Pearl Harbour ?>

Pearl Harbour

Rosie the Riveter - Wikipedia, la enciclopedia libre

Quan  faig una aproximació dels costos i de les oportunitats de la transició energètica, el resultat obtingut és una pèrdua de valor afegit de l’economia per valor de 14.000 milions i una oportunitat per noves activitats de 19.000 milions. Evidentment la precisió d’aquest càlcul és molt baixa. Però a això cal incorporar encara la no importació de petroli i de gas que pot suposar deixar de comprar 13.000 milions d’euros. Vist així, la transició energètica sembla molt bona cosa per a l’economia catalana si fem els deures i aprofitem les oportunitats que es creen.

Essent això força evident, per què costa tant agafar la velocitat de la transformació energètica? El COP 26 no va fer cap millora substancial, i el món polític no sembla entendre l’emergència del moment. Tot plegat fa pensar que hem d’esperar el momentum per començar a actuar, és a dir, una patacada que ens faci moure.

Els que prediquen el col·lapse diuen que no hi ha res a fer, que inevitablement acabarem en una trompada que ja va ser avisada arran del llibre de 1973, encarregat pel Club de Roma, Els límits del creixement. Aquella obra escrita, fruit d’un model matemàtic, que va ser revisat el 2012, prediu que el món entrarà en una davallada al voltant de l’any 2025. El desordre mundial derivat de la pandèmia, més les evidències que el model econòmic actual ha arribat a una fase d’esgotament, fan creure que la predicció del model World 3 pot encertar l’any, tot i dir-ho 50 anys abans. Quan van fer aquella predicció, el model econòmic Keynesià just arribava al final del seu desenvolupament. Per tant, fa pensar que hem arribat prop del moment del canvi, tot i que no s’acaba de desenvolupar.

El momentum per fer el canvi es preveu com una cosa traumàtica, no pas com una evolució progressiva. La pregunta és: serem capaços de superar sense greus conseqüències aquest punt d’inflexió? Encara més, els homes tenim la capacitat per superar aquest moment i resoldre la deriva del canvi climàtic?

La resposta aquesta setmana l’hem de cercar en el que va passar el 7 de desembre de l’any 1941, ara fa 80 anys, i es diu Pearl Harbour. Fins aquell dia Estats Units es mantenia neutral en el conflicte de la guerra mundial. L’atac a la base que tenien a Hawaii va indignar a tota la societat americana i va fer canviar de cop la opinió dels ciutadans, creant una onada de sentiment patriòtic. El dia 8, Estats Units declarava la guerra a Japó i al cap de pocs dies més a Alemanya. En poques setmanes el país es va reinventar per obtenir prou recursos per poder construir material de guerra. Va emetre bons al 2,5% a 10 anys per finançar la guerra, va apujar els impostos fins un màxim del 88% per a les grans fortunes, va incorporar les dones a la feina que fins llavors no hi eren, va deixar de fabricar cotxes i màquines per construir material de guerra, tancs, avions i vaixells, es va posar a investigar en comunicacions, i a desenvolupar la bomba atòmica, va decidir reciclar-ho tot, va abaixar la velocitat de circulació per a les carreteres fins a 56 km/h per no consumir gasolina, va plantar horts als jardins de les ciutats per aconseguir el 40% del menjar de km 0… I ho va fer. És a dir, en poques setmanes havia fet la revolució energètica, econòmica i social que li va permetre guanyar la guerra anys més tard.

Pearl Harbour va ser l’espurna que va engegar el canvi patriòtic que va donar il·lusió al país amb una forta campanya de propaganda, per exemple amb el cas de Rosie the Riveter, la dona que posava reblons a les xapes dels avions. Aquell canvi va continuar anys més tard quan el pacte de Bretton Woods el 1945 va permetre la reconstrucció del món i tenir 30 anys d’estabilitat per crear molt valor afegit i benestar mundial. Podríem dir que els efectes d’aquella invasió nipona es van allargar fins l’any 1971, 30 anys després.

Amb aquesta lliçó el que sembla que ens ha de passar és arribar a un punt de trencament que forci a tota la societat mundial a reclamar un canvi de model de com vivim. Tothom pensa que el desastre vindrà per efectes climàtics adversos. La Mar Reguant, a l’acte de la Cambra de Comerç de Barcelona amb les patronals Foment i Pimec, va dir que el que ara ja ha canviat és que el cicle de desastres climàtics coincideix amb el cicle electoral polític, per la qual cosa farà que el món de la política introdueixi canvis importants. Jo penso que el canvi ens vindrà més aviat per un daltabaix de l’economia, més pels efectes d’un model basat en un excés descontrolat de finançament, que no pas per efectes meteorològics derivats del canvi climàtic. Avui, com passava a l’any 1971, el model econòmic dona senyals d’estar esgotat. Llavors van passar coses com que el president Nixon va intentar aprovar una renda bàsica a Estats Units mentre deixava de lligar el dòlar amb l’or per poder generar més diner per finançar la guerra de Vietnam. Ara aquella derivada d’engendrar tant diner indiscriminadament arriba al límit, amb les conseqüències i amenaces que poden enderrocar la piràmide de l’economia en qualsevol moment.

El problema de no fer el canvi de forma progressiva és que qualsevol col·lapse farà mal, podem veure manca de materials, podem veure com tanquen empreses i es perd treball, en fi, podem veure dificultats per poder fer una vida digna. La lliçó de Pearl Harbour és que ens en sortirem patint. Després de 1971 les dues crisis petrolieres de 1973 i 1978 van forçar la nova economia. Tant llavors com ara no aprenem a anticipar i només ens movem quan rebem la clatellada. He llegit en algun lloc que el canvi climàtic l’hem de veure com una guerra que cal guanyar i a la que hem de destinar tots els recursos que ara posem a defensa. L’experiència de Pearl Harbour diu que cal crear el relat, la il·lusió i la consciència social per fer possible vèncer les resistències que impedeixen engegar el camí de la transició energètica. Haurem de trobar la nostra Rosa que fabrica bateries pels cotxes.

One thought on “Pearl Harbour

  1. Excel·lent!!
    Cal, a nivell global, una ECONOMIA de GUERRA per fer la Transició EnergÈTICA contra l’esclafament global.

    En termes LOCALS de Catalunya hauríem de ser conscients que aquesta Transició es farà só o sí, i per tant hem de capturar-ne les avantatges (LLOCS de TREBALL dignes i lligats al territori).
    En termes de generació d’ocupació de qualitat no ens podem distreure, car si volem tenir l’avantatge del primer jugador (first-mover advantage) és urgent posar fil a l’agulla i començar com més aviat millor la nostra transició.
    El potencial de desenvolupar productes i serveis innovadors que densifiquin i complementin el nostre teixit industrial és molt elevat.
    Malgrat la trista precarietat de les polítiques energètiques a Cat (anem a la cua en captació renovable!!!), molts empresaris ja s’estan posicionat (digitalització + blockchain + electrònica de potència + H2 + bateries + etc. etc.).

    SOM una COLÒNIA, però els emprenedors ens salven!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *