Canvi de model: del consum a l´eficiència

De AraEmprenem

Les turbulències per les quals passa l’economia no són només exclusives d’un excés d’endeutament, com pretenen fer-nos veure els economistes. Es deuen a un canvi de cicle de model econòmic.

Arran de la primera revolució industrial a mitjan segle XIX, l’economia va passar de fabricar coses de forma artesanal a fer-ho de forma industrial, mecanitzant les tasques de producció. L’efecte de la revolució va ser un augment immens de la productivitat, fet que va impulsar a la fi l’actual estat del benestar. Però va tenir una conseqüència més gran que no es cita mai: la mecanització va possibilitar l’extracció de més matèries primeres, a grans profunditats, en llocs inhòspits i en enormes quantitats, fet que va fer possible que el seu preu entrés en un moviment continu a la baixa. El bucle va ser, quan més consum de producte, més barat i quan més barat, més consum. Aquesta va ser la base de l’èxit de l’economia nord-americana que va ser copiada per la resta del món fins avui.
Com a la vida, tot s’acaba. El model ha mort d’èxit. Mentre ha estat a l’abast d’una part de la població mundial s’ha aguantat, i a mesura que el model ha crescut han anat apareixent problemes d’abocadors, de generació de CO2, de desforestació,… d’equilibri ecològic, en definitiva. Però quan la globalització ha incrementat de cop el nombre de consumidors al planeta de 1.200 milions a 3.000 milions de persones, el model ha petat. El món no té prou capacitat per subministrar la quantitat de matèries primeres que se li demana a partir d’ara i ja no és sostenible, provocant crisis i més crisis.
Durant el segle XX el preu de les matèries primeres va baixar un 48%, fet que explica aquest bucle virtuós de l’economia, sobretot després de l’entrada massiva de la gasolina a la societat a partir dels anys 60. Algú anomena aquesta fase del petroli com la segona revolució industrial.
L’augment de consum està trencant a tota velocitat el cicle virtuós pel fet que el sistema ja no pot seguir subministrant matèria primera al consumidor, cosa que es tradueix en un augment descontrolat dels preus. Els economistes diuen que hem passat d’una etapa d’economia elàstica, en què un augment de consum ve acompanyat d’un augment proporcional de preus, a una etapa inelàstica, on un petit augment de consum provoca augments exagerats de preus. Això indica que en un futur pròxim l’economia no es podrà mantenir com ara, els preus de les matèries primeres augmentaran de forma notable i, per tant, com més es consumeixi, menys riquesa tindrà un país, i s’empobrirà. És la fi de l’economia del consum pel consum i el retorn de l’economia de l’estalvi. És l’entrada a l’economia que fa anys vaig definir com de l’abundància frugal, en la qual hi haurà per triar però se n’haurà de fer un ús responsable i limitat, per car. S’acaba anar a fer el cafè a Roma amb Ryanair, canviar la vestimenta cada canvi d’estació, agafar el cotxe per anar a l’altre costat de poble,… Res de nou, un model de vida que ja havíem fet als anys 70.
Algú pensarà que estic fent ciència ficció. Li asseguro que fa anys que veig de forma clara aquesta tendència, però ara ja hi som pel tros. Vol dir això que hem de fer les fàbriques més petites? No forçosament, ja que a vegades les més grans són les que tenen costos millors i són més eficients. Segurament serà un cert retorn a l’economia local. La paraula serà precisament aquesta, eficiència, que s’haurà d’aplicar arreu en l’economia, tant al sector privat com al públic. L’eficiència permet aprofitar millor cada euro, cada matèria primera, cada quilowatt/hora, cada litre de gasolina.
La fi del consum pel consum i l’arribada de l’eficiència pot ser una oportunitat d’or per sortir de la crisi. És la part positiva de les retallades que estem patint, una via que enfoca cap a l’eficiència, cap a l’eliminació de tot el que és superflu.
Fins a l’any 2030 la previsió de consum per l’energia és d’un augment del 33%, per l’acer, d’un 80%, per l’alimentació, un 27% i per l’aigua, d’un 41%. Només per poder produir els aliments previstos l’ocupació en hectàrees necessària ha de passar des de 1.535 milions a 1.755 milions d’hectàrees. Pel que fa a l’energia es preveu que des d’ara fins al 2030 hi haurà un augment d’uns 4,08 milions de ktep, quan a Espanya en consumim anualment 130.000 ktep. Per l’aigua s’espera que l’augment sigui des de 4,5 bilions de metres cúbics fins a 6,35 bilions i per l’acer l’augment es preveu que passi dels 1.270 milions de tones de l’any 2010 fins a 2.290 milions de tones l’any 2030. Aquests càlculs, fets pel prestigiós McKinsey Global Institute, tenen en compte que hi haurà millores tecnològiques que minvaran el consum, però no seran suficients per no afectar de forma important l’economia.
El món s’ha construït amb la hipòtesi d’una energia i matèries primeres barates. Tot i això, el pes de l’energia en l’economia mundial ara és del 10% i el que pot succeir és que la seva manca impulsi pujades de preus que la portin a tenir un pes del 20% sobre l’economia, empobrint globalment, i de cop, el planeta.
Malgrat tot, hi ha una oportunitat per fer les coses bé, i que en el nostre cas podria ser la solució per sortir de la crisi. El canvi de model que nosaltres hem de fer, el desendeutament, el desmantellament de part del sistema públic, podria ser positiu si els nous llocs de treball, que han d’ocupar el 30% de teixit econòmic perdut amb la crisi, es creen en la direcció de produir i consumir amb més eficiència. Els nous llocs de treball, reflexió per a la setmana vinent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>