Desordre i ancoratges ?>

Desordre i ancoratges

Aquests dies de Nadal he pogut llegir l’últim llibre de Rafel Nadal «Quan s’esborren les paraules». M’identifico molt amb els seus llibres autobiogràfics perquè sovint hi comparteixo llocs i moments, però sobretot perquè recorda un temps en el que, com va dir en el seu primer llibre, ens sentíem feliços, tot i amb la frugalitat en la que vivíem. Però el darrer llibre té un missatge i una reivindicació. En Rafel reivindica mantenir tradicions culturals per poder recordar la història. Si perdem tots els referents difícilment podrem rememorar el passat i extreure conclusions pel futur.

Mentre llegia vaig pensar quanta raó tenia sobretot avui on tot és volàtil, on les ideologies no es debaten, on els valors s’han esfumat, en fi, no és que el món hagi passat de sòlid a líquid, és que ja és gas.

Paral·lelament a aquest llibre n’he llegit un altre, «Energía y civilización. Una historia». de Vaclav Smil, tota una enciclopèdia de com ha evolucionat la humanitat i la tecnologia fins els nostres dies observat des del punt de vista energètic. He pogut repassar com la humanitat ha anat avançant arran del naixement de l’agricultura i la ramaderia 10.000 anys aC., com li va costar poder tenir prou menjar per tenir energia per conrear els camps, el que li va costar tenir prou provisions per alimentar un bou o un cavall per poder llaurar, com van descobrir els arnesos perquè els animals poguessin fer més força… Però amb l’arada de fusta tampoc es va guanyar gaire, va fer falta que la humanitat descobrís el coure a Mesopotàmia 4.000 aC. perquè llavors es descobrís el bronze i el ferro 1.500 aC. A partir d’aquí la feina de l’arada era profunda, amb solcs que podien acumular aigua de pluja, mataven les males herbes i feien més porosa la terra, augmentant la productivitat. Aquest recorregut va durar fins ben entrat el segle XIX i XX quan van ser disponibles els primers tractors i la gasolina. Altres avenços com l’alternança de cultius per regenerar la terra, el regadiu i la fertilització amb excrements animals, es van incorporar molt aviat.

La reflexió és que l’home existeix aproximadament des de fa 2 milions d’anys, va descobrir el foc fa 400.000 anys, va deixar de ser caçador-recol·lector fa 10.000 anys i tot just en fa 150 que ha estat capaç de superar la mínima productivitat al camp per donar menjar de forma relativament assequible a la societat. Durant els 2 milions d’anys les coses han passat molt a poc a poc, però des de 1850 les coses passen a molta velocitat, cada vegada més ràpid, de forma que no deixem temps a que les idees s’ajustin als nous temps. Els pensadors i els filòsofs estan venuts, no tenen temps per trobar solucions als interrogants que el món planteja. La sensació és que el món va sense direcció ni idea prevalent, que tot és improvisació.

Si repassem el que ha passat entre aquests darrers 150 anys veurem que hi ha hagut moments molt convulsos, com la revolució bolxevic, la primera guerra mundial, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial, la guerra de Corea i la de Vietnam, i moltes guerres colonials. Només després de la gran patacada de la segona guerra mundial es va fer un punt i apart amb l’acord de Bretton Woods el 1945. Aquell acord va propiciar 30 anys de desenvolupament al món occidental i avui és el millor referent per saber què cal fer.

En el món de la física hi ha un concepte que es diu entropia que afirma que l’energia, cada vegada que s’utilitza i es transforma, perd capacitat per donar treball fins arribar a un moment que ja no en pot donar més. Per exemple, el gas es pot transformar en electricitat que alhora pot moure un motor que pot moure una bomba de calor que ens pot donar calor. El rendiment d’això és que per cada kWh de calor que ens dóna haurem necessitat 0,45 kWh de gas. En canvi si cremem el gas en una caldera de calefacció, per cada kWh que ens doni de calor per escalfar haurà necessitat 1,11 kWh de gas. El calor que ens ha donat aquesta operació ja no el sabem transformar en res més, l’hem perdut. La humanitat s’ha transformat en una màquina de dispersar sòlids en els abocadors, líquids en els rius i mars, i gasos a l’atmosfera. I això ho fem de forma accelerada, de tal manera que ara ja veiem les conseqüències insuportables pel planeta, per les nostres infraestructures i per la nostra salut. La mateixa cosa passa amb les ideologies, s’han dispersat quedant inservibles, romanen en un desordre total.

Refer aquesta dinàmica no és senzill, perquè és conseqüència d’un model econòmic que ens ha portat fins aquí i canviar-lo és tota una revolució.

Per això és important la reflexió de Rafel Nadal dient que cal posar fites culturals per no perdre la direcció, és una estratègia que ha fet la humanitat durant segles i mil·lennis. Cal ajudar a retrobar la ideologia que ens permeti la realització del canvi de model econòmic i els valors perduts.

La volatilitat dels valors d’avui és cada vegada més intensa degut a les noves formes de comunicació immediata i personal. Per això ara és hora de posar fites i proposar valors com el de l’eficiència. En l’exemple de la transformació de calor el guany de la bomba sobre la caldera és del 59%, prou important per permetre el canvi de gas per una altra forma de generació elèctrica. Però a l’eficiència hi hauríem d’afegir altres valors perduts com el treball, la responsabilitat, la solidaritat, el bé comú i l’amor. Aquest darrer traspua del tot en el llibre d’en Rafel en un relat que emociona.

Que tingueu un bon any 2022.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *