Superar el Business as Usual ?>

Superar el Business as Usual

Aquests dies estem veient la reunió anual del COP 27 que es fa a Egipte. Serà un fracàs, i només servirà per debatre les ajudes als països pobres, que presumiblement tampoc es realitzarà. Només la COP 21 de 2015 a Paris va fer un pas endavant amb acords ferms, però allò va ser possible perquè un gran país, França, va posar tota la seva maquinària diplomàtica a treballar: durant un any la ministra d’afers exteriors Ségolène Royal va visitar un munt de països cercant l’acord.

Ens trobem davant una barrera del Business as Usual, l’economia convencional, que no es deixa canviar. Ningú vol prescindir de res del que té: cap renúncia de benestar, cap fre a l’impuls de compra, cap renúncia de paisatge… tothom vol continuar com si no passés res. El problema és que sí que està passant, el canvi climàtic, i a molta velocitat.

L’any passat, al COP 26 de Glasgow, la Generalitat va desplaçar-se a l’acte per fer una presentació tot subratllant que les emissions a Catalunya havien baixat. Des de 2016 fins a 2019 les emissions van ser de 44 Mt CO2 i el 2020 van baixar a 40 Mt CO2. Aquest any, aprofitant la COP 27, no es fan públiques les emissions, i diuen que possiblement les diran al mes de març o abril de 2023. Així que, partint de valors històrics i posant-los al dia amb el consum d’energia que vam tenir el 2021, he pogut fer una estimació de les emissions, trobant un valor de 43,4 Mt CO2. Aquesta dada m’ha alarmat: no estem abaixant les emissions, les estem apujant. Si repetim l’exercici en amb les dades acumulades d’aquest any 2022, el resultat és que possiblement tindrem enguany unes emissions de CO2 de 49,7 Mt CO2!

Per què està passant això? Per dues raons principals. La primera és que el PIB està creixent aquest any per sobre dels nivells de 2019, un exemple clar del Business as Usual: es tracta de créixer sempre. Per això la demanda és tan forta, per això l’oferta sense globalització no la pot satisfer, i per això hi ha la inflació que hi ha. I una demanda alta, amb una producció que és local, necessita més energia per créixer que no pas si els productes es fabriquen a fora. L’altra raó és el fiasco nuclear francès, que ha obligat als països veïns a generar més electricitat de la que necessiten per al seu consum i això ha provocat l’ús de més cicles combinats de gas. Aquest escenari canviarà aquest proper any 2023 pel fet que algun dia França restablirà la seva generació nuclear i perquè la demanda ja està començant a baixar, i això disminuirà la producció i les emissions.

Però això també està passant perquè Catalunya està immòbil en el desplegament d’energies renovables i en polítiques de transició energètica. La societat no s’ho creu i el govern menys. Fa 3 anys que reclamo una auditoria sobre les emissions de l’administració de la Generalitat, fa 4 anys que demano que les administracions comprin productes i serveis amb l’etiqueta de CO2 corresponent, fa 7 anys que clamem per alleugerir els permisos per instal·lar parcs renovables. I no només no avancem, sinó que ens trobem amb ajuntaments on els arquitectes municipals impedeixen posar fotovoltaica als teulats i una administració d’Acció Climàtica que ha decidit que només afavorirà els parcs més petits de 5 MW, tot ignorant les problemàtiques de connexió amb la xarxa elèctrica de 25 kV d’aquests projectes de petita dimensió. El camí que portem duu inevitablement a que a l’any 2035 Catalunya haurà d’importar el 65% de la seva electricitat, quan les nuclears hagin tancat, una xifra que ascendirà al 79% a l’any 2050.

La insensibilitat és total: es continuen fent pressupostos que construeixen carreteres i estructures de formigó, quan el que toca és enfortir la mobilitat ferroviària, posar cada any 25.000 punts de càrrega de cotxes elèctrics, impulsar la rehabilitació d’habitatges amb aïllament, obertures i bomba de calor, impulsar les comunitats energètiques, agilitzar les inversions empresarials per a projectes de descarbonització, impulsar fórmules de finançament adients, i doblar l’oferta de formació professional perquè tot això es pugui realitzar.

Però no. Enlloc de ser modestos i humils, ens dediquem a pregonar el que no fem. Veieu les declaracions del president Pere Aragonès a la COP 26 a Glasgow ara fa just un any: “Però Catalunya no només està complint amb els compromisos de reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, sinó que ho està fent folgadament. Segons una estimació de la Conselleria d’Acció Climàtica, l’any 2020 es van reduir les emissions un 33% respecte a l’any 2005 i un 12,4% en relació amb el 2019. Per primera vegada s’ha aconseguit estar per sota dels nivells d’emissions inferiors al del 1990”. Costa creure que no sabien que les emissions de 2020 van baixar perquè l’activitat econòmica s’havia aturat, i costa pensar que no es vegi que les emissions del 2022 s’han desbocat per l’augment del consum .

