Un món sense rumb ?>

Un món sense rumb

Davant la complexitat del camí que ha de fer la societat per resoldre l’embolic actual, veient els esforços que haurem de fer, un amic em suggereix que les solucions venen contaminades pels que tenim una edat de jubilació, pel fet que encara som els que prenem decisions o bé influïm en la seva elaboració. Em diu que amb això perjudiquem els joves i proposa deixar que les coses s’arreglin soles, no fer res, esperar que les lleis de la natura i de l’economia facin el seu curs. Parlem de Suècia, quan va decidir no fer res davant la primera onada de la pandèmia, sense que fos obligatori portar mascareta, sense confinament i sense tancar restaurants ni escoles. Les autoritats ho van deixar a la responsabilitat de cada ciutadà, a la recomanació de distància entre persones i al teletreball. Però amb la segona onada del virus, al mes de novembre, el contagi es va disparar i el govern va haver de canviar l’estratègia, limitant les reunions públiques, fent l’ensenyament a distància i recomanant l’ús de la mascareta, això sí, deixant el comerç obert. Els resultats de morts des de l’inici de la pandèmia són millors que els d’Espanya i que els de la resta d’Europa, però no que els dels seus veïns Noruega i Finlàndia.

Si això ho transportem al problema del canvi climàtic, una solució és no fer res, no capficar-se pel fet d’haver d’invertir 15.000 milions cada any a Catalunya i deixar que la natura i el mercat ho acabin resolent. Esperarem que a Àfrica no tinguin collites i es vagi morint la gent, que la meitat d’Espanya no tingui aigua per beure i el camp tingui cada vegada menys producció, que els més febles, els vells i els afectats per malalties respiratòries i cardíaques morin, que l’economia vagi perdent pes i el país es vagi empobrint… fins que els nivells de CO2 s’equilibrin i no creixin més, estabilitzant el planeta a una temperatura, ves a saber, amb un augment de 2, 3 o 4ºC. Les lleis de la natura i de mercat faran la feina, és segur, l’única cosa que cal decidir és si això és el que ens convé.

La capacitat intel·lectual de l’home en teoria és la virtut que ens diferencia de la resta d’animals. La capacitat d’anticipar, de veure les coses abans que passin, hauria de ser l’aspecte més important de la humanitat. He dit sovint que això normalment no passa i cal que arribi una catàstrofe perquè les decisions siguin les correctes, tal com va passar en la darrera guerra mundial, que va propiciar el pacte de Bretton Woods, ara tan enyorat.

La humanitat ha desenvolupat un coneixement molt sofisticat, però no sap resoldre la governança. I això fa que aquest coneixement no es pugui aplicar en la direcció correcta, en produir de forma intel·ligent, amb menys recursos i alliberant l’home d’haver de treballar tant.

Al llarg de la història els primitius caçadors recol·lectors nòmades dedicaven unes tres hores diàries de mitjana a buscar menjar. La resta del dia era contemplació i divertiment. Amb l’arribada de la societat agrícola sedentària això va canviar, amb més membres a les famílies a les quals alimentar, amb més coses per acumular, fet que va propiciar haver de treballar molt més. Vaig explicar en aquest espai un viatge a Egipte fa 11 anys. Davant la piràmide de Keops em vaig demanar el cost de la construcció quan encara no coneixien la roda: 100.000 persones. I després d’haver conegut la roda quan hauria costat? –em vaig preguntar. 10.000 persones. I si la féssim ara amb les màquines i grues? 1.000 persones. I llavors vaig pensar: I les 99.000 persones que sobren què farien? Altres feines, de forma que aquest augment de productivitat laboral és en bona part el valor del benestar que ara tenim.

Doncs bé, si els avenços en intel·ligència artificial, en robòtica, en cotxes autònoms, en proteïnes artificials, en control i automatisme, en comunicació per ones, en energies renovables, no serveixen per fer possible que l’home treballi 20 hores setmanals, és perquè hi ha alguna cosa en la societat que va malament. I això és la governança.

El món ho té molt malament per fer possible que les coses es facin en la direcció adient, que aporti sostenibilitat a l’economia, al medi ambient i a la societat. De la forma que anem, els nostres fills o nets tindran molts problemes. És més, ja no serà com diu el meu amic que decidim només pensant en nosaltres, perquè tampoc ens escaparem a les calamitats.

El model financer d’endeutament infinit i el de la globalització sense seny han arribat a un punt d’esgotament. Per més que escolteu els polítics dir que l’economia pinta bé, això és fruit de mirar a les sabates i no aixecar el cap. Les economies de Xina i d’Estats Units ja estan perdent força, els preus de les matèries primeres i de la logística s’han aixecat pels núvols, fent augmentar la inflació (ai, el gas i l’electricitat…) i el resultat pot ser la caiguda de moltes empreses i una acció dels bancs centrals a restringir el crèdit, cosa que cap economia podrà suportar. Les economies mundials no tenen cap marge de maniobra per fer el que sempre han fet. Hem arribat al final.

Ara més que mai necessitem que hi hagi debat per resoldre el nou model d’economia, necessitem una bona direcció política mundial. Ara que la millor política d’Europa, Àngela Merkel, es jubila amb 67 anys, ara que Joe Biden té 78 anys, Xi Jinping en té 68 i Vladimir Putin també en té 68, no anem ben servits de polítics de primera fila amb energia per canviar el model de l’economia mundial.

Per això, malauradament el meu amic tindrà raó: per més que arribem a fer i a voler reconduir la situació climàtica, els fets, els resultats seran més per no haver fet els deures, que no pas per haver aplicat la nostra intel·ligència. I el patiment serà també més gran. Per la meva manera de fer, em resisteixo a acceptar aquest fet, per la qual cosa, amb els meus 67 anys, treballo activament per evitar que aquest sigui el camí.

One thought on “Un món sense rumb

  1. En aquests moments la riquesa està molt concentrada i pujant en uns pocs. La resta som peons i cossos de laboratori que ens sacrificaran per als seus assajos de longevitat i per eliminar de forma eficient població. De moment, pels més dèbils i esterilitzant la població femella. No hi ha buit de PODER perquè segueixen a l’ombra el relleu d’algunes generacions que ja visualitzaven aquests escenaris però sense la tecnologia per fer-ho. També penso que no vull viure veient passar el temps i esperant el meu torn. Qui sap si fem sinergia podem arribar a produir canvis i deixar les coses algu millor. Les intencions dels buròcrates són clares i transparents: “El FMI sugiere expropiar el 10% de la riqueza de las familias para reducir deuda pública”. Expropiació !!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *