Cap a una nova economia ?>

Cap a una nova economia

Sovint he explicat que per resoldre el canvi climàtic no n’hi haurà prou introduint noves tecnologies com les energies renovables, sinó que caldrà també un canvi en el consum de productes, disminuint-lo en els casos que es puguin considerar superflus. Es tracta de transicionar des de l’economia tal com és ara (business as usual) cap a una altra de diferent, nova.

Si les emissions de Catalunya són 44 MtCO2 i amb les mesures de canvi tecnològiques i de conducta podem fer una reducció de 16,2 MtCO2 fins al 2030, les emissions quedarien en 27,8 MtCO2. Però l’economia durant aquest temps continua creixent i, si no fem res, a l’any 2030 les emissions serien de 48,8 MtCO2. Per tant, si apliquem les mesures del que és possible practicar ens trobem que les emissions finals al 2030 serien de 32,6 MtCO2. És un clar exemple que mostra que continuar amb l’economia com està organitzada fins ara és el fre més gran per fer la transició energètica.

Per això, per fer la transició energètica, és més important canviar la forma de com funciona l’economia que les mesures d’estalvi. Hem dit sovint que la millor forma d’energia és la negaenergia, fet pel qual no n’hi ha prou en disminuir el contingut energètic d’un producte, és molt millor suprimir-lo si es pot. El primer objectiu, doncs, hauria de ser disminuir el consum superflu, no necessari, amb mesures destinades a això. Algunes mesures per aconseguir-ho serien la reducció dels crèdits al consum o la introducció d’un impost a les matèries primeres com a l’aigua de rec, als àrids, al ferro, al coure, a l’alumini, a la fusta i, com no, al petroli en forma de taxa de CO2. Aquests impostos caldria compensar-los amb una baixada de l’IVA que taxa coses que no són cap problema per la sostenibilitat del planeta. Per què taxar la música i no el ferro? No té cap sentit. Disminuir progressivament el consum de productes té conseqüències importants per a una economia basada en l’endeutament continu per fer possible el consum: vol dir que, si no es consumeix, no es produeix i sobren llocs de treball, raó per la qual ens porta a una situació de repartiment del treball i a un nou reequilibri important de rendes.

Mentre he llegit el llibre Utopía para realistas de Rutger Bregman, he après que, a més del consum, hi ha altres aspectes de l’economia as usual que també caldrà eliminar: els llocs de treball absurds, els assessors de qualsevol cosa, les enginyeries per només presentar projectes davant una administració, les empreses que viuen de la influència i de les comissions, els funcionaris que només hi són per posar un segell, els advocats que només tenen per objectiu complicar la vida al sistema… en fi, en podríem dir la galàxia de Madrid.

Per explicar-ho, l’autor cita dos exemples. El primer és la vaga d’escombriaires a Nova York el 1968. L’alcaldia de la ciutat va menystenir la vaga i al cap de dos dies ja hi havia 10.000 tones d’escombraries a la ciutat. Al novè dia ja hi havia 100.000 tones d’escombraries i l’alcalde va haver de cedir a les demandes dels treballadors de recollida, que avui cobren 70.000 dòlars anuals. El segon exemple és el d’una vaga dels treballadors dels bancs a Irlanda el 1970. De cop i volta el 85% del diner del país va quedar bloquejat i tothom es va pensar que allò no podria continuar. Doncs bé, la vaga va durar sis mesos perquè la gent es va espavilar a fer les coses sense els bancs. Les empreses pagaven als treballadors amb uns pagarés que aquests entregaven a les botigues i aquestes als seus proveïdors, refent la cadena de diner. La societat es va inventar immediatament una forma de diner i de crèdit en base al seu coneixement.

Els dos exemples els cita per explicar que hi ha productes i serveis a la societat que són útils i altres que no. I, si podem prescindir dels productes que no són necessaris, també hem de prescindir dels serveis que no ho són.

Fins avui un dels recursos de les administracions és el de crear llocs de treball no necessaris, en una carrera per fer abaixar l’atur. Però resulta que aquest mecanisme és pervers, perquè obliga la societat a treballar més per poder pagar els llocs ineficients.

Una nova economia ha de crear el model per consumir just el que es necessita, tant de serveis com de productes. Es tracta de posar el coneixement i la intel·ligència per davant de tot, cercant l’estalvi de tot, de matèries primeres, d’energia i de serveis. Aquest camí obliga a treballar menys, a destinar més temps a la natura, a fer tertúlia amb els amics, a llegir, a escoltar música, a contemplar museus. L’economia del que és necessari va durar fins als anys 70 trencant-se en la dècada dels 80 quan va entrar definitivament en el culte del crèdit. A partir d’aquells anys totes les millores de tecnologia, tota l’electrònica i la digitalització, tots els guanys de productivitat, no han servit per treballar menys, sinó per treballar més.

Per això cal retornar a definir el que és important del que no ho és: com reforçarem la sanitat, l’ensenyament i l’atenció de la gent gran i com eliminem part dels serveis bancaris (quina raó tenen de viure quan l’interès és a zero?), el control administratiu superflu, una justícia convertida en enginyeria de la complexitat.

No és un camí fàcil, però també és cert que és un camí que es pot fer amb temps abans que el sistema caigui perquè ha ?entrat en col·lapse. Els homes hi són des de fa 2.000.000 anys. En fa 200.000 que van inventar el foc, una autèntica revolució que va portar a millorar el cervell i a fer la revolució de l’agricultura i ramaderia fa 20.000 anys. En fa 200 que va fer la revolució industrial. No farem la revolució de l’eficiència en els propers 20 anys?

One thought on “Cap a una nova economia

  1. Sovint comento a la gent que no cal treballar tan, que sobren llocs de treball per tots costats (els llocs superflus que comentes). La gent em mira incrèdula i diu que què faran, de què viuran sino. Jo els dic que el concepte de treball que tenim actualment ha de canviar. Poden dedicar-se a la música, a la pintura,… això també és treballar i ens omplen molt com a persones. Bé que el món seria més feliç amb menys funcionaris i més músics… doncs d’això es tracta. Bon article, as usual 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *