Pagina actual: Joan Vila Simon — Blog d'empresa, societat i muntanya » Opinió »

Canvi de model: Reaccionaris i contrarevolucionaris

Canvi de model: Reaccionaris i contrarevolucionaris

El gran canvi que estem patint, aquesta nova revolució industrial, té les seves tensions com les de qualsevol canvi. Pressuposem el que devien pensar els artesans durant la primera revolució industrial. El meu besavi, fins i tot el meu avi, havien fabricat paper a mà, fent uns 60 kg al dia. L’invent de la màquina de paper al 1850 va canviar aquesta producció fins als 600 kg al dia, deu vegades més. Què van fer els artesans? Els que van poder, es van reconvertir, van construir màquines i van buscar salts hidràulics per fer-les anar. Els que no es van mecanitzar van perdre el mercat i la feina.
Imaginem que en aquell temps s’haguessin aplicat polítiques actuals de protecció en la defensa dels artesans, polítiques per conservar la seva activitat. Per exemple, que només es poguessin construir unes quantes màquines de paper perquè els artesans tinguessin continuïtat, que s’hagués posat un impost al paper industrial per tal que l’artesà pogués competir o que s’haguessin prohibit les màquines de paper. Tot per defensar l’artesà que perdia la feina. Això hagués estat un fre a la revolució industrial i ara sabem que hagués estat un error, perquè aquella revolució va permetre trobar feina per a tota la població i va estendre el benestar que ara tenim a tota la societat. Aquesta política conservadora hauria estat reaccionària i contrarevolucionària.
Doncs bé, la revolució que estem fent ara també es veu frenada per actituds i reaccions de col·lectius que s’oposen a canvis. Un fre és en l’entrada d’energies renovables. Aquest cas és interessant perquè el realitza una part de la societat que precisament es diu ecologista. Aquesta gent que s’omple la boca de progressista i ecologista és la que està en contra de centrals de biomassa, amb l’excusa que a la fi no és renovable, la que està en contra dels parcs eòlics, amb l’argument que fan lleig, o en contra de les línies de transport d’electricitat, amb la idea que poden ser nocives per a la salut i que només serveixen a interessos de multinacionals. He participat en molts debats i estic convençut que aquest tipus d’oposició a un canvi radical en el món energètic és fruit de la ignorància, de no entendre prou com va el món energètic, de quin és el futur amb un pes de les energies renovables del 50%, de com s’ha de compensar un sistema elèctric renovable i, per tant, intermitent. Catalunya ha de tenir com a objectiu la implantació d’un parc eòlic de 8.000 MW, lluny, molt lluny, dels 1.000 MW que tenim ara. Això vol dir que entre 2.000 i 3.000 MW han d’anar a l’Empordà, a terra o dins el mar. No cal que us digui que ara a l’Empordà només hi ha el molí de 5 kW a Ordis i els molinets dels nens penjats als balcons.
Podem dir el mateix de la MAT, indispensable perquè el sistema intermitent renovable funcioni sense que caigui o sense que els parcs eòlics hagin d’aturar la producció. El retard en la seva construcció no ha impedit el seu pas i només l’ha frenat en el temps, consumint energia entre els defensors i els opositors. I què dir de la oposició a la biomassa? Arriba a dir tantes barbaritats que a la fi demana tota la biomassa per escalfar estufes i llars de les cases, com si això no ho haguessin pogut fer fins ara.
La meva conclusió en tot aquest debat energètic és que s’està en contra de qualsevol forma de projecte que formi part d’una activitat comercial o industrial. És a dir, biomassa, molins de vent i plaques solars, sí, però només si és per a ús individual, no, si això suposa una gran inversió i algú hi pot fer diners. Obvien la part més important en un projecte energètic, l’eficiència energètica, que sovint va lligada a l’economia d’escala.
La nova revolució industrial afecta tota l’activitat de les empreses, amb un mercat globalitzat i un funcionament en xarxa i en col·laboració. Aquesta nova manera de fer vol dir que empreses d’aquí han de competir amb altres d’allà, amb costos laborals 100 vegades inferiors. La solució a aquest nou escenari és, o bé es tanquen les portes als productes forans, o bé es baixen els costos laborals, o bé s’augmenta la productivitat per equilibrar aquests costos, o bé es tanca. Sembla que des de l’any 2000 hem triat aquesta última solució. Tot i que pot ser legítim prendre aquesta última sortida, la conseqüència és que cal trobar noves activitats per crear treball, cosa que tampoc sabem fer. Per tant és urgent adaptar els costos laborals als de la competència internacional i crear les condicions per fer emergir noves indústries que generin treball. La primera part s’ha fet amb la reforma laboral, traient força sindical per possibilitar a les empreses l’adaptació als costos competitius. L’altra part, la de foment innovador encara l’hem d’enfocar, canviant les formes d’ensenyar. Els sindicats erren en la direcció oposant-se a aquest canvi i no fan el que haurien de fer, com forçar la seva entrada als consells d’administració i implicant-se en l’evolució de les empreses, defensant el lloc de treball enlloc del treballador. Dient no i no eviten veure el camí que han de fer; frenant el camí impedeixen a la societat que n’agafi un de nou.
Vol dir que no hi ha d’haver oposició? De cap manera, però la societat democràtica ha de saber que certes decisions i oposicions tenen conseqüències en el seu desenvolupament. Frenar un projecte, una onada, és una cosa, voler aturar tot un mar de fons com és una revolució n’és una altra.
El gran paradigma del que està passant és que l’esquerra, el moviment autoanomenat progressista, que sempre ha estat a favor de les revolucions, en aquesta es comporta com el moviment regressista, contrarevolucionari i reaccionari que ?frenarà en excés de temps l’adaptació als nous temps i la sortida de la crisi.

Comentaris

Fes el primer comentari