És possible una transició energètica per decreixement? ?>

És possible una transició energètica per decreixement?

Un dels arguments que es repeteix més sovint en el debat sobre els parcs eòlics i fotovoltaics és que no cal fer grans parcs, que el que cal és posar plaques fotovoltaiques als teulats i, en tot cas, decréixer l’economia. L’idea que la societat actual està desbocada en el consum i que això és la causa del canvi climàtic està molt estesa i certs entorns, com el de la CUP, en fan bandera i ho expliquen a tort i a dret.

Estic d’acord que l’economia d’avui, basada en un bucle pervers de consum i endeutament, és un model esgotat i que cal evolucionar. Ara, pretendre que acabar en sec amb aquest bucle resoldrà el problema d’emissions de CO2, és un brindis al sol.

Les emissions de CO2 dels catalans es troben en 6 t CO2/càpita i per resoldre l’augment de temperatura les hem de portar fins a 1,7 t CO2, un 70% menys. Si mirem l’any on vam tenir unes emissions semblants hem d’anar enrere fins a l’any 1967. Mirem-ho per un altre costat. El PIB per càpita d’avui és de 32.500 €/capita. Si reculem a l’any on aquest PIB era un 70% inferior ens n’anem a l’any 1970, on l’esperança de vida era de 72 anys i el benestar, mesurat com Human Development Index, era de 0,42 enlloc de 0,85 que tenim avui. Abaixar el PIB a cops de martell per arribar a assolir les emissions que toca és una estratègia boja, sense sentit, gens intel·ligent.

El camí per abaixar les emissions passa per  molts llocs, per canvis conductuals que disminueixin el consum d’energia, pel desenvolupament de tecnologies al servei de menors emissions i per canvis substancials en el camí que porta l’economia. Tot de forma simultània, de forma que cada acció en retroalimenti una altra. El repte consisteix en generar aquest moviment que faci que una acció, per exemple posar plaques fotovoltaiques al teulat i cotxes elèctrics a les carreteres, impulsin a la gent a valorar els parcs eòlics on fa vent, els parcs fotovoltaics a terra, a canviar l’aïllament de les seves cases, a posar bombes de calor, a comprar productes amb menys emissions, a anar en bicicleta enlloc de cotxe, a deixar d’anar en avió, a menjar menys carn… D’això en diem reeducació cap a la transició energètica.

Per això el discurs negatiu i del col·lapse, dels que aixequen la bandera del decreixement pel decreixement, no és útil, perquè el que fa és frenar tot aquest procés de reeducació i adaptació cultural. Molta gent es pensa que l’única energia que utilitza és l’electricitat, quan això només correspon a 42 TWh del total de 295 TWh que entren a Catalunya, és a dir, el 14%. Molta energia prové del transport – nostre, dels turistes o dels productes que comprem. Una altra fracció important prové de la fabricació de productes, dels que importem menys els que exportem. També de les infraestructures que aixequem: siguin els habitatges, les escoles, els hospitals, els pavellons d’esport, els aeroports, els ports, les carreteres… La complexitat d’aquest repartiment d’usos energètics obliga a actuar en totes les direccions.

Si enlloc de fixar l’objectiu en el decreixement el posem en disminuir les emissions de CO2 canviarem els 295 TWh per 104 TWh (-65%) substituint el petroli i el gas per electricitat renovable, abaixarem el contingut dels productes en més del 25%, deixarem d’anar i consumir certs productes o serveis perquè seran inassequibles al nostre poder adquisitiu; en fi, també haurem fet decréixer l’economia. Per exemple, deixar de refinar i comercialitzar petroli i gas natural comportarà perdre 5.000 milions de PIB que es podrien veure compensats per l’ingrés de 4.000 milions en generació renovable i per la producció de nous compostos químics a partir de l’hidrogen que substitueixin els obtinguts amb petroli. Si el consumidor obté productes amb menys contingut, el PIB industrial pot baixar entre 4.000 i 7.000 milions d’euros i, si fem un ús més estricte del serveis, amb menys administració i més sanitat i ensenyament, el PIB pot caure entre 10.000 i 15.000 milions. És possible que el PIB total caigui entre un 8 i un 10%, amb la pèrdua de treball corresponent, cosa que ens porta a un altre model laboral.

Per tant, sí, l’economia tendirà a un cert decreixement al voltant del 10% havent fet els deures de transició energètica, però molt lluny del 70% que ens porta a un retrocés de 50 anys en el temps, menyspreant tot el que ha avançat la humanitat en aquests anys.

Les situacions complexes demanen aproximacions successives, cosa que cal aplicar a aquest canvi que hem de fer. Posar plaques fotovoltaiques als teulats s’ha de compaginar amb posar parcs fotovoltaics a terra i aerogeneradors a terra i a mar, alhora que impulsem el cotxe elèctric i la rehabilitació dels habitatges. Però al mateix temps hem d’anar desenvolupant les bateries i centrals reversibles per emmagatzemar electricitat, hem de continuar investigant en crear xarxes elèctriques intel·ligents, en crear agrupacions ciutadanes per repartir-se l’energia, en generar hidrogen on sigui necessari, en produir combustible líquid a partir dels arbres, en generar gas renovable a partir de biogàs i hidrogen, en posar catenàries a les autopistes pels camions i, sobretot, en reciclar el 75% de les matèries primeres que entren a l’economia, essent avui només del 9%.

Per tot plegat, fer un discurs pessimista és una mala estratègia que ens porta a no fer res. Al contrari, un discurs optimista i tècnic, mostrant el que com a societat avançada podem fer, impulsa el camí i el fa possible.

One thought on “És possible una transició energètica per decreixement?

  1. Cert,
    “Les situacions complexes demanen aproximacions successives”.
    i + => successives i EN PARAL·LEL.
    La idea d’alguns de 1er cobertes, 2on vorals d’autopistes + canals i sòls residuals, 3er etc. fins a arribar als parcs de 3 o 6 hectàrees … és un raonament simplista i pobre, més del segle XIX que del XXI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *