Per què cal créixer? ?>

Per què cal créixer?

Quan parlem de frenar el consum per frenar el canvi climàtic, sovint topem amb la idea que cal que l’economia creixi, fet que impedeix impulsar certes accions. Des que vaig començar a treballar a finals dels 70, la gent em pregunta la raó per la que els enginyers i empresaris no deixem mai d’invertir per apujar la producció. És una fugida endavant, els responc, correm i no sabem per què, si no ho fem quedem enrere i tanquem.
La veritat és que l’economia creix per raons ben concretes. Una és per remunerar més el capital. El PIB se cita sovint referit al seu creixement en %. Poca gent sap que Espanya té un PIB de 1,419 bilions d’euros. En canvi, tothom sap que aquest any el PIB caurà un 12% o més, i que el PIB per càpita és de 25.960 euros. Que el PIB d’un país creixi vol dir que el capital rebrà més remuneracions i que el PIB per càpita creixi també vol dir que els salaris podran créixer. La vertadera raó per la qual es força que l’economia creixi és perquè el creixement augmenta el benestar general i perquè és la política a l’ús per augmentar els recursos dels que tenen menys, evitant haver de transferir molt.
Es fa servir el creixement de l’economia per no fer polítiques de repartiment adequades. Així, enlloc d’apujar impostos a les rendes més elevades per destinar-los a les rendes més baixes i igualar, el que es fa és créixer tota l’economia de forma que les rendes més baixes tinguin augment. Però aquesta solució alhora comporta que les rendes més altes també creixin, i més encara que les baixes.
He mirat el creixement de salaris mínims i mitjans d’Espanya des de l’any 2000 i els resultats són ben clars. L’any 2000 el salari mínim era de 5.940 €, mentre que el salari mitjà era de 17.319 €. La diferència fou d’11.379 €. L’any 2018 el salari mínim era de 10.308 € i el mitjà, de 26.922 €, amb una diferència de 16.614 €. Com veiem, les rendes més baixes han millorat els seus ingressos, però això ho fan a canvi d’augmentar la diferència amb les rendes altes. Si esperem que les rendes baixes igualin les rendes mitjanes de l’any 2000, hauríem d’esperar fins a l’any 2043. Aquell any els salaris mínims haurien recuperat els 11.520 € que els distanciaven de la renda mitjana, però, ai las, el mateix any 2043 la renda mitjana ja estarà 15.118 € més lluny que la mínima.
Resoldre els problemes de desigualtat de la societat a través del mecanisme de creixement de l’economia és pervers perquè el que es fa justament és augmentar les diferències i impulsar una carrera afavorint el consum i l’endeutament. Molt més encara si hi afegim aquell concepte de consum ostentador que esdevé una carrera a veure qui és el millor sense ser-ho, a veure qui la fa més llarga, fet que comporta consum pel consum.
Feu-vos la pregunta: en tinc prou amb el benestar que gaudeixo? De veritat creieu que podem tenir dret a tenir pisos de 200 m2, un a la ciutat, un altre a la costa i un altre a París? De veritat ens pensem que podem anar cada any a Àsia o a Oceania de vacances? De veritat ens creiem que podem tenir 5 cotxes, un per a cada cosa que vulguem fer? De veritat podem suportar llençar menjar i embalatges perquè no hem fet bé la compra? La raó ens diu que no, que tot això no és raonable, però la tendència és voler-ho fer per allò de la comparació amb aquells que ho fan, com certs artistes, jugadors d’esport o gent adinerada. La comparació fa créixer el consum ostentador, voler fer coses que racionalment sabem que no s’han de fer.
Per tot això cal començar a deixar clar que aquest creixement de l’economia no és bo per a la societat i molt menys per al clima i el medi ambient en general. Construir l’anella de les Glòries el 1992 i enderrocar-la el 2013 va ser malbaratar diners, ciment, ferro i medi ambient. El PIB va créixer quan es va construir i alhora quan es va enderrocar, aquest és el mecanisme pervers del creixement. Hauria estat molt millor no haver construït l’anella amb menys creixement de PIB.
Frenar el creixement, haver un creixement diferent, no hauria d’espantar ningú. La paraula decreixement foragita molta gent que ho veu com una cosa perillosa pel benestar. Cert, el decreixement de l’economia d’aquest any farà mal, molt mal. Però quan parlem de creixement ordenat no parlem d’això, parlem del creixement del consum. A banda del consum, l’economia té moltes altres coses per créixer. Per exemple, per què no pot créixer amb música, teatre, cinema, fruïció de l’entorn, tertúlies amb amics, software, llibres, artesania… és a dir, amb tot el que es fa amb la intel·ligència humana i no demana recursos?
Frenar el creixement de béns vol dir taxar les matèries primeres, com l’aigua, el ferro, el ciment, la fusta, el coure, el plàstic, el petroli, el gas… i fer-ho de forma proporcional al seu esgotament i renovació. És tota una revolució fiscal que implica taxar les matèries primeres i de-taxar el valor afegit, l’IVA de la cultura i del software. Al mateix temps aquesta revolució demana frenar la capacitat d’endeutament, per exemple suprimir el crèdit al consum i les targetes de crèdit, per passar-les a dèbit.
Oi que vist així ja no fa tanta por parlar de disminuir el creixement? De fet és un retorn a l’economia dels anys 70, abans que fos greument girada cap al consum pel moviment de Reagan i Thatcher, quan es va engegar la macroespeculació financera.
El canvi climàtic no el resoldrem només canviant la tecnologia a l’ús, el resoldrem canviant també l’economia, igualant les rendes per transferència, deixant de fer trampes de creixement.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *