Una autonomia per retornar ?>

Una autonomia per retornar

Fa setmanes el president Quim Torra va dir que el fre més gran per al desenvolupament de la societat catalana avui era l’autonomia. Ho deia per les dificultats de legislar sense caure en els límits permanents amb l’Estat, sigui amb el govern de Madrid, o sigui amb el poder judicial, encara més restrictiu. El desplegament autonòmic de Catalunya no s’assembla gens amb el que es va negociar durant la transició ni amb el potencial que es projectava durant els anys 80. Després del cop d’estat de Tejero tot va començar a anar enrere: primer amb la Loapa i després amb tots els recursos que es van anant desplegant a mesura que la història avançava. Però el president també ho deia per la conformitat del sottogoverno, pel conservadorisme d’alts càrrecs de la Generalitat, més atents a no perdre el seu lloc de treball que no pas a pensar en el futur del país.
Aquesta setmana vaig sentir una frase interessant del jove economista Roger Medina a l’espai d’economia d’en Xavier Graset. Deia que no s’havia d’haver acceptat la competència de control de la pandèmia sense obtenir els recursos financers adients. Ho va dir arran de l’episodi de les ajudes de 2.000 euros als autònoms. El vergonyós disseny del procediment s’afegia al fet que la Generalitat només disposava de recursos per ajudar 10.000 autònoms dels 500.000 que hi ha. Aquesta fórmula de concessió d’ajudes és un clàssic a la Generalitat: o bé es dona l’ajuda fins que s’esgota, o bé es reparteix entre tots els que la demanen. Si s’hagués fet això últim, sobre els aproximadament 100.000 autònoms que tenien dret a demanar l’ajuda hagués tocat a 200 euros per autònom. Què podia fer la Generalitat? Emetre deute? No. Fabricar bitllets, com la gent es pensa? No. Només podia rascar en un pressupost que no arriba enlloc i treure diners d’alguna altra partida.
El drama de Catalunya és un finançament que la condueix a la ruïna. I això ve de lluny, s’inicia el primer dia que va començar a rutllar l’autonomia. Quan Jordi Pujol va gestionar les transferències de competències, no va forçar el finançament adequat pel fet que la capacitat d’endeutament de la Generalitat en aquell temps era infinita. Quan arrenques de zero, la capacitat d’endeutament és molt elevada. I això va continuar amb una fugida endavant que era la d’obtenir més competències a fi que el pressupost fos més elevat i així permetre encara més endeutament. El deute d’avui a Catalunya és de 80.000 milions, que és el 33,4% del PIB, mentre que el 2000 (quan Aznar va governar sol) era del 8,3%, mostrant clarament el camí recorregut. La major part d’aquest deute avui està en mans de l’FLA espanyol.
El pressupost de la Generalitat del 2018 comptava amb una despesa de 31.138 milions que feia que el dèficit fos de 1.005 milions d’euros, un 0,44% del PIB. El sistema sanitari tenia un pressupost de 7.230 milions, un 23% del total. Les despeses de personal, descomptades les derivades de salut, van ser d’11.909 milions. Les despeses corrents de béns i serveis van ser de 8.537 milions i la partida de transferències corrents que inclou sanitat, ajuts, beques i subvencions, de 11.631 milions.
Poca cosa pot fer la Generalitat per millorar la seva capacitat financera i adequar-la als nous temps que venen perquè no té capacitat per augmentar pressupost sense que els recursos no vinguin de Madrid, amb la qual cosa no es podrà augmentar la qualitat sanitària ni la d’ense­nyament, dos aspectes bàsics de futur. Només pot reduir la seva despesa en personal fent una revolució administrativa digital.
Però allà on vull arribar és a dir que l’autonomia ha caigut en un lloc de misèria i descrèdit del qual no se’n pot sortir. Si no es pot fer més política social perquè no hi ha capacitat pressupostària, quin és el projecte de futur? Quina base independentista es vol abraçar sense possibilitat d’executar les polítiques socials que es plantegen sobre el marc teòric? Com expliquem als ciutadans i al món que no tenim cap radi d’acció autonòmic perquè no hi ha els recursos financers adients? S’ha venut la idea que Espanya és un país descentralitzat –resultarà complicat convèncer que això és mentida perquè no hi ha la suficient descentralització pressupostària per fer front a les competències cedides. El descrèdit de la institució no farà més que créixer a mesura que passi el temps i cal posar fre a la tendència urgentment. Per això, una de les possibilitats és la de proposar retornar alguna competència al Govern central. Si, com deia en Roger, la com­petència de la pandèmia hagués estat relegada al Govern central, almenys avui quedaria clar contra qui hem de cridar i demanar solucions. Amb la competència cedida, la ciutadania reclamarà explicacions a la Generalitat, que no ho pot resoldre.
Si no és possible la independència, si no es poden obtenir els recursos que toquen a Catalunya fruit del bloqueig permanent a Madrid, si continuadament s’incompleixen les inversions a Catalunya, no queda més camí que rebutjar les competències sense recursos pertinents (són un regal enverinat!) i fer un front polític que bloquegi el funcionament d’Espanya. Esperar una negociació que resolgui el problema fa anys que sembla una quimera. Per exemple, podem començar per retornar les competències de justícia i rodalies, tret que s’acompanyin de les transferències pressupostàries necessàries per al seu funcionament. Seria un cop de puny a la taula per iniciar un nou relat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *