La resposta senzilla és no, perquè cal una adaptació per fer-ho possible.

El primer problema que tenim tots és que no es veu la gravetat de la situació. Fa poc vaig anar a un acte del Clúster de Bioenergia i un ponent conegut va dir i repetir que el que cal és fer passos petits, un, un altre, i així anar fent, que fer passos grans porta al fracàs perquè corres el risc d’avançar-te molt en el temps. Seràs famós, va dir, però tancaràs l’empresa per manca de rendibilitat. Té raó, el risc de fer passos agosarats és que no sobrevisquis perquè has equivocat el tempo. En això tinc força experiència, i el que cal fer és no posar tota l’empresa amb el mateix risc, es pot fer només posant-hi una part d’ella. Però el primer problema és no veure-hi clar. Un altre exemple que recordo és el de Pedro Nueno, articulista de La Vanguardia i conseller del sector automobilístic, quan anava fent mofa del cotxe elèctric en el moment en  que jo ja en tenia un: “què has de fer per carregar el cotxe, esperar tres hores en una benzinera?” deia. Doncs bé, per la seva culpa i per la dels que només poden fer passos petits, avui el sector automobilístic europeu està en una crisi gairebé de mort perquè ha perdut un temps d’or i no ha arribat a temps a tenir a punt el cotxe elèctric. Imagineu què passaria si perdem Seat? L’automòbil és el 10% del PIB català. Nissan ja es va perdre i no està clara la substitució.

El principal problema és que el relat del canvi, la visibilitat de la gravetat del moment, no està a les elits econòmiques, empresarials, en les escoles de negoci, ni en els consultors. No veuen el daltabaix que està venint per canvis estructurals.

La indústria s’està descarbonitzant a passos petits, en aquell camí que deia el consultor. Ho fa sense adonar-se’n: si al 2003 la intensitat energètica era de 1,7 GWh per cada milió de PIB, el 2019 va ser de 0,9 GWh/M€, un descens del 47%, a un ritme de gairebé un 3% anual. És suficient per resoldre el problema de canvi climàtic? No, és massa lent. El sector ha eliminat els derivats del petroli, però encara depèn massa del gas. Entrar energies renovables, substituint el gas, és el gran repte que té el món de la indústria.

Descarbonitzar no es fa esperant que algú ens subministri hidrogen enlloc de gas pel mateix tub que ara fem servir. Avui utilitzem 19.700 GWh en forma de gas a la indústria i no es pot pensar que aquesta quantitat tan elevada vingui de l’hidrogen. Això ens porta al fet que la primera cosa que cal fer és reduir el consum: la millor energia és la que no es necessita, la nega-energia. Què podem fer? Construir amb menys formigó i acer (es sap fer) amb elements pretensats, amb més finura de càlcul, substituint formigó per fusta i, sobretot, creant una base de dades que obligui a les estructures tenir una vida de 80 anys o més, evitant enderrocar-les abans. L’aïllament dels edificis és un altre punt d’acció fàcil i immediat, com també ho és la il·luminació amb LEDs, la calefacció amb bomba de calor, l’automatització del control de temperatura a cada espai, amb sensors de presència, de finestres i portes obertes, la recuperació del calor extret  en la renovació d’aire industrial i la utilització de les millors tècniques disponibles.

Però molta indústria té procés, amb molts reactors, bombes i canonades. L’estalvi aquí també consisteix en fer servir el millor coneixement de la tecnologia, digitalitzar al màxim el procés, fent control a temps real dels consums de tots els elements que intervenen en la operació, disminuint les pèrdues per rendiment, plantejant alternatives al plàstic i minimitzant els volums i pes dels productes per obtenir menys impacte logístic.

Sovint això té un sostre i moltes indústries ja hi han arribat. Llavors el que cal plantejar és si, modificant el producte, es pot fer un pas més en la reducció de materials en la fabricació. Aquest punt és el més difícil de tots, perquè això comporta haver de convèncer el mercat que el nou producte és igual de bo que l’anterior, essent més sostenible. I clar, el mercat encara no coneix ni dona valor a la sostenibilitat. Llavors queda la solució d’anar a cercar mercats més madurs al nord d’Europa, on aquest valor es contempla.

Finalment ens queda la introducció d’energies renovables. En processos on es fan servir temperatures de 1.200ºC i més, com ho fem per esdevenir renovables? El calor amb l’electricitat a gran escala no passa de 400ºC i el gas obtingut amb piròlisi o la incineració de biomassa obtenint vapor, difícilment hi arriben. Només el biometà i l’hidrogen ho poden resoldre. L’hidrogen depèn del preu de l’electricitat, i en els propers anys no s’espera que baixi de valors de 190 €/MWh. En canvi el biometà té costos de 80 €/MWh que pot ser la baula necessària per començar a fer la transició d’aquest moment.

Produir biogàs, i amb ell biometà, necessita que la recollida urbana separi amb qualitat la fracció orgànica, que els llots de depuradora s’enviïn a produir biogàs, que els purins es dediquin a això, que els residus agraris, industrials i alimentaris també s’enviïn a la producció de biogàs. El potencial de Catalunya és de 15 TWh. Avui hi ha projectes en marxa i molts més en curs. L’únic problema és el preu del gas. Avui té un preu de 30 €/MWh, més el cost del CO₂ de 18 €/MWh, difícilment pot fer competitiu el biogàs amb costos de 80 €/MWh, i aquests projectes alentiran els seu desenvolupament. Si ens creiem el problema augmentaríem el preu del CO₂ fins a tenir un pes equivalent de 40 €/MWh. Llavors el biogàs tindria una entrada ràpida al mercat, experimentaríem un impuls per fer bé la recollida de residus urbans, resoldríem els purins i també els residus industrials.

Com hem dit abans, tot passa per creure que el camí és molt urgent, que cal actuar si no volem veure com la indústria cau com un castell de cartes, que no ens passi el que està passant amb la fabricació del cotxe elèctric. No escolteu als que diuen que només hem de fer passos petits, això és el Business As Usual i, en un escenari de canvis estructurals, porta a la ruïna.