses hauran de capitalitzar el capital circulant amb augment de capital en cas que sigui necessari. Finalment, sabem també que les Pimes hauran de ser innovadores si volen sobreviure.
A causa del pes que tenen les petites empreses en la creació de treball, és de la màxima importància resoldre totes les qüestions que afecten la seva supervivència i el seu funcionament. La pregunta és, estan preparades les Pimes per fer aquest camí? Hem sentit dir per activa i per passiva que la societat catalana i espanyola té la millor generació des del punt de vista de formació, mai hi havia hagut tanta gent formada. És cert, però la formació rebuda és adient? Serveix per resoldre l’atzucac que tenim? 
Si faig un repàs dels empresaris que conec, que ara ja son molts, puc dir que les pimes estan dirigides per directius amb bona formació. Llavors, per què el resultat de les pimes és tan baix?
Una pista és la qualitat de la formació rebuda. Quan tots veiem que tenim uns joves sobrequalificats, amb diversos títols a la butxaca, treballant en llocs molt inferiors perquè la formació rebuda no era adient, sentim dir al secretari general de la OCDE Angel Gurría que les competències dels estudiants universitaris ?espa?nyols equivalen a la dels estudiants de secundària japonesos. El problema aquí rau en l’eficiència del que s’estudia en relació amb el lloc de treball que hi ha. Si tothom estudia arqueologia i la feina que hi ha és de metge, per exemple, és evident que la formació serà del tot ineficient des del punt de vista laboral. Cal, doncs, una convergència entre les necessitats laborals i l’oferta formativa. Si en aquest moment sabem que la indústria augmentarà el seu pes des del 18% al 25%, ens caldran joves amb formació professional, joves ?engi?nyers i joves formats en administració d’empreses. Només aquest darrer col·lectiu és el que es forma en quantitat. El dels enginyers, en canvi, fa aigües per tot arreu.
El drama més gran en el sistema espanyol es troba a l’ensenyament secundari obligatori, on les competències rebudes són excessivament baixes, essent un problema pel batxillerat que ve darrere. A ESO és on un gran nombre d’alumnes agafen fòbia a les matemàtiques, cosa que els porta a renunciar posteriorment a l’enginyeria. 

Una segona pista de les raons per les quals les pimes tenen resultats tan pobres és pel finançament. Sovint la creació de les pimes s’ha fet sense aportar el capital necessari per tirar l’empresa endavant, havent d’anar a buscar-lo en forma de crèdit al banc. Avui la creació d’empreses continua essent igual de difícil que abans, tot i que hi ha alguns instruments de capital risc, de capital àngel, de plataformes per engreixar embrions empresarials, que poden ajudar als primers inicis. Però posteriorment, si encara no hi ha prou capital, s’han de fer entrar nous socis i fer fusions amb altres empreses per obtenir la mida mínima necessària per tirar endavant el projecte d’empresa, sense por a compartir la idea.
La tercera pista és metafísica, de valors. Sovint un empresari d’una Pime es conforma a sobreviure, a tenir una empresa que doni feina als seus empleats i li aporti personalment un sou digne. Aquesta actitud porta al punt els objectius de l’empresa siguin excessivament modestos, amb un complex d’inferioritat respecte a les grans empreses.
A la vista del que hem observat, no n’hi ha prou de tenir bons empresaris amb formació de MBA, cal treballar amb la formació del conjunt de la massa laboral, cal capitalitzar adequadament les empreses i cal dissenyar projectes estratègics a les empreses amb ambició. Hem de transformar les pimes des del punt de vista de la moral, aixecant el cap mirant horitzons llunyans, mercats globals, productes innovadors. La societat ha de dir als petits empresaris que ho poden fer, que han de ser més ambiciosos amb els seus projectes, que han de sortir de la mediocritat per buscar l’excel·lència, que el món és molt gran, amb infinitat d’oportunitats, que no es capfiquin en els mercats locals i que mirin els forans. És canviant aquesta actitud que es troben les solucions. 
Tot això ho dic per experiència. El primer dia que vam decidir exportar més enllà de França la pregunta va ser, on hi ha demanda del nostre producte que ?pu?guem ser competitius? Un primer estudi ens va portar a veure que era a les illes on no fabriquen paper tissú, però amb el temps hem vist tot el món, des d’Austràlia a Sudàfrica, passant per Xile, Argentina, Veneçuela, Estats Units, Anglaterra, Islàndia, Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, Alemanya, Itàlia, Israel… La visió ara és total i no hi hauríem arribat si un dia no haguéssim aixecat el cap. Poc a poc hem anat adaptant els nostres productes i el nostre procés per satisfer aquest mercat global i un dia tindrem èxit.
Per això és important la moral de l’empresari, necessitem ajudar-lo a aixecar el cap, a tenir ambició per a la seva empresa. Aquesta acció el portarà a cercar l’excel·lència i a adaptar els seus actius humans i materials per assolir els objectius.
Tot plegat forma part d’un moviment cultural que ha de fer la societat donant valor a les pimes com l’única solució per crear treball i riquesa en el futur. Ens hi posem?