Superar la pandèmia ?>

Superar la pandèmia

Més d’un any després de l’inici de la pandèmia del Coronavirus, el panorama davant nostre no és gaire agradable. Tot i els enormes avenços científics que la humanitat ha fet sobre el coneixement del virus i els possibles tractaments, el món continua sense superar la situació. Només un país ha sabut fer-ho: Xina, amb el seu confinament quasi militar per erradicar el virus. La resta del món, no capaç de confinar estrictament com ho va fer Xina, està immers en una carrera d’equilibris entre les vacunes i l’apuntalament de l’economia, totalment malmesa per la inactivitat.

La pandèmia ha mostrat també les febleses de la gestió pública. La més recent la tenim amb la passada Setmana Santa. El dia 18 de març ja sabíem que la tendència de la tercera ona havia canviat de sentit i tornava a expandir-se, tot i que en aquell moment les UCIs encara anaven de baixa. Sabem que hi ha un decalatge de període en el comportament dels contagis respecte al de les UCIs. Amb la tercera onada, aquest desplaçament va ser de 18 dies i amb aquesta quarta és de 15 dies. Per tant, el dia 18 ja sabíem que havíem començat el quart ascens del contagi però érem davant les vacances de Setmana Santa i no semblava oportú espatllar les expectatives del sector turístic. Es podia haver confinat per províncies o no fer res, com es va fer, però el que sí calia haver fet era dir que el dimarts dia 6 d’abril es tornaria a un escenari restrictiu per frenar en sec l’expansió. S’ha tornat a actuar 18 dies tard i sense prou contundència per frenar el virus després del retard i ara tocarà patir novament per UCIs plenes.

L’altre aspecte són els dubtes amb la vacuna AstraZeneca. Aquesta vacuna és l’única disponible en quantitat per protegir tota la població en un temps raonable de mesos. Els seus efectes secundaris han fet dubtar la seva aplicació, frenant la vacunació en un moment que es necessita més que mai. Tornem a estar davant un problema de valentia de qui ha de prendre decisions. Si el risc per les persones de 60 a 69 anys de passar per la UCI és de 1.500 per cada 100.000 persones, i el de morir per covid-19 és de 1.000 per cada 100.000 persones, el risc de desenvolupar un trombo amb la vacuna és de 0,5 per cada 100.000. És a dir, per aquesta franja d’edat el risc de caure malalt per la vacuna AstraZeneca és de 3.000 vegades inferior que no pas si no es posa la vacuna, i per la franja d’edat inferior de 50 a 59 anys aquesta probabilitat és de 1.375 vegades.

No s’entenen els dubtes dels qui han de prendre decisions, car no serà que no tenen a la seva disposició una quantitat enorme d’entitats i persones que treballen per assessorar-los. Com va dir Josep Lagares, si alguns polítics haguessin treballat en el sector privat faria temps que estarien acomiadats. És justament el resultat de posar perfils als nivells més alts de la política sense cap mena d’experiència prèvia en el món de la gestió. Prendre decisions no és fàcil, cal coratge i una certa visió transversal de les coses, aspectes que sembla que no reuneixen molts dels que avui manen.

Imaginem que al mes de juny hi ha prou gent vacunada i que la calor ajuda que la pandèmia estigui més controlada. Llavors haurem de posar tot el focus en recuperar l’economia. Fins ara hem aguantat com hem pogut les empreses, creant zombis que no sabem si ressuscitaran quan engegui novament l’activitat. Tampoc sabem si les empreses que continuaran podran tornar els seus deutes, fortament incrementats durant la crisi. Ni si l’estat espanyol podrà fer front al 130% de deute sobre PIB, ni si Estats Units podrà normalitzar l’activitat amb un deute avui també del 130%. La conseqüència per a Espanya serà un cost pel país que minvarà els guanys, per tant la riquesa de les empreses i de l’administració, per la qual cosa hi haurà menys recursos per disposar, sigui directament com en inversions. Però per Estats Units la sortida significa caure en un dèficit comercial important, actualment del 4%, el 34% del qual és en mans de Xina.

Aquest dèficit l’hem de veure com una oportunitat per a Europa donat que aquí els estímuls per impulsar l’economia són irrisoris: de 0,75 bilions d’euros front els 5,9 bilions de dòlars d’Estats Units, unes 6,7 vegades menys. No sabem la xifra que Xina va impulsar l’any passat a la seva economia, però per la observació que es fa de les conseqüències deu ser molt més superior a l’americana. El resultat serà que l’ortodòxia europea en les finances conduirà a l’economia a ser subsidiària de la xinesa. Ens trobem clarament davant una operació de colonització econòmica per part de Xina que Alemanya no vol veure perquè també n’és beneficiària amb l’exportació de cotxes i màquines allà.

El despropòsit comercial de Xina és ara mateix el principal problema del món: només el 2020 Xina ha posat més centrals elèctriques de carbó que les que han tancat a Europa i a Estats Units junts. Mentre que el món occidental fa deures i actua amb una certa responsabilitat, Xina aprofita aquestes accions per agafar quota de mercat global, fent cas omís de qualsevol tractat que freni la seva activitat colonitzadora.

Els efectes sanitaris de la pandèmia poden ser una engruna davant del drama econòmic que apareix. El 1990 Xina va començar a xuclar riquesa occidental, emportant-se llocs de treball. Ara ja ens xucla la salut. Cal que la classe política canviï de manera de fer; els reptes són importants. Si no ens en sortim, caldrà canviar els polítics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *