Aquests dies el debat sobre la reforma laboral i el paper dels sindicats està en molts llocs del nostre entorn. Algun d’aquests debats és tota una pallissa pels representants sindicals, amb males formes i amb un autèntic avassallament, com si fos una revenja de tots els anys passats.

En múltiples ocasions he manifestat que els sindicats van ser clau pel repartiment dels guanys de productivitat derivats de la revolució industrial a partir del segle XIX, però que ara ja no hi ha guanys sinó pèrdues de productivitat. Això implica que hi ha d’haver un canvi en les maneres de fer que ajudi a resoldre el greu problema de competitivitat de l’economia espanyola en relació amb l’exterior.

És possible que els sindicats canviïn les seves maneres i estratègies? És difícil, pel fet que el seu ADN està composat per la reclamació permanent, sigui justa o no, la lluita contra l’empresa fins el punt de voler tombar-la (ara és una exageració, però abans havia passat). També hi ha un greu problema a resoldre en el funcionament de les organitzacions, lluitant per aconseguir el màxim nombre de delegats alliberats que a la fi actuen d’esquenes a les empreses seguint un procediment endogàmic i corporatiu. Una altra dificultat és l’operativa assembleària, amb discussions mitineres i votacions a mà alçada que impedeix que el procediment sigui reflexiu, persistint l’emotiu, el pit i collons. Finalment hi ha un component important en la constitució sindical formada majoritàriament per la pitjor capa treballadora de les empreses: a representants sindicals en general no s’hi presenten els millors, sinó els pitjors, sovint els més ganduls, els que veuen l’oportunitat d’estar alliberats del treball o per tenir el lloc assegurat davant els problemes de l’empresa.

I així ens va. Coses tan senzilles com saber si l’empresa va bé o no, esdevenen complicades. Conèixer si una empresa, que està auditada, marxa bé o malament és senzill, doncs els comptes de l’empresa són públics al registre mercantil. Normalment qualsevol empresa vol que els seus comptes siguin bons perquè d’això en depèn que els bancs i els proveïdors continuïn fent crèdit. Per tant, si una empresa diu que té problemes hem de creure que és així i, si el compte d’explotació ho mostra, ha de ser així. La tònica de molts delegats  a les empreses és no donar credibilitat als comptes dient que són falsos, que les vendes augmenten (sense saber si això es fa amb pèrdues), que encara s’inverteix (confonent tresoreria, crèdit i guanys), o que senzillament a ells no els importa.

Tot això fa anys que passa sense que ens immutem. Des de l’any 2002 que es van començar a tancar empreses, que no van aguantar l’envestida de la Xina, ningú es va preguntar si es podia fer alguna cosa per salvar-les, si abaixar els costos laborals podia ser una solució, si hi podia haver un camí de supervivència. L’economia creava prou llocs de treball a la construcció per no fer necessari aquest esforç. Ara lamentem aquella pèrdua de teixit.

Durant 10 anys els salaris s’han apujat un 33% i l’any 2008, primer any de crisi, la pujada encara va ser més forta. L’insensat Zapatero, amagant la crisi durant els anys 2008 i 2009, va evitar veure el dramatisme de la situació i la pèrdua de competitivitat enorme que havia patit l’economia espanyola. Al final 2 i 2 fan quatre i les coses cauen pel seu propi pes. Si l’economia no pot competir s’ha de devaluar via millora dels costos laborals, encara que líders sindicals amb el cap ben moblat com Camil Ros es neguin a veure-ho. Ara observem casos que ens fan posar vermells, com el conveni de Panrico on només treballaven 1.300 hores anuals, o el conveni de TMB amb un augment del 12% en els darrers 4 anys treballant 1.674 hores. Molts comitès han tingut una força exagerada, bé perquè estaven en serveis públics, perquè la direcció de l’empresa era feble o perquè eren de grans empreses. El resultat d’aquest excessiu poder sindical ha estat la impossibilitat d’adequació dels costos salarials de les empreses a la competència exterior. Aquest fet és el que resol en el fons la reforma laboral.

Això vol dir que ara hem d’enfonsar els sindicats? De cap manera. De la mateixa forma que el sistema polític necessita una oposició, les empreses han de tenir el contrapès dels representants sindicals. Però aquesta relació s’ha de reconduir, fent-la completament transparent, impulsant que els representants siguin els millors i no els pitjors, treballant de forma conjunta per millorar el funcionament de l’empresa i elaborant un sistema de retribució que estengui la responsabilitat de tothom als costos salarials, augmentant quan les coses van bé i contenint o disminuint quan les coses van malament.

Encara que no sigui políticament correcte dir això, conec molts petits empresaris que són ells els explotats pels seus treballadors. No és demagògia, és una cruel realitat que existeix en les nostres comarques. Acabem amb els falsos estereotips d’empresaris amb iots!, al nostre territori queden empresaris responsables que es juguen la salut i el patrimoni més elemental (la seva llar) per defensar l’empresa i els llocs de treball. És just que els sindicats estiguin a la mateixa altura en responsabilitat i enterrin part del seu passat ara desfasat. Els ha costat admetre l’alt cost de l’acomiadament i ara fan la transició per admetre que els salaris s’han d’adequar a la realitat de l’economia, abaixant-los o treballant més pel mateix import. Un moviment que ha de permetre l’entrada al treball a 5 milions d’aturats.