Com podem solucionar el problema del preu de l’electricitat? ?>

Com podem solucionar el problema del preu de l’electricitat?

Com si fos el riu Guadiana o la riera de Beget, que surten i s’amaguen, el tema del preu de l’electricitat és recurrent i aquesta darrera setmana ha tornat a estar a l’ordre del dia. Aquesta setmana m’han entrevistat a RAC1 sobre el tema i un amic m’ha fet arribar una entrevista del 2017 amb en Xavier Grasset. Llavors he recordat dues entrevistes més, una al 2014 amb l’Helena Garcia Melero i una altre al Més 324 el 2013, totes elles parlant del tema en qüestió. En totes explico que, en un dinar amb la Comissió Nacional d’Energia a Girona el 2006, vaig preguntar per què les tecnologies nuclear i hidràulica han de participar en la subhasta diària de preus elèctrics si ningú pot construir una central nuclear ni una presa hidràulica sense concessió. La resposta de Jorge Fabra, vicepresident de la CNE, va ser que aquella qüestió l’havien parlat aquell mateix dia en la seva reunió.

Doncs bé, 15 anys més tard encara estem debatent aquestes idees i no sembla pas que ara ho puguem resoldre. El fet que la llotja diària de preus elèctrics sigui marginalista posa molts interrogants sobre si el sistema és just o no, sobre si hi ha operadors que fan trampa alterant els preus. El problema és que tots els països d’Europa tenen el mateix algoritme de subhasta diària i sembla molt difícil canviar això. Per altre part, és sospitós que un mateix operador pugui ofertar per diferents tecnologies i no pensar que ho fa de manera que el preu sigui el més alt possible. Per exemple, si en una determinada hora la generació hidràulica no oferta, és possible que el preu pugi molt i aquell operador se’n serveixi per aportar més producció d’altres tecnologies, com per exemple la nuclear.

Des de fa uns quants anys tinc un full de càlcul que em serveix per calcular el preu de l’electricitat en funció dels seus costos fixes i variables. Sovint el resultat ponderat d’aquest càlcul s’aproxima al preu del mercat. Menys en situacions excepcionals com la d’ara, quan el factor marginal pesa molt. Aquí rau la qüestió. Mentre que el preu del gas ha estat per sota 25 €/MWh i el preu del CO2 ha estat sota de 15 €/tCO2, el cost de generació amb cicles combinats de gas era de cap a 87 €/MWh i la seva participació en el sistema només era de 1.000 hores a l’any, per ajudar en cas d’insuficiència. Per això la seva importància en la configuració de preus era petita i només apareixia en certs moments a l’any, que era quan venien a demanar-me la opinió. Però ara això ha canviat, gairebé ja no hi ha carbó al sistema, el preu del gas és de 35 €/MWh esperant que arribi a 44 €/MWh i el preu del CO2 ha arribat a 58 €/t CO2. En aquestes circumstàncies el preu de l’electricitat amb gas esdevé de 120 €/MWh, amb uns costos d’operació i variables de 102 €/MWh.

Tot això passa en un moment on l’economia s’ha d’electrificar per frenar el canvi climàtic. Sabíem que aquest camí s’havia de fer anant de la mà de la introducció d’energia renovable, amb uns costos molt més baixos de 37 €/MWh en fotovoltaica i de 42 €/MWh en eòlica, però ningú va comptar que la pandèmia ens portaria a una situació d’especulació de matèries primeres fent apujar el preu del gas, ni tampoc que Xina aniria introduint el gas en substitució d’una part del carbó. Així que ara Europa està atrapada en una situació de preus de l’electricitat alts i haurà de fer alguna concessió per resoldre el tema. Una mesura pot ser treure les tecnologies nuclear i hidràulica del sistema i pagar-les a preu fix a raó dels seus costos i uns beneficis pactats. Així es feia abans d’engegar el mercat lliure a finals dels anys 90. També es podrien fer tres subhastes diferents: la de nuclear i hidràulica, la de solar i eòlica i la de tecnologies tèrmiques com el gas o la biomassa. Per saber els números dels que parlem, el preu de la tecnologia hidroelèctrica pot ser de 21 €/MWh, la nuclear (amb l’impost nuclear) de 40 €/MWh, la tecnologia de cicle combinat amb gas de 120 €/MWh, la fotovoltaica de 37 €/MWh, la termoelèctrica solar de 53 €/MWh, la eòlica de 42 €/MWh i la biomassa de 110 €/MWh. Si totes aquestes tecnologies les combinem en la proporció que tenen en la generació aquests dies surt un preu ponderat de 63 €/MWh, molt lluny dels 114 €/MWh que tenim al mercat.

Sabem que amb la continuada penetració d’energia renovable aquest conflicte desapareixerà de forma que a l’hivern, amb l’arribada de forta generació eòlica hi haurà unes 3.500 hores on no hi haurà la necessitat de cicles combinats, però a l’estiu sí es necessitaran. I, en un escenari renovable, aquest gas haurà de ser renovable, necessàriament molt car.

Vist en mirada llarga sembla que cal repensar seriosament com s’estructura la generació de preus de l’electricitat deixant el sistema marginal per anar a un altre més ponderat i adequat a tecnologies amb preus molt distants entre elles.

Per altra part l’episodi ens mostra un fet que ja sabíem: l’aplicació dels costos externs del CO2 encareix els productes i els serveis. No cal saber massa per adonar-se que si graves el CO2 tots els llocs on intervingui augmentaran de preu. És l’efecte que es busca, disminuir la seva emissió. El que no s’ha fet és preveure les solucions. Els meus principis sobre el CO2 són: universal, intens, progressiu, transparent, fiscalment neutre, socialment just i amb protecció de fronteres. Ara que ja en veiem els efectes cal que la recaptació del CO2 retorni a l’economia i ho faci de forma més justa perquè no perjudiqui als que no poden invertir per canviar el seu consum. Fa tants anys que en parlo, que sé que només s’actuarà quan la situació sigui insostenible, com en la majoria de coses.

Els humans no anticipem res, només actuem quan la situació gairebé és irreversible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *