Associem el nostre benestar a certa quantitat d’innovacions que generalment s’han desenvolupat al llarg del segle XX. Així, l’invent de l’electricitat, la difusió de l’automòbil, el desplegament de l’avió a preu assequible, la xarxa d’aigua potable, la penetració de l’electrònica, la massificació de la ràdio i la televisió, la mecanització de l’agricultura, l’arribada dels ordinadors, l’ús del telèfon i el coneixement de la refrigeració d’aliments i de l’aire condicionat, són uns dels invents que som conscients de la millora del benestar de la societat. N’hi ha molts més, com el descobriment de la penicil·lina o més recentment la intel·ligència artificial. O millores socials, com la gratuïtat sanitària i de l’ensenyament, o el sistema de pensions.

Quin serà el desenvolupament que haurà de figurar en el segle XXI? No tinc cap dubte que serà el fre al canvi climàtic i l’adaptació a ell per part de la humanitat. Per això no entenc als que no donen aquest valor a les accions per fer la transició energètica, que ens ha de portar a frenar el canvi climàtic i a deixar un planeta més habitable als nostres fills. No entenc com no es veu la gravetat de les males collites, l’escassetat d’aigua, l’estrès de les plantes, la desaparició d’espècies, la futura pèrdua d’activitat econòmica, en definitiva, l’arribada de la ruïna ambiental i econòmica, la fam en molts països, i els desplaçaments massius d’emigració. No comprenc com es bloquegen davant uns aerogeneradors que seran visibles a l’horitzó, o per plaques fotovoltaiques dalt els teulats, o en certs camps. No percebo què és el que expliquem malament perquè la gent no ho vegi i m’acusi, per exemple, d’estar pagat per poders fàctics per dir el que dic o de ser una persona insensible darrera un full de càlcul.

La transició la tenim enrocada per culpa de la poca valentia política per acceptar les conseqüències de fer el camí i per certs col·lectius que pensen que, si l’economia col·lapsa, tot anirà millor. Si l’economia col·lapsa vindran les cartilles de racionament, perquè el sistema no serà capaç de garantir la producció i la circulació de productes fins els usuaris.

Dilluns, mentre era a les Jornades sobre Energies Renovables i Sobirania, vaig pensar que calia actuar: ja va essent hora de deixar d’invertir tots els esforços en parlar i debatre. És cert que hi ha molts arguments que cal rebatre, com que els ciutadans de Barcelona no tenen dret d’espatllar territoris per obtenir la seva energia, o que n’hi hauria prou amb plaques fotovoltaiques als teulats per satisfer la demanda d’energia futura. Però, per més que ho expliquem, topem amb gent que no vol escoltar, incapaç de ser relatius i veure que els efectes del que va venint són infinitament superiors als seus valors de canvi de paisatge.

La solució crec que passa per implicar tothom i trencar estereotips. Per exemple, si a cada poble hi posem un parc de 8 hectàrees, possiblement trencarem certs arguments de per què jo sí, i els altres no, i farem la millor pedagogia.

He començat a fer l’exercici per la Garrotxa. A aquesta comarca hi ha 21 municipis i té un consum energètic equivalent de 1.234 GWh, que la transició energètica podrà portar fins a 500 GWh invertint en noves tecnologies. Si es posen plaques a tots els teulats es podrien obtenir 212 GWh, el biogàs podria aportar 120 GWh i els parcs de 8 ha. podrien aportar 268 GWh, amb la qual cosa la comarca es podria equilibrar fent aquest camí. La solució sembla raonable.

El problema dels parcs petits és la dificultat d’evacuar l’energia produïda a la xarxa elèctrica, molt difícil si la línia és de 25 kV i té clients connectats a ella. A la Garrotxa hi ha 3 línies de transport elèctric a 132 kV que creuen el territori. Això fa més fàcil la connexió d’aquests parcs petits a la xarxa, quedant només el problema del cost de la connexió. Una possibilitat seria demanar a l’administració que ajudi a sostenir el cost de la connexió des dels parcs fins la línia. Però una altra és agrupar parcs dels municipis propers i fer la connexió de forma mancomunada. Així, si el parc de Maià de Montcal ajunta la seva línia amb el de Beuda, amb el de Besalú i amb el de Sant Ferriol, el cost de la connexió a 132 kV podria ser repartit entre els 4 parcs. La mateixa cosa passaria amb Argelaguer, Tortellà, Sales de Llierca, Montagut i Sant Jaume de Llierca. O amb els parcs de Castellfollit de la Roca, Vall de Bianya i Sant Joan les Fonts. O amb Ridaura, Olot, Les Preses i la Vall d’en Bas. O amb Santa Pau, Mieres, Sant Aniol de Finestres, Les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols.

Aquest camí hauria de venir per imposició de la Generalitat, de forma que cap municipi es pugui negar a posar la seva aportació. Els 947 municipis de Catalunya podrien aportar una energia de 12.120 GWh, lluny encara dels 32.000 GWh de la fotovoltaica a terra que es necessitarà a Catalunya, cosa que vol dir que encara caldrà fer grans parcs a terra, a més dels eòlics. Però el camí, fent-ho així, trencarà l’enroc en el que ens hem posat tots. A les comarques de Girona, per exemple, amb els parcs de 8 ha., més el parc eòlic de Roses, la cobertura energètica al 2050 podria ser total.

Caldrà presentar la proposta al Consell Comarcal de la Garrotxa i intentar atraure la complicitat de tots els 21 municipis. A la comarca hi ha certa experiència en col·laboració público-privada, amb exemples d’èxit com el de la fibra òptica i té un alt consens en promoure una comarca sostenible, tant des dels responsables dels parcs naturals, com des dels empresaris, passant per tots els polítics i per la majoria de la gent.

Com va dir divendres Josep Lagares en la presentació del concert de la Simfònica de Cobla i Corda, les petites accions poden conduir a grans transformacions. Només cal pensar en gran. I actuar.