Les informacions que arriben de com va l’economia mundial no presagien un final d’any massa bo. És veritat que al mes d’agost l’any 2021 i l’any passat vaig dir la mateixa cosa. El problema és de percepció. A l’any 2021 avisava que la inflació de l’any següent seria del 10% i l’any passat advertia que ens quedaríem sense poder adquisitiu. Doncs bé, tot això ha passat i la propera conseqüència és que, sense poder adquisitiu, la demanda de l’economia cau i les empreses han d’abaixar producció, amb la pèrdua conseqüent de llocs de treball. Tot això a l’economia domèstica no es nota, perquè la gent continua anant amunt i avall amb el cotxe, emplenant restaurants, fent cerveses… però si que ho nota el que factura. Tot i que els restaurants estan plens, el consum no és el mateix. Tot i que ens diuen que l’exportació va bé, el número de contenidors que surten des del port de Barcelona (també els que entren) és menor, entrant-ne ara més que no pas en surten. L’embarcament de cotxes a través del port també s’està espatllant mes a mes. Si al 2018 i a 2019 sortien més cotxes que no pas entraven (exportàvem el 50% sobre els que importàvem), aquest any aquest percentatge ha anat disminuint, i al mes de juliol hem exportat només el 22% de cotxes sobre els que importem. El moviment de desacceleració ara és ràpid, a tot Europa l’activitat industrial està caient amb el risc d’una recessió en els propers mesos, i a Espanya la indústria també està en números negatius des de fa un any, salvant l’economia només pel turisme, que també dona signes d’alentiment. Com vinc repetint des de fa temps, la meva impressió és que ve una patacada que facilitarà un canvi de model, tal i com va passar el 1980.

Hi ha més símptomes que mostren aquesta tendència, per exemple la reunió aquests dies dels països que constitueixen els BRICS, amb la temptació de tornar a lligar les seves monedes a l’or, un autèntic retorn a l’origen de 1970.

Però la meva percepció, partint de veure que el canvi climàtic va més ràpid del que s’havia previst, és que la modificació de model no serà només econòmic, potser posant fi a la permacrisi (crisi permanent) o a la policrisi (crisi total) que estem vivint. La sortida de tot això la veig en un canvi en la manera de viure, anant a allò que en dic societat frugal.

Si l’economia ha de canviar per resoldre els problemes de clima, de desigualtat, i cercar la felicitat, no pot continuar fent creure que el consum porta al benestar. Sabem que afavorir la dopamina porta a un plaer temporal, mentre que afavorir la serotonina o la oxitocina ens aporten camins més permanents cap a la felicitat.

Fa temps que llegeixo que la mobilitat ens ha portat cap a un individualisme que ens allunya d’aquests objectius. L’home està configurat per col·laborar amb altres individus. Alhora, per què en els darrers anys ens hem allunyat d’aquest criteri? Llegint el llibre “Ciudad Feliz” de Charles Montgomery he descobert un dels errors que ha fet Estats Units i ens l’ha traslladat a la resta d’economies: el disseny de ciutats distribuïdes en cases separades, no només ha provocat un problema d’eficiència i energètic, sinó també un problema de pèrdua de felicitat. Per un costat l’accés al treball en autopistes permanentment congestionades, que arriben a necessitar dues hores per anar i dues més per tornar del treball, deixen a l’individu sense temps personal. Per altre costat, la dispersió de les cases impedeix el contacte humà amb altra gent, obligant a comprar en cotxe en espais comercials, fent difícil desenvolupar l’empatia i la col·laboració, causant que l’individu es senti cada vegada més solitari, sovint depressiu.

He explicat que hi ha un índex que mesura el benestar de la societat, l’Index Humà de Desenvolupament (HDI), que dona importància a la salut, ensenyament, atenció a gent gran i al poder adquisitiu. Doncs bé, les mesures de felicitat en molts països, una enquesta que es fa cada any (Gallup World Poll), té una molt bona correlació amb el HDI i ens diu que, a partir d’un PIB per habitant de prop de 30.000 $/h, el benestar i la felicitat no milloren gaire més, una vegada que s’han assolit els estàndards vitals. El que passa a partir d’aquí té a veure amb la dopamina, amb l’economia de l’ostentació i altres errors del consumisme. Però ja veiem amb l’exemple d’Estats Units, que el que fan és allunyar-nos de la felicitat.

Hi ha pistes a les enquestes que aporten felicitat. Per exemple, les persones amb estudis superiors i formació professional es consideren més felices. Els que treballen es consideren més feliços que els que estan a l’atur, tot i que tinguin bones prestacions socials. Els habitants dels pobles petits son més feliços que els que viuen en grans ciutats. Els que viuen vora el mar es senten més feliços que els de l’interior. Viure sota una ruta aèria és terrible per a la felicitat, així com en zones amb vent persistent o davant un semàfor amb molt trànsit. Els que viuen prop d’abocadors o presons son més infeliços que els que viuen prop d’emissions tòxiques o perilloses, que no perceben el risc. Els trajectes curts al treball i l’oci, així com una bona salut, contribueixen a la felicitat, també creure en algun tipus de Déu o participar en algun voluntariat.

L’essencial és poder realitzar el talent que un pot tenir, i sentir que som capaços de d’arribar a a l’acceptació d’un mateix, també el domini de l’entorn, les relacions positives amb els altres, el creixement personal al llarg de la vida, el sentit del propòsit i el significat de la nostra vida, així com el sentiment d’autonomia i independència.

Tot plegat ens condueix a una mena de lluita heroica per aconseguir aquests objectius que ens pot fer sentir bé: posar objectius nobles ajuda.  Potser ens interessa viure amb més veïns, amb la possibilitat de reforçar el cercle familiar íntim amb un altre més ampli i menys intens, que desenvolupi l’empatia amb els altres i ens faciliti col·laborar amb ells, sigui en l’oci, sigui treballant pel bé comú i desenvolupant l’altruisme. Aquestes accions son les que desenvolupen l’oxitocina. Traiem el millor de nosaltres no pas en la soledat de la carretera, sinó en el grup, l’equip i el poble.

Modificar les ciutats perquè això sigui possible serà un camí a seguir: treure cotxes, comprar a km 0, espais de lectura, de tertúlia, de joc, d’esport, més vegetació… tot plegat formarà part de la propera revolució en la que haurem de repartir un treball que serà escàs.