No es pot continuar així, cal que la persona que dirigeix el país comprengui que la transició energètica és clau pel nostre futur. Si ho voleu expressar en clau política, la transició energètica és una estructura d’estat.

Cal implementar urgentment un Comissionat per la Transició Energètica a la Generalitat; fa un any que ho reclamem. La transició és una acció transversal de totes els conselleries, i sense un Comissionat ens trobem que Acció Climàtica queda frenada per Urbanisme i per les companyies elèctriques, que la conselleria de Territori hauria de fer les inversions amb una mirada diferent, que la conselleria d’Economia hauria d’ajudar a trobar fórmules híbrides de finançament entre ICF i els bancs, que la conselleria d’Empresa hauria d’ajudar a les empreses a fer la transformació, que la conselleria d’Ensenyament hauria de doblar l’oferta de formació professional… aquesta manca de transversalitat porta directament a la inactivitat, i a una degradació de l’estat del benestar en els propers anys.

No espereu res del COP 27 ni de l’administració actual: estan bloquejats pel Business as Usual.

4 thoughts on “Superar el Business as Usual

  1. Cert quan dius:
    “…/… el que toca és enfortir la mobilitat ferroviària, …/… , impulsar les comunitats energètiques, …”
    però cal precisar: Comunitats Energètiques (CELs) de VERITAT i no de fireta.
    A Cat es posa nom de comunitat energètica a simples autoconsums COMPATITS que costen molt de gestió (cremaran a la gent???) i estan molt bé, però que NO són CELs.

    Opino que ‘està blanquejant o banalitzant el concepte de Comunitat Energètica segons les Directives UE que comporta la capacitat de GESTIÓ INTEGRAL de l’energia dels membres de la Comunitat.

    Noteu que les Directives permeten que una CEL ho faci tot: generar + comprar + vendre + donar serveis + emmagatzemar + etc. i fins i tot, optativament, la distribució (és a dir, posseir i gestionar xarxes de distribució).

    L’autoconsum compartit està molt bé, però està lluny de ser una Comunitat Energètica com les definides a les Directives UE.

  2. Estic completament d’acord amb Vte. Però hi ha alguns polítics i personalitats de les renovables que afirmen que una Catalunya amb energies 100% netes és possible.
    El diputat al Parlament i exconseller d’Empresa i Coneixement Ramon Tremosa i el director de dialEc Jaume Morron acaben de publicar el llibre:
    Energia sobirana. Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable.
    Resumint, la seva proposta s’articula en diverses potes.
    La primera passa per generar suficient energia a partir de grans parcs eòlics i solar fotovoltaica. La segona seria emmagatzemar aquesta energia per quan les condicions climàtiques no en produeixin, falta de sol o vent. El sistema seria aprofitar els pantans que tenim fent-los reversibles com es fa a l’estany Gento. I el tercer seria aprofitar tots els purins i biomassa agrícola-forestal per produir biogàs. Ara bé, són molt conscients que l’envit es de gran magnitud, per tots els impediments que les Administracions i els lobbies energètics actuals hi posen. Però diuen que no hi ha alternativa, si no ens posem les piles i fem la revolució energètica, ens la faran des de fora, i seguirem sense ser sobirans energèticament i pagant el que ens diguin.
    Suposo que això seria sobre l’energia elèctrica, de tota la resta que consumim d’origen fòssil per al transport i calefacció, jo diria que de moment no hi ha alternativa. Com ho veu Vte.?

  3. Vaig presentar el llibre a Girona. Sempre he defensat que és possible tenir una societat 100% renovable. Fa anys que escric sobre això. L’emmagatzemament és important, però no és l’únic requisit. Es pot tenir un equilibrar un sistema si té més energia que la que necessita, convertint l’excedent en productes que ajudin a l’economia, com amoniac, hidrogen, metanol, o calderes de vapor elèctriques. La flexibilització del consum serà més important que l’emmagatzemament. Altrment hi ha el tema de les bateries dels cotxes com a recurs pel sistema. Si els 200.000 cotxes elèctrics que hi haurà a Catalunya el 2030 destinen el 30% de la seva capacitat a equilibrar la xarxa, amb una mitjana de bateries de 70 kWh, suposa 4.200 MWh que, repartits en 4 hoires, suposaria una potència 1.000 MW. Son exemples del que podem fer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.