Canvi de model: endeutament versus exportació

El món té un endeutament de 150 bilions de dòlars. Amb un PIB de 63 bilions significa que l’endeutament del món en conjunt és del 238%. Això és molt o és poc? És sostenible econòmicament? Jo diria que sí, la xifra és assumible per qualsevol economia que funcioni. Al món ara mateix hi ha economies que tenen endeutaments molt superiors a aquest valor. Irlanda té un endeutament del 663% del PIB, Japó, del 512%, Anglaterra, del 507%, Espanya, del 363%, Portugal, del 356%, França, del 346%, Itàlia, del 314%, Estats Units, del 279%, Alemanya, del 278%, Austràlia, del 277%, i Canadà, del 276%. Algú es qüestiona si Japó podrà tornar l’endeutament que té? No, és un país que té aquesta xifra per sobre del 400% des de l’any 1990 i que genera prou recursos per poder tornar aquest enorme crèdit, majoritàriament del govern (el 226%). La seva fortalesa és el dinamisme de l’exportació, un 3,6%. Aleshores per què Grècia, amb un endeutament del 267%, inferior a l’alemany, té una xifra que no es pot assumir? Perquè la seva economia no pot generar recursos suficients per frenar la dinàmica i el deute, que no es pot tornar, i creix infinitament: el seu balanç per compte corrent amb l’exterior és del -10,5%. El mateix passa amb Portugal, amb un balanç per compte corrent de -9,9%. Una cosa diferent li passa a Irlanda, amb l’endeutament més gran de les economies occidentals, del 663%, però amb un balanç per compte corrent amb l’exterior de -0,7%. Irlanda serà exportador net, fet que li permetrà disminuir el deute acumulat en uns quants anys.
Un cas especial és el d’Anglaterra, que té un endeutament del 507% i una economia que només funciona a la City, de forma virtual. El país no ven a l’exterior productes industrials, ni del camp, ni serveis, i aquest balanç és del -2,5%. Per què una economia que funciona tan malament, que està tan desequilibrada no és qüestionada? Perquè qui fa la qüestió són ells mateixos, qui atempta més i qui posa més pals a les rodes al funcionament d’Europa són els anglesos. Aquí es veu la debilitat de lideratge a Europa: algú hauria de plantar cara al lobby econòmic anglès i posar-lo al seu lloc. Només el petit Sarkozy s’ha atrevit a plantar cara a Cameron, però això no ha passat de ser una anècdota.
Anem a revisar ara tres casos semblants. Espanya té un endeutament del 363% i un dèficit per compte corrent de -3,6%. França té un endeutament del 346% i un dèficit per compte corrent del -3% i Itàlia té un endeutament del 314% i un dèficit per compte corrent del -3,3%. Els tres països tenen les mateixes debilitats, amb economies que s’esforcen per aixecar el cap i, en canvi, la percepció en els mercats econòmics és que França va millor que les altres dues economies. És una qüestió de màrqueting, els francesos venen molt bé els seus interessos i han evitat que els mercats tinguin la mateixa sensació de descontrol que tenen d’Espanya i d’Itàlia.
Espanya històricament havia tingut un grau d’endeutament modest pel fet que la pesseta era una moneda feble, amb poca confiança internacional. L’entrada a l’euro a l’any 1999 va canviar radicalment aquesta percepció, sobretot en l’endeutament de les llars, de les empreses i dels bancs. El de les llars va pujar des del 45% del PIB a l’any 2000 fins al 85% l’any 2008, el de les empreses ho va fer des del 74% fins al 137% i el dels bancs des del 10% fins al 68%. En canvi, l’endeutament de l’administració pública va passar del 63% fins al 47%. A la fi de l’any 2008 l’endeutament espanyol era del 337% i l’entrada en la crisi el va disparar fins al 363% sobretot pel pla Zapatero, per l’augment de les prestacions socials i per la baixada d’ingressos públics. Amb tres anys de crisi l’endeutament de les llars ha baixat un -3% i el de les empreses un -4%, que han estat transferits als bancs amb un augment d’endeutament del 8%. L’administració ha pujat el seu en un 24% en aquests anys. La xifra està descontrolada i ens trobem dintre una espiral de menys activitat i més endeutament que cal refer.
Per poder veure com reaccionarà l’economia, Europa mira l’exemple de la crisi que van patir Suècia i Finlàndia als anys 90. Suècia va entrar en recessió l’any 1990 i també importava més que no pas exportava. El seu compte corrent amb l’exterior era del -2,55% del PIB. Durant quatre anys la demanda interna va caure, la despesa pública es va mantenir i la inversió també va caure però, al quart any, el 1993, l’exportació va remuntar amb un 1,07% del PIB. Des de llavors ja no ha tornat a baixar. A partir de l’any 1994 el consum intern i la inversió del país van créixer i la despesa pública es va mantenir. El que és important del procés de sortida de Suècia de la crisi és el canvi en el que comprava abans i després de la crisi. A l’any 1990 només cobria les compres a l’exterior amb un 91% de les vendes que hi feia. La crisi es va acabar quan aquesta relació va ser del 104%.
Veiem ara de treure’n conclusions per Espanya. A l’any 2008, primer any de crisi, la cobertura de comerç exterior d’Espanya era del 66,8%, el 2009 va ser del 77,6%, el 2010 del 77,8% i el 2011 ha estat del 82,2%. Si la inversió del pla Zapatero s’hagués invertit en foment exportador en lloc de fer voravies i fanalets, si hagués enfrontat de cara la crisi en lloc de dir que l’havíem importat d’Estats Units, ara ja sortiríem de la crisi. Però no, tot just ara comencem a fer els deures i estem creixent un 14,5% en ritme exportador, projecció que ens permet dir que començarem a sortir del forat a finals de 2013 si continuem impulsant l’exportació més que no pas desendeutant de forma esbojarrada el país. Ens en sortirem exportant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>