Fer un jubileu econòmic ?>

Fer un jubileu econòmic

Cada vegada hi ha més veus que alerten de l’eventualitat de patir un col·lapse climàtic, que pot venir associat a problemes energètics amb el risc d’arrossegar l’economia. Fa anys que vinc dient que, en la meva opinió, no és descartable que arribi primer un col·lapse financer abans que el climàtic.

El deute del món no para de créixer. A finals de 2020 el món tenia un deute de 281 bilions de dòlars i el 2021 creix amb més força, essent un 355% del PIB mundial. El deute públic dels estats s’ha disparat amb la pandèmia a nivells estratosfèrics com el de Japó amb un 274% de deute públic sobre PIB, el de Grècia amb 245%, el de Portugal amb el 170%, el d’Itàlia amb 169%, el de Bèlgica amb el 136%, el d’Espanya amb un 127% o el de França amb un 120%. Només a l’any 2019 l’augment del deute mundial va ser de 744 mil milions, un 9,4% més.

El món s’ha posat en un carreró sense sortida perquè ha desenvolupat una economia purament especulativa. Ho estem veient aquests primers mesos de 2021 quan el sector financer va decidir que el món necessitaria moltes matèries primeres per tornar a créixer i va decidir que els preus pujarien per aquest efecte. Era fals. Com ho faria el món per créixer més que el 2019? Créixer més que el 2020 era evident, però això no significava que hi hauria d’haver un desequilibri entre l’oferta i la demanda, que els proveïdors no podrien abastir la demanda dels consumidors. I va ser així, perquè la por a que els preus s’apugin més en els properes mesos condueix als compradors a augmentar els seus magatzems per aguantar el preu. Tot plegat ha generat una espiral que ha fet molt mal a l’economia. Al final, quan s’ha vist que el consum no creix, els preus tornen a baixar.

Aquest exemple del que ens passa és un més del desequilibri entre el sistema financer i el sistema productiu. El sistema financer busca sempre astúcies per especular, per fer apujar els preus, sigui amb la concessió d’hipoteques, amb la compra-venda d’accions d’empreses i altres actius financers.. sempre té com a objectiu fer apujar valors. Alguna vegada fa trampes i els fa abaixar per poder comprar més barat. Per tant, el sector financer provoca augments de preus de béns indispensables per les persones mentre la globalització no permet que els salaris pugin, provocant una pèrdua sensible de poder adquisitiu. Com que el sistema necessita que l’economia creixi, que hi hagi més producció, per facilitar que la gent continuï comprant, facilita endeutament personal amb crèdits al consum, una autèntica aberració econòmica, arribant a comprar el menjar a crèdit, anar de vacances a crèdit, comprar un sofà a crèdit…

L’economia mundial no sap créixer sense un augment del deute: si aquest s’atura l’economia no creix, necessita un dopatge contínuament. La pandèmia ha accelerat el problema fent que molta gent visqui al llindar de no poder pagar el deute. Si el tipus d’interès que Espanya ha de pagar pels crèdits públics que té és del 2%, haurà de pagar 27.000 milions a l’any i, si per coses de l’economia arriba al 5% (com en el 2012), els interessos arribarien a ser una xifra de 67.500 milions, impossibles de tornar, entrant en default –en suspensió de pagaments.

La mateixa cosa els passa a moltes empreses. Per aguantar els efectes de la pandèmia han hagut d’agafar crèdits que moltes d’elles no podran tornar. Si un dia arriba aquest escenari mundial les solucions hauran de passar per perdonar deutes fins on es pugui. És evident que, si els bancs han de perdonar gaires deutes, hauran de tancar. Però el gruix d’aquests deutes el tenen bancs centrals de cada àrea econòmica, que han creat moneda per comprar deute dels estats. Tenen la mateixa partida a la columna de l’actiu i a la del passiu. Si s’anul·len les dues partides el balanç resta inalterat.

El que està passant no és una circumstància nova per a la humanitat. Això ja passava a la Babilònia de Mesopotàmia quan hi havia un període de cancel·lació de deutes, de fer creu i ratlla, període que en van dir misharum a Babilònia, amargi a Sumèria o jubileu més endavant a Judea. Els homes tenien préstecs en forma de bestiar, llavors o diners d’altres individus, sobretot de religiosos i de senyors feudals. S’afegia un interès del 1/60 a Mesopotàmia, de 1/10 a Grècia i de 1/12 a l’imperi de Roma. La tradició bíblica de cancel·lar deutes era una pràctica estesa a l’Orient Pròxim. La mateixa pedra de Rosetta d’Egipte es refereix a l’amnistia pels deutes i també pels presos i exiliats. El que era sagrat no era el deute, sinó la cancel·lació regular dels deutes agraris i l’alliberament dels súbdits a fi de preservar l’equilibri social i econòmic.

La història ens mostra que una dinàmica financera exponencial condueix a una situació de crack inevitable, sovint darrera una guerra o d’una cancel·lació política.

Així que tot sembla indicar que ens trobem a l’avantsala d’una situació de canvi, que podria ser de jubileu si els bancs centrals de tot el món fan una operació semblant com és la de suprimir el 30% o el 40% del deute de tots deutes públics de tots els països. Ja no és una mesura que ha de permetre als països pobres surar sense caure més en la misèria, és una acció necessària pel món global. El major problema és que, una vegada aplicada la cancel·lació, cal canviar les maneres de fer per no continuar igual. I això exigeix tenir un nou model econòmic, diferent del que hi havia fins ara, un model que ha de mirar cap a una economia en equilibri amb el clima i els recursos existents, un model amb molta menys especulació.

No veig que es treballi per definir i difondre un model diferent. Sense saber que les coses aniran diferents només hi haurà el jubileu jueu (cada 50 anys), però no el jubileu financer ni polític.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *