Tothom assumeix que, si una societat augmenta el seu PIB, si cada any creix, esdevé més rica i pròspera. Això no és així. En primer lloc perquè el PIB depèn de la quantitat de treballadors que hi ha i del capital que s’hi dedica. Si a Catalunya entren més emigrants a treballar creix el PIB, però això no vol dir que siguem més rics. El segon element a considerar és que el PIB és un indicador que fa trampes mesurant: quan hi va haver el temporal Glòria els desastres no es van mesurar en negatiu en el PIB però, quan els desperfectes es van resoldre amb inversions, el PIB ho va comptabilitzar. Tot això passa perquè qui realment ens diu si una societat progressa o no és la productivitat.

Sovint explico aquí el meu exemple preferit sobre la productivitat de la humanitat: La piràmide de Keops (ara fa 4.583 anys) es va construir amb 33.000 persones durant 20 anys i avui ho podrien fer de forma robotitzada 3 persones, amb un guany d’11.000 vegades la productivitat laboral. Xavier Sala-i-Martin en el seu llibre De la Sabana a Mart explica un càlcul que va fer William Nordhaus que va calcular les hores de producció per produir llum. Els primers humans (fa 200.000 anys) necessitaven torxes amb fusta, palla i greix animal per fer llum, fet pel que aplicaven 58 hores per a cada unitat de 1.000 lúmens/hora (unitat de llum d’una espelma o d’una bombeta de 60 W). Fa 40.000 anys van idear la llàntia d’oli, fet que necessitava 50 hores. Les llànties d’oli van millorar i al 1750 necessitaven 41 hores de treball. Quan va aparèixer la cera o la parafina el cost de treball per obtenir els 1.000 lúmens/h va ser de 5,3 hores. Amb el querosè es va baixar a 14 minuts, amb la bombeta elèctrica a 5,5 minuts, amb el fluorescent el treball necessari fou de mig segon, i amb el LED s’ha reduït a 0,02 segons. El guany de productivitat de tota la humanitat produint lúmens és de 10 milions de vegades.

Els guanys de productivitat són els que han permès el nivell de benestar que tenim i provenen de millores tecnològiques, d’innovacions tècniques i d’organització. Si la productivitat la mesurem com la quantitat de béns per persona, dependrà del capital per persona que hi dediquem, però també dels factors tecnològics que s’anomenen Productivitat Total dels Factors o PTF, és a dir, de la capacitat de produir amb menys recursos, i d’augmentar la qualitat dels productes i serveis produïts.

Fa anys que el PTF no millora de forma significativa. De fet, després de la Guerra Mundial es trobava en valors de 5,1% a França, 6% a Alemanya i de 7,7% a Japó. Ara aquests valors són molt baixos, inferiors a 1% a Europa. Espanya ha passat de tenir valors de PTF de 5% als anys 1970 a -2,4% avui, mentre que Catalunya està a 1%. Per tant, si la productivitat PTF no creix, per què el PIB i la sensació de benestar augmenta? Perquè el creixement d’una economia es fa pels valors PTF, però també pel capital invertit per càpita. I això és el que només sap fer l’economia des de l’any 1980, crear més moneda al sistema perquè pugui produir més i més, abaixant la qualitat, portant el sistema a punt del col·lapse.

Es pot produir més emprant menys materials, menys energia, menys aigua, fent els productes més duradors, però no, l’economia s’ha posat en una via que només sap extreure més recursos per produir més: 93.000 milions de matèries primeres, de les quals en fixem 24.000 milions, llencem a l’atmosfera, a les aigües i als abocadors 69.000 milions i en reciclem només 9.000 milions.

Per què s’ha produït tal despropòsit? Perquè el sistema, generant cada vegada més liquiditat, només s’ha concentrat en les operacions financeres, en l’especulació. I ara ens trobem que la liquiditat ja no pot augmentar més, de fet ha de disminuir, i que el sistema ha escalfat el planeta amb valors insostenibles. Els economistes com Sala-i-Martin confien que ja sortirà una ment brillant que resoldrà el problema, que inventarà un sistema que xuclarà tot el CO₂, però el més greu és que s’ha pervertit el concepte de productivitat. Si abans una nevera tenia una vida de 30 anys avui la té de 10, i això encareix el producte a l’usuari. La solució a tot aquest embolic passa per un canvi cultural, per deixar de produir més i més, i fer-ho amb més productivitat dels factors, emprant menys recursos, augmentant la qualitat, deixant de fabricar coses d’un sol ús.

Per posar llum al que pot venir, recordo les cinc tecnologies disruptores que s’estan desplegant en aquest moment: energia renovable, aïllament i bomba de calor residencial, mobilitat elèctrica autònoma de flota, intel·ligència artificial i proteïna de fermentació. La velocitat exponencial que ja va alguna d’aquestes tecnologies portarà a la societat a guanys de productivitat PTF semblants als de després de la Guerra Mundial en pocs anys. El resultat pot ser la desaparició de feines com els conductors de cotxes, furgonetes i camions, la disminució de burocràcia, d’advocats, de jutges, de banquers i el naixement de feines de rehabilitació d’habitatges,  de recuperació de materials, de serveis d’oci local, de lloguer de cotxes, de manteniment d’aparells de lloguer (la nevera, la rentadora i altres aparells domèstics podrien tenir vides de 30 anys si es posen a lloguer), i finalment treballar moltes menys hores que les d’ara, tot i necessitant menys recursos per viure. La revolució és profunda, i implicarà resistir les protestes dels que perdran el treball, havent de trobar fórmules per formar-los cap a altres activitats i havent de resoldre el cost de l’habitatge que no aguantarà als preus actuals.

No valdrà la solució màgica que proposen contínuament els economistes que ja sortirà un enginyer per resoldre el problema, perquè la qüestió no és merament tecnològica, és cultural: es tracta d’aprendre a viure sense estar permanentment dopats amb més liquiditat, a desenvolupar la millora del benestar amb més innovació, més invencions i potser amb més temps lliure. Keynes al 1930 va preveure que al 2030 no hauríem de treballar tant, i el nivell de benestar aconseguit, el benestar marginal que anomeno, fa preveure que ja hi hem arribat. Ara només cal preparar-se pel canvi, per refer un error que es va començar al 1980 amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Desfer un camí de 40 anys no és cosa fàcil i el retorn a la frugalitat dels any 1970 encara menys.

Pels que us agraden les eqüacions, aquesta explica el problema: