Treballem o ens ho pensem? ?>

Treballem o ens ho pensem?

Corba felicitat pibDes de l’estiu estan corrent pel món mediàtic un munt d’articles sobre la Gran Dimissió, explicant que moltes persones d’Estats Units han deixat la feina per pensar-s’ho. Aquest fenomen no és nou, car el 2019 ja hi havia més oferta laboral que demanda; ni és exclusiu d’Estats Units, afectant molt fortament a Regne Unit, Alemanya, Dinamarca i Catalunya.

Els articles expliquen que durant la pandèmia la gent va reflexionar sobre el treball i sobre els objectius de la vida, fet que ha portat a molts a deixar la feina per pensar el que feia. És un altre dels canvis que ha portat la pandèmia, allò que «al lloc de la guineu, qui se n’aixeca ja no hi seu» que vam comentar aquí fa unes setmanes. Després del confinament tot ha canviat i cal revisar els conceptes de la societat. Ara és el treball, però això va molt més lluny, afectant la visió de la felicitat i dels serveis públics.

Perquè en el fons de la qüestió hi ha la recerca de la felicitat. Quan vaig escriure el llibre vaig estudiar una mica el lligam entre la satisfacció personal i la riquesa de l’economia. Les enquestes que pregunten a la gent sobre la satisfacció i la felicitat amb la vida mesuren el benestar subjectiu amb una precisió raonable.

La gent més rica tendeix a dir que és més feliç que la gent més pobre; els països més rics tendeixen a tenir nivells mitjans de felicitat més alts; i al llarg del temps, la majoria de països que han experimentat un creixement econòmic sostingut han experimentat un augment dels nivells de felicitat. Així doncs, l’evidència suggereix que els ingressos i la satisfacció vital tendeixen a anar junts (la qual cosa encara no vol dir que siguin el mateix).

Els esdeveniments importants de la vida, com ara el matrimoni o el divorci, afecten la nostra felicitat, però tenen, sorprenentment, poc impacte a llarg termini. S’observa que les persones tendeixen a adaptar-se als canvis i, com més resilients, més feliços: Costa Rica és igual de feliç que Alemanya, i Rússia i Turquia ho són menys que Guatemala.

Els estudis que lliguen la felicitat a la renda per càpita mostren una corba que puja molt al principi i que, a partir de riqueses de PIB/càpita superiors a 25-30.000$ s’aplana. Vol dir que, a partir d’un nivell de riquesa, per obtenir més satisfacció, costa molt més treball. Vaig fer la corba a partir de dades del web ourworldindata.org i em va semblar igual que la corba de l’Índex de Desenvolupament Humà. L’IDH mesura el nivell d’una societat mirant l’esperança de vida, l’accés a l’educació, els anys d’escolarització esperats dels nens en edat d’ingrés a l’escola, els anys mitjans d’escolarització de la població adulta amb el nivell d’ensenyament, i un nivell de vida digne, mesurat per la renda nacional bruta per càpita ajustada al nivell de preus del país. Aquest índex el calcula l’ONU i els resultats donen una corba molt semblant a la de la felicitat. Al superposar les dues corbes, la de la felicitat i la de l’IDH, es mostra que tenen una correlació molt elevada, de 0,65, la qual cosa ens indica que són influenciables.

Això voldria dir que la felicitat es deu a que la societat en la que es viu aporta serveis socials que impulsen l’individu i les famílies, els permet millor desenvolupament i les fa més felices.

Arribats fins aquí tenim que els serveis socials són indispensables per la felicitat i que, a partir d’un determinat valor, és més difícil augmentar-la. Aquesta seria la conclusió de l’observació de les dues corbes.

Ara bé, com ho fem si dimitim de treballar? Qui pagarà els serveis socials? Aquesta és la qüestió on l’esquerra ha errat en els darrers 40 anys: no veure que el treball de tothom és essencial per mantenir l’estat del benestar, pensant que els serveis que no es poden pagar ho faran amb el recurs permanent del deute. He calculat que, si dels 3,1 milions d’aturats, el 70% (amb el 30% de rotació) es posés a treballar, suposant un salari net de 1.000 €/mes, l’estat recaptaria 18.000 milions més, aproximadament el dèficit actual de la Seguretat Social. I deixaria de tenir 8.000 milions en despeses d’atur.

Fa anys que no es troben prou treballadors per a la indústria, per a l’hostaleria, per a la sanitat ni pel transport. O es posa a treballar la part de la societat que pot o haurem d’augmentar de forma important la immigració. De fet, el dèficit laboral d’Estats Units i de Regne Unit prové d’haver frenat l’entrada d’emigrants, que ells sí volien escalar en la corba de la felicitat i del desenvolupament humà, amb moltes ganes de treballar.

Toca agafar el tema de cara i no escapolir-lo per por a no ser políticament correcte. Amb llocs de treball que no s’arriben a cobrir, l’atur només hauria de ser tècnic, i la jubilació als 65 anys. El treball és un dret, però també un deure per a mantenir els serveis de la societat. Per això cal repensar el servei de seguiment de l’atur, proposant tutors i coaches que acompanyin els aturats a trobar treball (si cal, de forma vinculant) i limitar les jubilacions anticipades. No és res més que fer el que ja fan els països nòrdics. O això o haurem de començar a retallar prestacions en pensions i serveis socials i perdre felicitat. La societat del benestar té un cost que no es paga només dient que paguin els rics –que també ho han de fer, és clar–. Una cosa no exclou l’altra. Ah! També amb més eficiència pública, concepte que sembla del tot oblidat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *