Diumenge passat parlava de com augmenten les desigualtats de la societat a mesura que va passant el temps i del risc que això provoqui un trencament social com el que va portar al segle XX a guerres i a aixecaments populars revolucionaris. Poc a poc van sortint noves idees i propostes per resoldre aquest greu problema que ens afecta. Una de les solucions proposades és la implantació d’una renda mínima garantida, una proposta que forma part d’una Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament de Catalunya per a la seva aprovació.
L’objectiu de la renda garantida és assegurar “els mínims de vida digna a les persones i a les famílies o nuclis de convivència que es trobin en situació de pobresa”. Els beneficiaris d’aquesta prestació serien les persones majors de 18 anys que visquin a Catalunya, que acreditin residència continuada un mínim de 12 mesos i que no disposin d’ingressos superiors als mínims garantits equivalents a la quantia de l’indicador de suficiència de Catalunya que cada any haurà d’establir la llei de pressupostos de la Generalitat. Caldrà haver estat quatre mesos sense recursos, com a mínim, abans de presentar la sol·licitud. Es podrà tenir accés a l’ajuda si les rendes que tenen els beneficiats estan per sota dels següents llindars familiars que es garantiran: 664 euros/mes en el cas d’una sola persona, 1.129 €/mes si es tracta d’un nucli de dues persones, 1.594 €/mes si són tres, 2.058 €/mes si són quatre, 2.523 €/mes si són cinc persones… Aquesta ajuda econòmica quedaria anul·lada en cas que el beneficiari obtingués un treball temporal.
L’esborrany de llei diu ben clar que la prestació ha d’anar a càrrec de la Generalitat i els seus defensors diuen que “només” suposa el 2% dels seus ingressos, que és una mesura contra la crisi pel fet que augmentarà el consum del país i això crearà llocs de treball. Hi ha qui diu que n’hi ha prou amb atacar l’economia submergida -un 23% de l’economia actual- per obtenir els ingressos necessaris, i jo hi afegeixo que encara es podria recaptar més si s’aconseguís combatre definitivament la corrupció politico-privada, estimada en un 4% del PIB.

Deixeu que digui de seguida que aquesta proposta, que defensa molta gent respectable, és una fal·làcia. Primer perquè propicia una societat del subsidi com la d’Extremadura, Andalusia i Castella-La Manxa que tant hem criticat des d’aquí. La societat moderna és la de la meritocràcia, la que valora i paga proporcionalment l’esforç del treball, i el subsidi universal mata aquest concepte de superació personal i col·lectiva. Segon, perquè un subsidi com aquest, lluny d’evitar el treball submergit, el propicia: com voleu que algú renunciï a la prestació per agafar un treball temporal si, a canvi, amb la prestació pot anar fent feinetes cobrant en negre? Tercer, perquè és impossible que cap administració tingui un 2% de pressupost sobrant, quan precisament han d’anar abaixant el seu deute fins el 3% primer i fins a zero a mig termini per poder frenar el fort endeutament.
Però l’argument pel qual em sembla a mi que la proposta va en la mala direcció és perquè la vertadera política social de la nostra societat és la creació de llocs de treball, la reducció dràstica de l’atur, la implicació amb tota l’energia disponible a trobar solucions alternatives a l’atur. Si deixem que la dinàmica actual creï treball, esperarem que les inversions de les empreses que han subsistit donin fruit, romandrem així fins que els nous joves emprenedors creïn noves activitats, o fins que les empreses exteriors vinguin a invertir. Massa lent tot plegat. El potencial actual és el de la creació de 400.000 llocs de treball a l’any, cosa que ens porta a un termini de 10 anys per resoldre el tema. Massa temps, no essent clar que s’arribi a col·locar la majoria de la bossa d’aturats.
He explicat sovint aquí que la globalització ha comportat una pressió particularment forta cap als treballadors menys qualificats dels països occidentals. A casa nostra això afecta els treballadors industrials de sectors com el tèxtil, components senzills de l’automòbil, injecció de plàstic… i els treballadors de la construcció. També afecta la gran quantitat de joves que surten de l’ensenyament sense haver aprofitat els recursos del sistema educatiu. Aquesta bossa enorme de potencials treballadors amb molt baix nivell no es pot resoldre amb un subsidi permanent i infinit. Cap jove d’aquests voldrà mai feina si té accés a la RGM.
La solució per possibilitar que els llocs de treball de baixa qualificació competeixin amb els de països emergents és treure cost al seu lloc de treball, per exemple fent-los exempts de cotització social, aportant aquesta xifra per un augment fiscal a les rendes del capital i del patrimoni. Resoldre la dualitat de qualificació en el treball serà la clau de l’economia del segle XXI i això només es podrà fer transferint renda de dalt cap avall, reduint la diferència entre ambdós estrats.
Segurament aquesta serà la tasca més important de la Unió Europea en els propers anys, la de crear instruments fiscals per reduir la desigualtat social. Aquesta acció es troba fora dels països petits i demana accions de blocs. És possiblement el repte més engrescador del vell continent.