És possible la transició energètica sense fer cap esforç? ?>

És possible la transició energètica sense fer cap esforç?

Evidentment la pregunta plantejada al títol és retòrica. Qualsevol canvi amb una certa profunditat exigeix esforç d’adaptació. La pregunta va més enllà: sabem que l’adaptació per resoldre el canvi climàtic es podrà fer amb canvis tecnològics importants, però la meva tesi és que amb això no n’hi haurà prou i que, a més, caldrà una adaptació cultural cap a una economia frugal.

Diumenge passat feia esment en aquestes mateixes pàgines a un informe titulat «Rethink», d’un think tank que concloïa que, si es fan les tres disrupcions (la generació elèctrica renovable, la dels cotxes elèctrics autònoms de flotes i la proteïna de laboratori) no caldrà que la societat faci cap més esforç, tot quedarà resolt. Una tesi semblant és la que defensa Bill Gates al llibre que ha publicat enguany, titulat «Com evitar un desastre climàtic». En ell va passant revista als efectes dels gasos d’efecte hivernacle i de les greus conseqüències pel món si no s’actua a temps. A l’hora d’aportar les solucions, però, explica que no caldrà fer res, que la solució serà nuclear, a través de petites centrals nuclears de reactors SMR amb potencies de 300 MW que es podrien distribuir pel territori, amb preu assequible, seguretat i flexibilitat per a les xarxes, només funcionant quan facin falta en absència de recursos renovables. Finalment aclareix que ell és propietari d’una enginyeria que es dedica a dissenyar aquest tipus de centrals.

Les dues aportacions, la de l’informe Rethink i la de les petites plantes nuclears, provenen del pensament predominant als Estats Units i estès a tot el món: El Business as Usual ho resoldrà tot a través de la tecnologia. L’informe de Rethink està basat en les idees de Tony Seba, un empresari de Califòrnia.

Hi ha molts arguments per pensar que el seu enfocament és erroni. El primer és pensar que el problema només està en el clima, quan la qüestió són tots els recursos, essent l’aigua el més important. Si resols l’energia també pots resoldre l’aigua, em diuen. D’acord, però només resoldrem l’aigua de beure, no l’aigua de les plantes, ni la dels animals salvatges. I ens hem de fixar també en els recursos minerals que, a força d’anar extraient més i més, els fem més difícil de trobar, fins arribar al risc que algun pot arribar a exhaurir-se. I què no dir dels recursos animals i vegetals amb les pèrdues de diversitat…

El segon és un problema econòmic de capacitat per finançar el canvi de la transició sense que l’economia entri en col·lapse. El cost (l’augment dels preus) d’aplicar les inversions pel canvi climàtic es calcula en un 0,4% del PIB mundial, però el valor de les inversions pot ser de 900.000 milions d’euros anuals a Europa, amb un acumulat al 2050 de 27 bilions d’euros. No està clar que l’economia ho pugui suportar, car el 2018 la EU va invertir 158.000 milions en mitigació climàtica, un 1,2% del PIB, inferior a la xifra d’Estats Units amb 1,3% i molt inferior a la que va fer Xina amb el 3,3% del PIB. O sigui, Europa ha d’augmentar 5,7 vegades la inversió que fa en el canvi climàtic cada any fins el 2050. Si, mentre es fa el camí es redueix el consum d’energia canviant els usos que se’n fa, és evident que el curs pot ser més fàcil. Avaluem l’estalvi d’emissions a Catalunya per canvis conductuals amb 4,6 MtCO2, és a dir un 10% de les emissions actuals, essent la meitat de l’esforç que es podrà fer només amb tecnologia des d’ara fins el 2030.

El tercer és pensar que en el món només hi som nosaltres, una visió molt americana. Per més que nosaltres fem els deures frenant les emissions, els països pobres no podran fer el mateix camí pel fet que no generen prou recursos financers per fer-lo i hauran de continuar durant més temps fent servir energia fòssil. El que és urgent ara és començar a baixar les emissions de CO2 al món de forma immediata, i per això no es pot esperar que la tecnologia ho tingui resolt. Ajudar amb canvis conductuals és bàsic avui. La pandèmia ens ha ensenyat que, fins que tot el món no estigui vacunat, no la haurem controlat. Amb el clima podem dir exactament el mateix.

El quart és un tema de model d’economia. No és normal que una societat que es diu intel·ligent i que ha desenvolupat la robòtica, el cotxe autònom i la intel·ligència artificial tingui una economia tan ineficient. El món extreu 103.000 milions de recursos del planeta, en dispersa en el medi ambient 67.400 milions i en recicla només 9.300 milions. El nou model s’ha de basar en un economia intel·ligent, eficient i circular.

Per tot plegat, penso que cal fer un esforç d’adaptació i canvi per recórrer el camí de la transició energètica i de la mitigació climàtica en contra del que diuen als Estats Units. Es necessitarà molta resiliència per suportar el camí i per adaptar-nos als nous escenaris, cosa que no es podrà fer si no hi ha la pedagogia i el relat pertinent. Si tothom és conscient de la magnitud del canvi que ens ve, anirem més ràpid a resoldre’l i es farà amb menys patiment que no pas si tot ho fiem a que la tecnologia ens ho resoldrà i tirem pilotes fora no volent acceptar cap esforç, tot un problema psicològic. I per fer aquest recorregut de pedagogia social ens cal líders d’opinió i polítics que expliquin i insisteixin en el nou escenari. Ara que perdrem Angela Merkel estem orfes de líders polítics potents, tant a Catalunya com a Espanya, a Europa o al món.

Sense resoldre això a Catalunya continuarem sense fer els deures, impedint que es facin parcs fotovoltaics i eòlics sota el pretext que aquest esforç paisatgístic no el volem acceptar. Ho entén el President? El convido a liderar el futur, li farem costat amb tot el que puguem.

2 thoughts on “És possible la transició energètica sense fer cap esforç?

  1. Receptar frugalitat a un ric que no sigui gasiu de mena (ans al contrari: es mou pel món remenant la cua de gall d’indi), és confiar massa en la naturalesa humana.
    Tot i que som capaços del pitjor i també del millor, la majoria necessitem passar-les magres per reaccionar-hi. I aquest és un esforç de majories, que hagin après si no l’estimació i la solidaritat universals, una mica de generositat amb els veïns i amb la descendència.
    Captenir-se dins dels límits, evitar balafiaments de tota mena i viure d’una manera humana, sense la hybris dels titans i dels herois autocomplaents.

  2. Ningú ha dit que al ric no se l’hagi de forçar a fer el camí. Per exemple posant un topall a les rendes altes de, per exemple, 100 vegades el salari mínim, amb impostos fortament creixents a partir del límit. Aquesta proposat també és al meu llibre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *